Capítol 10è. El tresor no és al final del camí

 

And now that we’re here it’s so far away
And I feel like I can face the day
I can forgive, and I’m not ashamed

to be the person that I am today

> So far away (escolta-la mentre llegeixes)

Staind – 14 Shades of Grey (2003)

Aquesta és una entrada que m’hauria agradat escriure ja fa dies per tal que hagués coincidit amb el meu 35è aniversari, el pas per l’equador dels 70. Com sempre, massa pardals al cap i poc temps per posar coses en pràctica. Aquest cop però, això no hauria de ser excusa per deixar de fer un cop d’ull a aquestes tres dècades i mitja, sinó únicament un motiu per demorar-ho. O més aviat per fer-ho en el moment adequat. Ben mirat, aquest podria ser el leitmotiv de la meva vida: fer les coses en el moment adequat, i no defallir.

Us ben asseguro que no és una mala política aquesta de la paciència i la perseverança. Potser no fossin aquestes les màximes que marcaren la meva forma de ser ni d’afrontar les coses durant la primera part d’aquests 35 anys però… per a qui ho són? Els nostres primers anys no deixen de ser una successió de fets que “ens passen” sense saber massa bé com, de deures imposats, d’accions que se suposa que hem de fer fins que, finalment, agafem les regnes de la nostra existència.

Primers passos

En aquesta primera època però som, tal com jo ho veig, esclaus de les nostres circumstàncies, de la sort si voleu.  Som espectadors més que no pas actors de la nostre pròpia realitat, doncs depenem d’allò que no podem triar: tenir o no uns bons pares, una educació de qualitat, amics de veritat; o fins i tot elements tan vitals – que donem per fets – com ara una bona salut, un sostre, o un plat a taula. Lamentablement, aquesta dependència sol perllongar-se ne el temps i incloure decisions tan importants sobre el nostre futur com la primera relació, l’elecció d’una carrera, o el nostre primer treball.

Les primeres relacions no deixen de ser, suposo, pedres de toc que ens fan madurar i preparar-nos per la següent, aquella que sempre esperem que sigui l’adequada. Pels estudis però, solem disposar només d’una bala, i potser molts de nosaltres, contents o no amb allò que amb més o menys criteri vam escollir, triaríem ara (a toro passat i amb uns anyets més d’experiència) una munició diferent. El mateix pot passar amb una primera feina que en ocasions, i com si de mals actors es tractés, ens marca i encasella de per vida a l’hora de prosseguir la nostra trajectòria laboral.

Aquí però és on hem de saber treure allò que tenen de positiu i enriquidor totes les experiències i, essent amos finalment dels nostres propis èxits i misèries, acceptar allò que hem fet per, si s’escau, donar un cop de timó (o, si més no, corregir lleugerament el rumb del nostre dia a dia) i dirigir la nostra vida a bon port.  I ja està?

Ni de bon tros! Ara ja comandem el vaixell, disposem d’una tripulació plena d’anhels, una bodega farcida de coneixements teòrics i un mar de possibilitats que s’obre davant nostre, però no tenim ni idea de quina serà la millor ruta, les trampes que ens esperen, o els tresors i recompenses que amaga la travessia.

Què hem d’esperar-ne doncs d’aquest viatge vital sense retorn?

Fent camí…

Fou el polític, filòsof i poeta cubà José Martí qui digué allò de “hi ha tres coses que cada persona hauria de fer en aquesta vida: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre”. Una frase molt maca per brodar-la, emmarcar-la i penjar-la al saló de casa. Però si fos així jo ja podria caure fulminat ara mateix amb un somriure dibuixat al rostre, doncs ja ho tinc fet tot en aquesta vida. I aquells sense interès en plantar un arbre, possibilitats de tenir un fill o capacitat per escriure un llibre haurien de viure amb la frustració o morir-se de vergonya per no ser capaços d’assolir la quota mínima de fites.

Personalment, prefereixo una altre cita, lamentablement menys cèlebre, del mateix autor que diu que “l’únic autògraf digne d’un home és el que deixa escrit amb les seves obres”. L’essència expressada és la mateixa: som allò que deixem darrera nostre. Si entenem per obres quelcom tan subjectiu i immaterial com les pròpies accions, potser trobarem una manera de buscar-li un significat a la nostra existència més enllà del “carpe diem” que ens acompanya a molts durant la joventut (i la senectut d’uns quants).

Una de les lliçons més valuoses que he tingut la sort que m’ensenyessin en aquesta vida és que l’objectiu, més enllà de premis i èxits personals, és mirar de sentir-se orgullós en tot allò que fem. Una màxima que sempre miro de seguir, aquesta de collita pròpia, és “estigues orgullós del teu esforç més que no pas del resultat”. Perquè és el camí el que ens enriqueix, no pas el que hi trobem al final.

L’arbre, el fill o el llibre no són, o no haurien de ser, més que tres exemples per il·lustrar allò que deixem com herència rere nostre. En la majoria d’ocasions aquest llegat no el representa un únic “èxit” personal, sinó un seguit de coses petites que, a més, afecten també aquells que ens envolten. Una mà estesa, una paraula amable, saber escoltar algú, fer bé la nostra feina… El nostre dia a dia és ple de minúscules peces amb les que anar traçant el nostre rumb, i el que per nosaltres és una petita acció pot resultar un punt d’inflexió per un altre.

El vaixell de la meva vida navega ara a tot drap i hom podria dir que he tingut la sort de cara. Ara, la sort se l’ha de buscar cadascú, com també la paciència i la perseverança per saber fer escala, el temps que calgui, als ports adequats. Jo segueixo ara el viatge al costat de la meva dona i del meu tresor més recent i preuat, el meu fill. Però també amb valuosíssims amics, experiències inoblidables, noves coses apreses, reptes afrontats (no tots assolits) i, sobretot, amb molt de camí encara per endavant per tal de seguir enriquint la meva existència i, si pot ser, mirant de fer el mateix amb la d’aquells que m’envolten.

Com diu l’extracte de la cançó del grup Staind triada en aquesta ocasió per un servidor per encapçalar l’entrada: no m’avergonyeixo de la persona que sóc avui. Que seguim estant-ho demà, depèn només de nosaltres.