Category Archives: Amistat

Vaig conèixer un noi…

Vaig conèixer un noi…”

Així començava l’escrit que vas llegir-nos a la Paloma i a mi el dia de la nostra boda. Segurament, i junt amb el naixement del Víctor i del Marc, el dia més feliç de la meva vida. Avui, 29 d’octubre, nou anys i mig més tard, possiblement sigui un dels dies més tristos – si no el que més -, de la meva vida. I és que avui ens han dit que ens deixes, que ja no hi seràs més. Però això no és del tot cert…

Des d’avui, el món és un lloc una mica pitjor. Tu eres – i ets –, malgrat la distància, el meu millor amic. Un germà. I m’atreviria a dir, sense massa risc d’equivocar-me, que no sóc l’únic que pensa així. Tu ets la persona que penso que tots hauríem d’aspirar a ser. No t’ho dic ara per convèncer-te de que no marxis, saps que t’he admirat sempre.

Ens vam acomiadar un 10 d’octubre, per telèfon, justament el dia que t’havien d’operar (si no hagués estat per aquell maleït aparell que va espatllar-se). Jo volia saber com havia anat l’operació, i de cop em vas tornar la trucada. Em vaig quedar parat. Recordo que ens en vam riure: “Collons, sí que t’has recuperat ràpid”. Ara tot plegat sembla una broma de mal gust. No sé del cert com va anar, però suposo que deuríem acomiadar-nos amb un… “Ànims, que vagi tot bé, i parlem després de l’operació” – “o durant, si em deixen el mòbil”, crec que vas dir tu -. Però ja no parlaríem més. Mai més no faríem broma.

Tot just ahir et subjectava la mà a l’UCI, i et demanava que lluitessis com sempre ens has demostrat que calia fer, i et deia que no tinguessis pressa, que t’esperaríem el temps que fes falta. Però tu ja no podies fer res per tal que des d’avui, amb la teva absència, el món no fos un lloc pitjor.

Segueixo sense entendre-ho, sincerament. No paro de pensar que no pot ser cert, que de cop m’he de despertar d’un malson. És una sensació estranya. Com si m’haguessin arrencat, físicament, un tros de la meva vida, del meu passat que, si t’haig de ser franc, no sé com ompliré, o si mai podré fer-ho. Però, alhora, aquell clixé de pel·lícula tan suat de “seguirà sempre viu a través de nosaltres” resulta ser ara sorprenent, i dolorosament, cert. I aquí em tens, a més de 600km, tornant en tren des de Madrid, on he rebut la notícia, i no se m’ha acudit res més que dedicar-te aquests pensaments inconnexes.

Jo també vaig conèixer un noi…

…un noi amb qui vaig compartir aquelles classes de Laboratori d’Electrònica a les vuit del matí (maleït gira-sol que no va acabar de funcionar mai!), els partits de futbol al Nick Esportiu, les “Coronites” amb tequila al Bar Sans (i tantes copes a tants bars), aquelles improvisades cerveses a la Rebassada, les partides de set i mig al Polimenú i les timbes de pòquer al carrer Urgell (amb ton cosí duent menjar de gos), els sopars al nostre piset de Vallcarca, les visites a Reus, els Iron Maiden i el seu “on Earth”, les narracions fictícies amb accent argentí de partits de futbol pels carrers del Born o el barri Gòtic a les tantes de la nit, el corre-cuita cap a l’hospital per dur a la Paloma quan se’ns va espatllar el “pololo”, i fins i tot l’accidentat viatge pel Nord, o la música que vaig descobrir gràcies a tu: Clannad, Chicane, o el gran “poloquen” (Paul Oakenfold). I tants records més.

IMG_3490

Tu has estat sempre el meu vincle palpable amb un passat entranyable, sí, però cada cop més llunyà. No Manel, no ens has deixat, tu seguiràs sempre aquí.

L’amor cap a la teva família, com t’entregaves en cos i ànima en tot allò que feies, el recolzament incondicional als teus amics, la ferma convicció en els teus ideals (i, malgrat tot, la teva disposició a escoltar i valorar qualsevol opinió aliena), la teva vitalitat, l’inseparable bon humor i optimisme que ens contagiaves a tots, la maduresa i tenacitat que tants admiràvem, el teu somriure.

Tot això no morirà mai. Tot plegat, Nel, ens ha fet a tots els que t’hem conegut millors persones. I per això, malgrat que el món sigui avui una mica pitjor, les persones que deixes enrere som avui, gràcies a tu, una mica millors.

I ara què? Què farem sense tu, Manel? Ara ens toca ser forts i mirar de no estar tristos, sobretot per qui es queda: la Maria, la Mar, i el petit o la petita que vingui, els teus pares, el Jaume i la Belén, i tots aquells que sabem que tu no haguessis volgut que ens enfonséssim, que no ens haguessis deixat fer-ho.

Potser en aquests 17 anys que han passat des què ens vam conèixer m’he deixat de dir-te moltes coses. Coses que potser tampoc no he sabut expressar en aquesta darrera carta, però que estic segur de poder resumir en dues simples paraules: t’estimo Manel.

> Chicane – No Ordinary Morning – Album Mix

Anuncis