Category Archives: Castells

Capítol 29. Els castells i jo, reflexions sobre 10 anys de relació.

Declarats Patrimoni Universal de la Humanitat el novembre de 2010, els castells són, probablement, l’exemple més exportable de la cultura i la forma de ser -i de fer- que tenim a Catalunya.

Això, que tan bé queda als diaris, especialment després de la celebració del Concurs de Castells, i que d’altra banda és ben cert, es queda ben curt a l’hora d’expressar què representen els castells per un casteller. Com jo.

El meu primer contacte amb el món dels castells ve de lluny, quan a principis dels ‘90 el Canal 33 dedicava part de la programació de diumenge al migdia a retransmetre les diades més importants d’arreu del territori. Ja llavors, la meva influenciable adolescència va quedar encisada per aquelles estructures humanes impossibles, copsada per l’orgull de què quelcom tan espectacular ho fes algú tan proper, gent de casa nostra.

En aquella època servidor vivia a Barcelona i allò de formar part d’una colla castellera, en una ciutat tant poblada i alhora impersonal, em quedava molt llunyà. Així que la meva relació d’enamorament platònic amb els castells es va anar refredant.

Però la vida dóna molts tombs i, en un de tants, la Paloma -crossa indefallent de la meva vida-  i jo vam acabar petant a poc més de 100 kilòmetres d’allà, a Reus. Ens havíem ficat de cap, sense saber-ho encara, a la zona castellera tradicional.

Un dia com avui, 6 d’octubre, de fa deu anys (divendres, per a més informació), se’ns va acudir treure el nas al local dels Xiquets, per veure de primera mà un assaig casteller.

Encara amb la mentalitat escèptica (i asèptica) de la ciutat comtal, mirant de no passar per un voyeur o un turista accidental i amb no poca por de molestar “ELS CASTELLERS” – aquells superhomes i superdones que alçaven construccions imponents -, vam posar el peu a aquell local del c/Rosich (sort que la Paloma va animar-m’hi, perquè jo no les tenia totes…) que, de resultar un lloc estrany, va acabar esdevenint al cap de ben poc casa meva.

Si us sóc sincer, m’esperava trobar mil barreres i entrebancs abans de poder participar en alguna activitat de la colla. Començant, imaginava jo, per una recepció on haver d’omplir el formulari A-23 per tal de poder accedir a provar l’activitat castellera. Fins i tot no sabria si ens permetrien veure com assajaven, i ja no diguem “tocar castell”, fos el que fos el que significava allò llavors.

En canvi, tot van ser facilitats i somriures. Començant pel “Punki”, que amb el seu inseparable terç (de cervesa) a la mà, em va convidar a entrar a assaig, i acabant amb la Penya Pinya, un grapat de novells, com nosaltres, que es van acabar convertint en alguna cosa més que companys de colla. I així, on esperava trobar la freda tibantor dels que es concentren en fer una activitat física, vaig trobar-hi amics. I una família.

Vaig aprendre així, de cop i sense instruccions, que el veritable poder del fet casteller no resideix ni en la força, ni en l’equilibri, ni en el valor. Ni tampoc, o no només, en aquest seny tan català. Resideix en la gent que els fa possibles. I aquí va arribar, de fet, la meva segona sorpresa…

Des de fora un veu un castell com un complicat exercici, gairebé circense, d’un grapat d’homes, dones i nens que s’enfilen ben amunt, exposats a caure en qualsevol moment, abandonats gairebé a l’atzar quan, en realitat, es tracta d’una perfeccionadíssima obra d’enginyeria -si mai no heu vist com es construeix una pinya des de dins us convido a que trepitgeu un pati d’assaig vosaltres també-, fruit de la disciplina, la tenacitat i el treball que comporten hores i hores d’assaig.

Però encara hi havia més. El resultat final, no era fruit només del grapat de castellers que exposen el seu esforç atlètic a la força de la gravetat, sinó de desenes, centenars de persones, on tan important és l’enxaneta, com qualsevol altre membre del tronc del castell o de la pinya. O dels grallers, no ens n’oblidem, element indissociable de qualsevol castell.

Llavors vaig començar a assimilar nous sentits que ignorava per a mots com “crossa”, “agulla”, “pinya”, “mans”, “vent”, “terç”, “llenya”…  i ara quan els sento el primer que em ve al cap és el significat casteller, molt abans que el que jo els donava originàriament.

Vaig aprendre que aquí no alcem castells “contra” ningú, que l’objectiu no és altre que superar-se a un mateix, i que pot tenir més valor un castells de set pisos d’una colla “petita”, que no pas un tres de nou d’una colla que el fa sense despentinar-se.

Plegats, hem folrat somnis col·lectius i ens hem aixecat de caigudes doloroses (no només físicament). Així, vaig descobrir també que dins una colla castellera, com a tota família, hi ha alts i baixos, bons i mals moments – castellers i personals -, però també que a pocs llocs hi trobaràs tant de suport i caliu com dins un grup on conviu el gresol humà que teixeix qualsevol colla: gent de qualsevol edat, sexe, color, condició social o creença política.

Potser alguns d’aquells que s’asseuen còmodament en un hemicicle n’haurien d’aprendre.

Podeu compartir o no tot el que jo sento, però hi ha quelcom d’innegable en el món dels castells, i és que se’t van ficant a dins, sota la pell, poquet a poquet, i ja mai et deixen estar del tot. Encara que deixis de trepitjar el pati d’assaig o d’anar a  totes les diades del món.

Per això avui, 6 d’octubre de 2016, quan fa tot just 10 deu anys que vaig entrar per la porta del local d’assaig dels Xiquets de Reus (i quan ja en fa un parell que he deixat de fer-ho, espero que només temporalment), he cregut necessari tirar la vista enrere per recordar la que, potser, sigui una de les poques veritats immutables que m’he trobat en aquesta vida:

Quan un ha estat casteller, ja mai deixa de ser-ho…

Anuncis

Capítol 27è. El XXV Concurs de Castells vist des del galliner

Abans de res ja us aviso: aquest post no és original. De fet el seu contingut ja no ho era massa, però no és ben be a això al que em refereixo. Es tracta d’una reflexió feta l’endemà que acabés la tercera jornada de la XXVa edició del Concurs de Castells de Tarragona i publicada al meu mur de Facebook. Un d’aquells posts matiners que comences amb una frase i al final se te’n van de les mans, vaja. El motiu de (re)publicar-lo ara i aquí obeeix més aviat a la voluntat de treure-li una mica la pols al blog de les coses petites – acumulada y formant ja sediments des de fa un any -, i a la de deixar constància del meu discret però enorgullidor pas, per segona edició consecutiva, per aquesta fita inel·ludible (per gairebé tothom) del món casteller. Dit això, som-hi amb el copy-paste, i algun afegitó…

XXV Concurs Castells

Dilluns al matí, bon moment per tirar la vista enrere i valorar el cap de setmana casteller… Han estat poc més de 14h de feina (18h incloent la jornada de Torredembarra), d’aquella que esgota però que no voldries que acabés mai, d’aquella que espanta però que acaba essent fàcil gràcies a gent com el Jordi “Mani”, l’Àlex, les Laies, el “Suri” petit, els “xispes” de Sistemes i un gran equip de Comunicació, un enorme equip humà. Amb gent així al costat – més una nevera fins al capdamunt de refrescos i una caixa sencera plena d’entrepans -, fer de community manager d’un macro-esdeveniment com aquest és bufar i fer tuits.

Pel que fa als castells, potser necessitaria tres o quatre posts per valorar el que vaig veure (i per això ja estan els diaris, els vídeos, els programes del dia després i les xarxes socials en general). Però una cosa sí que tinc clara: haver tingut l’HONOR, així en majúscules, d’haver pogut viure un cap de setmana com aquest difícilment s’oblidi. Jo, que mai he estat un defensor a ultrança del Concurs (tampoc un detractor, no em malinterpreteu), vaig haver de rendir-me al poder d’aquest magnètic event.cosespetites - celebrant el 3de9f de Xiquets de Reus

De tot plegat òbviament em quedo amb l’actuació de la meva colla, la millor de la història de Xiquets de Reus plantada amb autoritat per 4a ocasió, i per primer cop fora de casa, a Tarragona, on feia 18 que havíem descarregat el nostre primer 3de9f. El 2012 jo era allà mateix, enfilat damunt la meva cadira al galliner de la TAP, amb la camisa avellana, cridant com un esperitat quan vam descarregar el nostre primer 2de8f en 14 anys. Dos anys més tard, l’escena es repetia amb el 3de9f. On coi és el sostre d’aquesta colla?

Però no va ser aquest l’únic moment emotiu. Confesso que em vaig emocionar (i qui no?) amb tres de deu i el dos sense folre de Vella i Vilafranca, però el tres de deu de la Jove… El de la Jove em va fer plorar com si hagués estat un castell de la pròpia colla. Collons, quin tros de castell, quin tros de colla!

Diumenge es pot ben dir que vaig sentir com a propi l’orgull que van passejar totes les colles per l’arena de la TAP: Vila de Gràcia marcant el camí a seguir per aquells que comencem a rondar els nou pisos, Borinots anant un pas més enllà i assaltant la gamma extra (no, si al final es coneixerà abans el barri per la colla que per l’estació), Xiquets de Tarragona ocupant el lloc que es mereixen a dalt de tot del panorama casteller, Saballuts convertint-se en colla de nou…

I perquè no, també el dels grans “oblidats” per alguns mitjans: les colles que van alçar castells el diumenge anterior a Torredembarrra, abans que la pluja ho engegués tot a rodar en una jornada que, de tot cor, espero que es consolidi de cara a l’edició del 2014. O les 18 que participaren a la segona jornada, la de dissabte, on fins a sis colles van arribar a carregar com a mínim el 2de8f! Ull, que es diu ben aviat això, i els que fa temps que trepitgem els patis d’assaig sabem de l’exigència quant a temps d’assaig i volum humà requereix un castell com aquest per a colles que, a priori, alguns solen titllar una mica a la lleugera de “petites”. Per ser-vos franc: vaig gaudir molt més amb el 3de8 de Sant Pere i Sant Pau o dels Moixiganguers, que amb algun dels castells de nou vistos diumenge.

A totes les colles, les quaranta-una, a tots els castellers: Gràcies! Gràcies per un record d’aquells que persistiran en la memòria durant molt, molt de temps i… ens retrobem d’ací dos anys a la TAP!

3d9f Xiquets de Reus a la TAP


Capítol 19è. Tres anys sense aplaudir abans d’hora

 
> The Jimi Hendrix Experience – Little Wing
(escolta-la mentre llegeixes)

Ja fa tres anys, la frase “Please don’t clap before the enxaneta makes the little wing”, una d’aquelles ocurrències que podia haver quedat només uns riures compartits entre companys, s’acabava convertint encara ara no sé ben bé com, en un monstre mediàtic.

Bé, potser no en un monstre però si més no, sí en un original eslògan per una samarreta dels Xiquets de Reus primer i, després, en una bona excusa per mobilitzar la gent de la colla (convocada via grup propi a Facebook) per anar a veure actuacions castelleres arreu i, no ens n’oblidem, també per treure el nas als mitjans en un moment en què no se’ns feia massa cas pels nostres castells.

Podria haver començat el post amb un “sembla mentida com passa el temps, ja fa tres anys…” però si ho penso, tot plegat em sembla més distant encara. Potser perquè la meva vida ara és força més allunyada de la intensitat derivada de viure els castells dia a dia, de ser un membre actiu de la colla i de “patejar-se” totes les places castelleres alienes possibles per tal de veure castells. En tot cas, aquella va ser una gran experiència.

