Capítol 19è. Tres anys sense aplaudir abans d’hora

 
> The Jimi Hendrix Experience – Little Wing
(escolta-la mentre llegeixes)

Ja fa tres anys, la frase “Please don’t clap before the enxaneta makes the little wing”, una d’aquelles ocurrències que podia haver quedat només uns riures compartits entre companys, s’acabava convertint encara ara no sé ben bé com, en un monstre mediàtic.

Bé, potser no en un monstre però si més no, sí en un original eslògan per una samarreta dels Xiquets de Reus primer i, després, en una bona excusa per mobilitzar la gent de la colla (convocada via grup propi a Facebook) per anar a veure actuacions castelleres arreu i, no ens n’oblidem, també per treure el nas als mitjans en un moment en què no se’ns feia massa cas pels nostres castells.

Podria haver començat el post amb un “sembla mentida com passa el temps, ja fa tres anys…” però si ho penso, tot plegat em sembla més distant encara. Potser perquè la meva vida ara és força més allunyada de la intensitat derivada de viure els castells dia a dia, de ser un membre actiu de la colla i de “patejar-se” totes les places castelleres alienes possibles per tal de veure castells. En tot cas, aquella va ser una gran experiència.

Estem parlant d’un dissabte 11 de juliol de 2009, 9a Diada de les Cultures a Altafulla. Una data memorable. La Paloma, la Sandra, la Marta, el ‘Presi’ i un servidor (després en seríem molts més). Quelcom que va iniciar-se gairebé com una broma i que va acabar sent poc menys que un fenomen que anà fent-se lloc – com si de l’Audie Norris sota el cèrcol es tractés – en espais castellers com el Quarts de 9 i el 3Rondes, mitjans locals i comarcals (Reus Digital, delcamp.cat…) o fins i tot en La Vanguardia, El Periódico; i per poc no va fer-ho (estiguérem en converses) a La Sexta.

Poc podien pensar-se aquells que van “parir” la idea tot fent un vermut per Sant Pere que la frase – traducció macarrònica fortament influenciada pel vermut de Reus de “si us plau no aplaudiu fins que l’enxaneta no faci l’aleta” – donaria la volta al país i fins i tot en depassaria les fronteres. El cas però, és que tot plegat no feu sinó que el divertimento acabés essent si més no un considerable “catxondimento” només comparable a aquell Xiquet-Xiquet que alguns recordareu…

Tot revisant articles, fotos i cròniques abans d’escriure aquestes ratlles però, m’he trobat amb una curiosa referència al moviment “Please Don’t Clap…” que més enllà d’arrencar-me un primer somrís de sorpresa, ha acabat provocant un profund sentiment de satisfacció, un convenciment definitiu que allò que vam fer, va quedar en quelcom més que una anècdota: una tal Mary Maier feia referència a la presència de la samarreta (el de la foto és mon germà) a la diada de La Mercè de colles locals del 2009 en el seu blog

Això no estaria malament com a curiositat si no fos perquè, a més, un conegut seu anomenat Zack Merritt, inspirant-se en el blog de la seva amiga, va compondre una peça musical titulada precisament “Please don’t clap before the enxaneta makes the little wing”. Brutal. No m’ho invento, aquí teniu la prova (és cutre, però l’important és el concepte…):

Per suposat, la versió oficial per seguir “alimentant la bèstia” (com cap de comunicació de la colla n’assumeixo joiós la responsabilitat) fou que tot plegat estava clarament orientat a esdevenir una campanya de “reeducació” castellera especialment dirigida a estrangers que es trobaven per primer cop davant una diada, i que no sabien quan els tocava picar de mans. Potser sí que va servir per oferir aquest desinteressat  servei en pro de la cultura nacional. Però el fet és que el perquè de tot plegat no residia (només) aquí…

Altafulla, Mataró, Valls, La Bisbal, Tarragona, El Catllar i fins i tot Vilafranca per Sant Fèlix o Barcelona per Sant Jaume van ser places on l’eslògan va passejar-se amb èxit. Moltes van ser les samarretes venudes (fins i tot castellers d’altres colles), nombroses les entrevistes i reportatges sobre el fenomen que van ajudar a que es parlés dels Xiquets de Reus, i incomptables els comentaris i felicitacions que ens van arribar per la iniciativa.

Jo, per sobre de tot però, em quedo amb els bons moments viscuts compartint grans castells i una cervesa ben fresqueta amb tots aquells que vam formar part en un o altre moment de la “onada taronja”, i amb la satisfacció de poder dir: Jo vaig vestir la samarreta “Please Don’t Clap…”.

Irrepetible? Potser no, però inoblidable ho serà segur!

About davidbarcelo

Collita del 76. Teleco no practicant, marit de la meva ànima bessona i pare de dos fills preciosos, fidel amant de la música i ara, sembla, també escriptor. Enamorat de les coses petites. I anar fent... Mostra totes les entrades de davidbarcelo

One response to “Capítol 19è. Tres anys sense aplaudir abans d’hora

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: