Capítol 18è. La mida sí que importa

 

> Terços Amunt – Toc De Vermut

(escolta-la mentre llegeixes)

Recentment llegia l’article d’un company casteller que parlava del bon moment de les colles mitjanes. La meva immediata reacció va ser preguntar-me en què ens hem de basar ara mateix per catalogar una colla com a petita, mitjana o gran, com si es tractés d’una pizza en comptes d’una formació castellera.

Potser fa uns anys les distàncies entre colles de Gamma Extra estaven ben marcades no pas per fines línies – vermelles o no -, sinó més aviat per àmplies distàncies, abismes en algunes ocasions, que ens permetien parlar tranquil·lament i sense despentinar-nos de colles “top”, “de 9”, “de 8”, “de 7” i així successivament…

De tant en tant, de forma aïllada, alguna colla tenia la gosadia de saltar d’una categoria a una altra; són especialment recordats els assalts als castells de 9 i gamma alta de 8 (Castellers de Terrassa el 1995, Xiquets de Reus el 1996 o Bordegassos de Vilanova al 1999-2000), gosadia que dissortadament solia precedir una època de davallada de resultats castellers que arribava a culminar, fins i tot, en una dura travessa pel desert.

A l’actual menú casteller però, ja no podem encasellar els ingredients sota simples etiquetes estadístiques. Us repto a què ho feu. Actualment colles com Capgrossos o Jove de Tarragona que han estrenat galons de gamma extra prometen no ser flor d’un dia, i d’altres com Xiquets de Tarragona vénen pitjant l’accelerador, mentre els borinots esdevenen tot un exemple a seguir de colla que entra en el panorama dels nou pisos per quedar-s’hi. Un balcó al que fa ben poc van abocar-s’hi també Castellers de Lleida.

Però per darrera cada cop són més les formacions que, un cop consolidat el nivell de castells de 8 pisos, truquen a la porta del 2de8f com a primer pas per a plantejar-se reptes superiors. N’hi ha també que fa quatre dies celebraven el primer carro gros i ara reparteixen clàssiques de vuit pel territori casteller com qui planta pilars d’entrada a plaça. O les que tot just treuen el nas als castells de vuit. Sabadell, Vila de Gràcia, Reus, Gausacs, Xicots, Sagals, Bordegassos, Nens, Castellers de Terrassa, Xics, Moixiganguers… la llista de colles preparades per fer el salt a nivells superiors – o en vies ja de fer-ho – és inacabable. I el mateix passa si fem un cop d’ull algunes colles de set.

De tots és sabut que per veure grans construccions, com a les pizzes, el secret és a la massa (social). Personalment però, segueixo gaudint més d’un castell límit d’una colla, posem per cas, de set i mig, que no pas d’un 3de9f d’una colla de gamma extra, doncs aquí segueix residint la grandesa d’un castell, d’una colla i d’aquells que la composem, els castellers… i és que no se’ns pot posar límits. Som així de grans, encara que d’altres ens titllin de petits o mitjans. I és que en l’actual panorama casteller, tal com diria en Roger Hodgson: “Crisi? Quina crisi?”

Nota: aquest és el contingut original de l’article publicat al Diadi de Tarragona amb data 7/7/2012 (Gràcies Oki!)