Capítol 29. Els castells i jo, reflexions sobre 10 anys de relació.

Declarats Patrimoni Universal de la Humanitat el novembre de 2010, els castells són, probablement, l’exemple més exportable de la cultura i la forma de ser -i de fer- que tenim a Catalunya.

Això, que tan bé queda als diaris, especialment després de la celebració del Concurs de Castells, i que d’altra banda és ben cert, es queda ben curt a l’hora d’expressar què representen els castells per un casteller. Com jo.

El meu primer contacte amb el món dels castells ve de lluny, quan a principis dels ‘90 el Canal 33 dedicava part de la programació de diumenge al migdia a retransmetre les diades més importants d’arreu del territori. Ja llavors, la meva influenciable adolescència va quedar encisada per aquelles estructures humanes impossibles, copsada per l’orgull de què quelcom tan espectacular ho fes algú tan proper, gent de casa nostra.

En aquella època servidor vivia a Barcelona i allò de formar part d’una colla castellera, en una ciutat tant poblada i alhora impersonal, em quedava molt llunyà. Així que la meva relació d’enamorament platònic amb els castells es va anar refredant.

Però la vida dóna molts tombs i, en un de tants, la Paloma -crossa indefallent de la meva vida-  i jo vam acabar petant a poc més de 100 kilòmetres d’allà, a Reus. Ens havíem ficat de cap, sense saber-ho encara, a la zona castellera tradicional.

Un dia com avui, 6 d’octubre, de fa deu anys (divendres, per a més informació), se’ns va acudir treure el nas al local dels Xiquets, per veure de primera mà un assaig casteller.

Encara amb la mentalitat escèptica (i asèptica) de la ciutat comtal, mirant de no passar per un voyeur o un turista accidental i amb no poca por de molestar “ELS CASTELLERS” – aquells superhomes i superdones que alçaven construccions imponents -, vam posar el peu a aquell local del c/Rosich (sort que la Paloma va animar-m’hi, perquè jo no les tenia totes…) que, de resultar un lloc estrany, va acabar esdevenint al cap de ben poc casa meva.

Si us sóc sincer, m’esperava trobar mil barreres i entrebancs abans de poder participar en alguna activitat de la colla. Començant, imaginava jo, per una recepció on haver d’omplir el formulari A-23 per tal de poder accedir a provar l’activitat castellera. Fins i tot no sabria si ens permetrien veure com assajaven, i ja no diguem “tocar castell”, fos el que fos el que significava allò llavors.

En canvi, tot van ser facilitats i somriures. Començant pel “Punki”, que amb el seu inseparable terç (de cervesa) a la mà, em va convidar a entrar a assaig, i acabant amb la Penya Pinya, un grapat de novells, com nosaltres, que es van acabar convertint en alguna cosa més que companys de colla. I així, on esperava trobar la freda tibantor dels que es concentren en fer una activitat física, vaig trobar-hi amics. I una família.

Vaig aprendre així, de cop i sense instruccions, que el veritable poder del fet casteller no resideix ni en la força, ni en l’equilibri, ni en el valor. Ni tampoc, o no només, en aquest seny tan català. Resideix en la gent que els fa possibles. I aquí va arribar, de fet, la meva segona sorpresa…

Des de fora un veu un castell com un complicat exercici, gairebé circense, d’un grapat d’homes, dones i nens que s’enfilen ben amunt, exposats a caure en qualsevol moment, abandonats gairebé a l’atzar quan, en realitat, es tracta d’una perfeccionadíssima obra d’enginyeria -si mai no heu vist com es construeix una pinya des de dins us convido a que trepitgeu un pati d’assaig vosaltres també-, fruit de la disciplina, la tenacitat i el treball que comporten hores i hores d’assaig.

Però encara hi havia més. El resultat final, no era fruit només del grapat de castellers que exposen el seu esforç atlètic a la força de la gravetat, sinó de desenes, centenars de persones, on tan important és l’enxaneta, com qualsevol altre membre del tronc del castell o de la pinya. O dels grallers, no ens n’oblidem, element indissociable de qualsevol castell.

Llavors vaig començar a assimilar nous sentits que ignorava per a mots com “crossa”, “agulla”, “pinya”, “mans”, “vent”, “terç”, “llenya”…  i ara quan els sento el primer que em ve al cap és el significat casteller, molt abans que el que jo els donava originàriament.

Vaig aprendre que aquí no alcem castells “contra” ningú, que l’objectiu no és altre que superar-se a un mateix, i que pot tenir més valor un castells de set pisos d’una colla “petita”, que no pas un tres de nou d’una colla que el fa sense despentinar-se.

Plegats, hem folrat somnis col·lectius i ens hem aixecat de caigudes doloroses (no només físicament). Així, vaig descobrir també que dins una colla castellera, com a tota família, hi ha alts i baixos, bons i mals moments – castellers i personals -, però també que a pocs llocs hi trobaràs tant de suport i caliu com dins un grup on conviu el gresol humà que teixeix qualsevol colla: gent de qualsevol edat, sexe, color, condició social o creença política.

Potser alguns d’aquells que s’asseuen còmodament en un hemicicle n’haurien d’aprendre.

Podeu compartir o no tot el que jo sento, però hi ha quelcom d’innegable en el món dels castells, i és que se’t van ficant a dins, sota la pell, poquet a poquet, i ja mai et deixen estar del tot. Encara que deixis de trepitjar el pati d’assaig o d’anar a  totes les diades del món.

Per això avui, 6 d’octubre de 2016, quan fa tot just 10 deu anys que vaig entrar per la porta del local d’assaig dels Xiquets de Reus (i quan ja en fa un parell que he deixat de fer-ho, espero que només temporalment), he cregut necessari tirar la vista enrere per recordar la que, potser, sigui una de les poques veritats immutables que m’he trobat en aquesta vida:

Quan un ha estat casteller, ja mai deixa de ser-ho…

Anuncis

About davidbarcelo

Collita del 76. Teleco no practicant, marit de la meva ànima bessona i pare de dos fills preciosos, fidel amant de la música i ara, sembla, també escriptor. Enamorat de les coses petites. I anar fent... Mostra totes les entrades de davidbarcelo

2 responses to “Capítol 29. Els castells i jo, reflexions sobre 10 anys de relació.

  • Xavi

    Amb els daltabaixos que hi han a molts castellers, el fet de resistir deu anys es digne de reconeixement. I sembla poc, pero tot el que s’ha viscut amb la colla, al local… I pel que llegeixo, començant de zero. Un petit valor afegit, crec jo.

    Per molts anys, molts assajos i molts èxits!!

  • JOAQUIN BARCELO MACIAN

    M’agrada’t molt. El que ara dubto es si en comptes de enginyeria de telecomunicacions, no tindries que haver estudiat periodisme

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: