Capítol 20è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (I)

 

> Miles Davis – I Could Write A Book

(escolta-la mentre llegeixes)

Sí, a aquestes alçades molts de vosaltres ja ho sabeu. Alguns fins i tot us haureu cansat de que ho deixi caure en la conversa com qui no vol la cosa, però és que per mi és motiu d’orgull: he escrit un llibre! No només això, sinó que a més, a Bookad (@BookadLab) han tingut la gosadia de publicar-lo.

Aquest post no és pas – no només – un escrit d’ “auto-bombo” sinó més aviat un compendi condensat per a la posteritat dels primers passos, obstacles, anècdotes i, sobretot, agraïments a totes aquelles persones que han fet realitat el naixement d’aquest petit fill meu anomenat Benson, un agent especial.

No sé massa bé si començar per l’inici de tot plegat, com seria lògic, o bé si valorar fins on hem arribat el company Benson i un servidor per anar tirant la vista enrere, rotllo flashback. En fi, ja ho veurem sobre la marxa… Objectiu: vendre més exemplars i aconseguir convertir el meu llibre en un BestSeller demostrar que TOTHOM és, potencialment, un (bon) escriptor.

La història comença fa un bon grapat anys (em refereixo a la de l’escriptura, no pas a la de l’argument, que es remunta dècades enrere), i seria injust no fer esment aquí d’una de les persones responsables que feren possible que Benson acabés veient la llum: en Dídac Morales (@diducot). Company de facultat i amic entranyable que em col·locà en el camí de l’escriptura, animant-me a escriure els meus primers relats curts.

De fet, i si no recordo malament, aquell havia de ser el meu tercer o quart relat curt. Quelcom per anar-me “foguejant” alhora que mirava de descobrir si era capaç de desenvolupar alguna forma de capacitat literària més enllà – i força més tard – de les redaccions obligatòries de l’escola. Jo cercava un tema, una trama, una idea que em permetés encetar una història breu amb que omplir dos o tres fulls de word i, de pas, una fam literària que ja em corroïa…

Benson. Capítol 0.

Devia ser primavera del 2002 quan inesperadament l’Àlex, el meu germà petit, em va demanar que li deixés un vestit (un “traje”, perquè ens entenguem). Jo, coneixent-lo, li pregunto si ha d’anar a un casament, a un enterrament o si ha decidit impressionar algú… Però no, se’n va amb uns amics de cap de setmana a jugar a rol, i és veu que ha d’anar disfressat (vaig pensar que seria com el pessebre vivent, però en friki). I decideixo deixar-li un vestit blau força atrotinat que tenia llavors.

Diumenge al vespre em torna el cos del delicte. Sencer però amb unes taques de fang l’origen de les quals decideixo no preguntar. Total, que cap a la tintoreria hi falta gent. Jo llavors ja feia anys que vivia amb la Paloma, i dúiem la roba a una tintoreria [veure foto…] que coneixíem al costat de casa de sa mare, la Minnie. Fins aquí tot correcte. Però resulta que a la setmana següent, quan la meva estimada sogra va anar a recollir la roba que ella havia deixat allà, li entreguen també el famós vestit blau (doncs ens havíem agafat la comanda amb el nom de soltera de la meva dona).

Ella arriba a casa, i descobreix la “prenda”. Confosa, deu suposar d’entrada que és un vestit que no recorda de la seva parella, el Xavi, però la sorpresa arriba quan d’una de les butxaques en cau… una placa d’agent de policia, amb un cognom en anglès i tot. “Hòstia, o el meu marit o el meu gendre tenen una doble vida! Executiu de dia, stripper de nit“ – o alguna cosa similar devia pensar, dic jo… -. El misteri queda resolt amb una trucada a la seva filla que li aclareix l’origen del vestit blau. Encara sense deixar de riure, la Paloma m’ho explica, i em diu que a la placa hi deia… “Benson”.

De fet, el nom que hi posava no era ben bé aquest, però a mi em va servir d’excusa per començar a urdir una trama policial sobre un tal agent Benson que, certament, havia d’acabar resultant un xic especial…

Continuarà…