Estem parlant d’un dissabte 11 de juliol de 2009, 9a Diada de les Cultures a Altafulla. Una data memorable. La Paloma, la Sandra, la Marta, el ‘Presi’ i un servidor (després en seríem molts més). Quelcom que va iniciar-se gairebé com una broma i que va acabar sent poc menys que un fenomen que anà fent-se lloc – com si de l’Audie Norris sota el cèrcol es tractés – en espais castellers com el Quarts de 9 i el 3Rondes, mitjans locals i comarcals (Reus Digital, delcamp.cat…) o fins i tot en La Vanguardia, El Periódico; i per poc no va fer-ho (estiguérem en converses) a La Sexta.

Poc podien pensar-se aquells que van “parir” la idea tot fent un vermut per Sant Pere que la frase – traducció macarrònica fortament influenciada pel vermut de Reus de “si us plau no aplaudiu fins que l’enxaneta no faci l’aleta” – donaria la volta al país i fins i tot en depassaria les fronteres. El cas però, és que tot plegat no feu sinó que el divertimento acabés essent si més no un considerable “catxondimento” només comparable a aquell Xiquet-Xiquet que alguns recordareu…

Tot revisant articles, fotos i cròniques abans d’escriure aquestes ratlles però, m’he trobat amb una curiosa referència al moviment “Please Don’t Clap…” que més enllà d’arrencar-me un primer somrís de sorpresa, ha acabat provocant un profund sentiment de satisfacció, un convenciment definitiu que allò que vam fer, va quedar en quelcom més que una anècdota: una tal Mary Maier feia referència a la presència de la samarreta (el de la foto és mon germà) a la diada de La Mercè de colles locals del 2009 en el seu blog

Això no estaria malament com a curiositat si no fos perquè, a més, un conegut seu anomenat Zack Merritt, inspirant-se en el blog de la seva amiga, va compondre una peça musical titulada precisament “Please don’t clap before the enxaneta makes the little wing”. Brutal. No m’ho invento, aquí teniu la prova (és cutre, però l’important és el concepte…):

Per suposat, la versió oficial per seguir “alimentant la bèstia” (com cap de comunicació de la colla n’assumeixo joiós la responsabilitat) fou que tot plegat estava clarament orientat a esdevenir una campanya de “reeducació” castellera especialment dirigida a estrangers que es trobaven per primer cop davant una diada, i que no sabien quan els tocava picar de mans. Potser sí que va servir per oferir aquest desinteressat  servei en pro de la cultura nacional. Però el fet és que el perquè de tot plegat no residia (només) aquí…

Altafulla, Mataró, Valls, La Bisbal, Tarragona, El Catllar i fins i tot Vilafranca per Sant Fèlix o Barcelona per Sant Jaume van ser places on l’eslògan va passejar-se amb èxit. Moltes van ser les samarretes venudes (fins i tot castellers d’altres colles), nombroses les entrevistes i reportatges sobre el fenomen que van ajudar a que es parlés dels Xiquets de Reus, i incomptables els comentaris i felicitacions que ens van arribar per la iniciativa.

Jo, per sobre de tot però, em quedo amb els bons moments viscuts compartint grans castells i una cervesa ben fresqueta amb tots aquells que vam formar part en un o altre moment de la “onada taronja”, i amb la satisfacció de poder dir: Jo vaig vestir la samarreta “Please Don’t Clap…”.

Irrepetible? Potser no, però inoblidable ho serà segur!


Capítol 18è. La mida sí que importa

 
> Terços Amunt – Toc De Vermut
(escolta-la mentre llegeixes)

Recentment llegia l’article d’un company casteller que parlava del bon moment de les colles mitjanes. La meva immediata reacció va ser preguntar-me en què ens hem de basar ara mateix per catalogar una colla com a petita, mitjana o gran, com si es tractés d’una pizza en comptes d’una formació castellera.

Potser fa uns anys les distàncies entre colles de Gamma Extra estaven ben marcades no pas per fines línies – vermelles o no -, sinó més aviat per àmplies distàncies, abismes en algunes ocasions, que ens permetien parlar tranquil·lament i sense despentinar-nos de colles “top”, “de 9”, “de 8”, “de 7” i així successivament…

De tant en tant, de forma aïllada, alguna colla tenia la gosadia de saltar d’una categoria a una altra; són especialment recordats els assalts als castells de 9 i gamma alta de 8 (Castellers de Terrassa el 1995, Xiquets de Reus el 1996 o Bordegassos de Vilanova al 1999-2000), gosadia que dissortadament solia precedir una època de davallada de resultats castellers que arribava a culminar, fins i tot, en una dura travessa pel desert.

