Capítol 24è. Càncer és una paraula de sis lletres

Doncs sí, un post sobre el càncer, i amb un títol ben estúpid si m’ho permeteu. De fet, encara no tinc massa clar sobre què parlar, però sembla obvi que alguna cosa m’ha impulsat a fer-ho. Dues, en realitat.

D’una banda tenia pendent una entrada, una reflexió més aviat, sobre algú molt estimat que ens ha deixat fa ben poc (avui fa dos mesos) i que, tot i això, encara és ben present. De l’altra, algú proper està passant per una situació similar. El maleït càncer. Probablement tots els que estigueu llegint això (els set o vuit, vull dir), i la resta també, haureu tingut, teniu o – afrontem-ho – tindreu, algú més o menys proper passant per un procés així: un amic, un company de feina, un pare, un germà o, en el pitjor(?) dels casos, una parella o un fill.

Espero que entengueu que no pretenc arribar a cap veritat immutable sobre el tema, ni anar més allà del que és una sincera i humil apreciació personal basada en la meva experiència particular sempre, suposo, més àmplia de la que qualsevol de nosaltres voldríem haver tingut mai. Tots morim una mica quan a algú proper li diagnostiquen un càncer. A partir d’aquí, la seva gravetat, l’evolució, la relació que tinguem amb el malalt, o fins i tot la nostra manera d’afrontar la nova realitat, farà que cada cas, cada circumstància, sigui diferent i molt particular.

Arribats a aquest punt, hi ha poques coses que puguin dir-se sobre el càncer que no s’hagin dit ja mil vegades, fent que el mot “cliché” es quedi curt. Solen ser un assortiment més o menys trillat de llocs comuns que ens ajuden a afrontar la situació, sobretot quan hem de parlar amb aquelles persones més properes al malalt. “Ho sento molt”; “quina putada”; “no és just”; “no puc ni imaginar-me com et sents”…

Totes elles frases certes, sentiments sincers però incòmodes, especialment per qui les diu. Per qui les rep però, poden trobar-se força properes a allò que algú que està vivint la situació de primera mà entendria per “consol”. Però si hi ha una cosa que – em molesta? M’emprenya? No entenc? – diguem que… no comparteixo, és que no se li digui pel seu nom. És dur, molt dur. Per tothom: pels que ho superen, pels que no ho superen, pels que són a prop durant la malaltia, pels que es queden després, i el pitjor que podem fer és negar l’evidència i no afrontar la situació, en la mesura de les nostres possibilitats.

Potser d’aquí el títol: el càncer no és ni més ni menys que això. Una paraula, terrible, de sis lletres, quelcom que canvia la vida de molta gent. No és “la malaltia”, no és NOMÉS “una putada” (que et robin la cartera ho és), i em sembla certament frívol parlar aquí de quelcom “injust”  perquè… quan ho és? És C-À-N-C-E-R, sis lletres.

Parlar aquí d’aprofitar el temps i dir allò que sentim abans que sigui massa tard perquè aquells a qui estimem, o nosaltres mateixos, som víctimes d’un càncer seria quelcom tan cert com estereotipat. Pot ser un càncer, pot ser un atac de cor, pot ser un autobús… Sempre pot ser massa tard per no dedicar el temps que volíem a una persona estimada, o per haver-li dit que ens importava abans que ja no hi fos.

El càncer, les fatídiques sis lletres, representen a més un procés llarg, massa llarg, implacable (com ho pot ser una malaltia neuro-degenerativa, o un procés depressiu) que duu de forma indissociable un gran desgast, físic, moral i especialment emocional. En aquest procés és fàcil que ens preguntem si estarem fent el que és correcte, el que s’espera de nosaltres? Estarem massa a sobre del malalt o d’aquells que l’estan cuidant, o potser massa poc?

Potser la única cosa que podem fer, la única cosa que cal fer, és fer sentir que som allà, que aquella persona ens preocupa, que som sensibles al que està passant. Sigueu sincers amb vosaltres mateixos, no interpreteu el paper que creieu que se us presuposa com a amic, company, o familiar que sou.  En un procés hi ha moltes etapes en les que podeu donar un cop de mà, acompanyar el malalt o aquells que són més propers, o simplement fer-los sentit la vostre preocupació.

Potser una forma de fer-ho era escriure una entrada en un blog que gairebé ningú llegirà per tal de dir, únicament…. Gràcies per tot Luisjo, allà on siguis. Ànims Vero i David, ànims i vida.

 
Heroes Del Silencio – Virus
 
Anuncis

About davidbarcelo

Collita del 76. Teleco no practicant, marit de la meva ànima bessona i pare de dos fills preciosos, fidel amant de la música i ara, sembla, també escriptor. Enamorat de les coses petites. I anar fent... Mostra totes les entrades de davidbarcelo

4 responses to “Capítol 24è. Càncer és una paraula de sis lletres

  • siandra

    Gallina d piel amb llagrimeta inclosa. El cancer es va endur els meus avis abans d poder coneixels!
    Quan el victor sigui + gran la tita sandra li explicara el viatje a sevilla… no hem d perdreai l’essencia dels k ens han deixat!
    Un peto!

  • Aurora Dawniebcn

    Gràcies David! Amb quina sensibilitat en parles. Patint-ho de molt a prop des de fa uns mesos, de manera traïcionera com es presenta la malaltia, en persones molt vitals, m’has permès esbravar-me una mica i sentir-me millor. Fem el que podem, sense agobiar… Molts petons!

    Aurora

  • Paloma

    gracias cariño. Sabes que para mi padre, “papi luisjo”, eras su hijo.

    Una de las cosas más difíciles para los que se quedan tras el cancer, es haber tenido que lidiar con la cuenta atrás, que está ahí para recordarte que no tendrás bastante tiempo para decir todo lo que querrías.

  • Joaquim

    Fill, llegint això, m’has fet sentir-me molt orgullós de tu (com sempre). En Luisjo també ho estarà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: