Category Archives: Actualitat

Capítol 4rt. Noruega: són iguals tots els morts?

 
And all the playing’s stopped in the playground now
She wants to play with the toys a while
And school’s out early and soon we’ll be learning
And the lesson today is how to die
>I don’t like Mondays (escolta-la mentre llegeixes)
Boomtown Rats – The Fine Art of Surfacing (1979)
 

El passat divendres 22 de juliol el món nord-occidental era sacsejat per la colpidora notícia del doble atemptat a Noruega i, a mesura que passaven les hores creixia la commoció quan, poc a poc, ens arribaven més dades sobre la magnitud de la massacre. Mentrestant, a l’orient i a la major part de l’hemisferi sud, la notícia no impactava de la mateixa manera. Allà ja en tenen prou amb els seus problemes i amb xifres de morts diàries que superen, amb escreix, les malaurades noranta-tres vides perdudes fins al moment a Noruega.

I és que només durant el 2011 fins a 1.400 persones han mort a l’Afganistan; la repressió del govern a Síria n’ha provocat més de 400; i els morts al conflicte libi superen els 10.000 segons els rebels. Pels que no trobin tot això prou proper,  arriben a 306 els morts en accidents de trànsit a les carreteres de l’estat durant el 1r trimestre de 2011. Finalment, als vint-i-dos mil nens que moren DIÀRIAMENT de fam o VIH al món aquest ball de xifres els serà, de fet, ben igual.

Nosaltres però, ja hi estem acostumats i fins hi tot podem dir que ens hem “cuirassat emocionalment” vers aquestes fets que lamentem però que ja no ens fan aixecar la vista del plat mentre sentim les notícies.  No hi ha dubte que la forma en què es produïren les morts a Noruega, especialment les de l’illa d’Utoya, en un país gens acostumat a aquest tipus de desgràcies que amenacen la nostra falsa sensació de seguretat fa que, com a mínim durant uns temps que ens sembla raonable, ens sentim compungits alhora que vulnerables.

És inevitable que cada vegada que succeeix una catàstrofe d’aquelles que encara tenen la capacitat de frapar-nos (admetent que un tsunami al Japó ho sigui, però que els atemptats a Irak amb morts civils formin part ja de la nostra quotidianitat), de seguida ens solidaritzem amb les víctimes, interioritzem la pena que familiars i amics sentiran per ells, i correm a posar-nos en situació i a pensar “em podria haver passat a mi” o “com en som de vulnerables”. Sí, és cert, jo també i, de fet, per aquí havia d’anar inicialment el contingut d’aquesta entrada del blog. Sobre això i sobre preguntar-me PER QUÈ passen aquestes coses.

Perquè un boig d’extrema dreta acaba no només voluntàriament i a sang freda sinó amb un acarnissament poc freqüent amb la vida de tanta gent? Per molt que cerquem respostes, només trobarem més preguntes i, sobretot, dolor. En tot cas, aquestes qüestions que tant ens preocupen ara gràcies als mitjans més sensacionalistes –el passat d’ Anders Behring, on va aconseguir l’arma, la reconstrucció dels fets, declaracions dels supervivents, etc – totes elles, són les que ajuden a que situacions com aquestes tinguin un ressó social i mediàtic que va més enllà, no només del que resulta desitjable, sinó del mínimament decorós. Deixem als familiars plorar als desapareguts en pau i no en magnifiquem unes morts per damunt d’unes altres!

Curiosament, la tragèdia de Noruega ha coincidit pràcticament amb el temps amb el decés d’Amy Whinehouse que la policia londinenca (oh!, sorpresa) no descarta que s’hagi produït pel consum de drogues, alcohol o la combinació d’ambdós. El “boom” als mitjans, dissortadament, ha estat molt similar. La popularitat de la cantant esdevenia en aquest cas el gallet que ha disparat el nombre de pàgines als diaris i minuts ocupats a ràdio i televisió dedicats a aquest succés tan tràgic com òbviament previsible.

No vull ni imaginar-me la “mina informativa” que hagués suposat per alguns el fet que Amy Whinehouse hagués estat precisament una de les persones tirotejades a Noruega.

Entenent que en la societat del morbo en la que vivim tots estem subjectes a la llei de l’oferta i la demanda i que els mitjans ens ofereixen (sobredosi inclosa) allò que més ven,  jo em pregunto: aquestes morts, desafortunadíssimes per suposat, són diferents a la d’un motorista atropellat en una cruïlla, un jove que mor apunyalat al carrer, un nen que s’ofega a una piscina municipal o un familiar se’ns enduu un càncer?

Segurament la seva repercussió social sí ho és, però el fet que noranta-tres morts perpetrades per un altre ésser humà ens facin reflexionar sobre la nostra fragilitat, la imminència que pot tenir una mort sobrevinguda inesperadament, o ens facin prendre consciència que, quan pel matí ens acomiadem d’algú més val que no ho fem enfadats per allò de què pot ser la darrera vegada, no pot venir motivada només per la sorpresa. Si hem de ser éssers reflexius i conscients de com n’és de preciosa la vida, siguem-ho sempre, no quan els altres ens ho recorden. Al cap i a la fi, tots els morts són iguals, o no?

And when I reach the other side, I’ll find a place to rest my spirit if I can. Perhaps I may become a highwayman again, or I may simply be a single drop of rain. But I will remain…

Anuncis