A l’actual menú casteller però, ja no podem encasellar els ingredients sota simples etiquetes estadístiques. Us repto a què ho feu. Actualment colles com Capgrossos o Jove de Tarragona que han estrenat galons de gamma extra prometen no ser flor d’un dia, i d’altres com Xiquets de Tarragona vénen pitjant l’accelerador, mentre els borinots esdevenen tot un exemple a seguir de colla que entra en el panorama dels nou pisos per quedar-s’hi. Un balcó al que fa ben poc van abocar-s’hi també Castellers de Lleida.

Però per darrera cada cop són més les formacions que, un cop consolidat el nivell de castells de 8 pisos, truquen a la porta del 2de8f com a primer pas per a plantejar-se reptes superiors. N’hi ha també que fa quatre dies celebraven el primer carro gros i ara reparteixen clàssiques de vuit pel territori casteller com qui planta pilars d’entrada a plaça. O les que tot just treuen el nas als castells de vuit. Sabadell, Vila de Gràcia, Reus, Gausacs, Xicots, Sagals, Bordegassos, Nens, Castellers de Terrassa, Xics, Moixiganguers… la llista de colles preparades per fer el salt a nivells superiors – o en vies ja de fer-ho – és inacabable. I el mateix passa si fem un cop d’ull algunes colles de set.

De tots és sabut que per veure grans construccions, com a les pizzes, el secret és a la massa (social). Personalment però, segueixo gaudint més d’un castell límit d’una colla, posem per cas, de set i mig, que no pas d’un 3de9f d’una colla de gamma extra, doncs aquí segueix residint la grandesa d’un castell, d’una colla i d’aquells que la composem, els castellers… i és que no se’ns pot posar límits. Som així de grans, encara que d’altres ens titllin de petits o mitjans. I és que en l’actual panorama casteller, tal com diria en Roger Hodgson: “Crisi? Quina crisi?

Nota: aquest és el contingut original de l’article publicat al Diadi de Tarragona amb data 7/7/2012 (Gràcies Oki!)


Capítol 8è. Castells a toro passat: Mercadal 2011

(Nota: aquest post recull una opinió personal i, en cap cas, representa la de la Colla o l’organització de la diada)

Any imparell, sinònim d’una d’aquelles temporades en què les “millors” colles no competeixen als punts les unes contra les altres en una plaça de braus; un 2011 molt especial en què a més, els amfitrions – Xiquets de Reus – arribàvem al nostre 30è aniversari. Tot estava doncs servit per viure una nova edició, la desena ja, de la diada castellera del Mercadal. La d’enguany però ha estat, d’entrada, esquitxada per certa, diguem-ne, controvèrsia a l’hora de triar les colles convidades. Aquells dubtes, vistos els resultats de la diada, prenen ara més força…

Altres anys des de l’organització havia resultat relativament senzill determinar quines eren les quatre millors del món casteller. Ara però, les noves fites assolides per colles que fins ara es trobaven còmodament instal·lades en la realització de castells de la gamma bàsica de nou, així com davallades més o menys inesperades d’altres, han fet que cada cop sigui més dinàmic allò que hom anomena rànquing casteller. Si bé això de què noves colles es pengin els galons de gamma extra (o que d’altres hagin de renovar-se per deixar de viure de la inèrcia assolida per anys i anys de fer castells al màxim nivell) és un símptoma inequívoc de normalitat, d’higiene castellera fins i tot, pot resultar causa també de disputa o, si més no, d’impressions enfrontades a l’hora d’establir qui cal convidar com a organitzadors a una diada que tot i ser-hi en camí, encara no ha sabut trobar el seu lloc entre l’elit del calendari casteller.

Finalment, després de moltes discussions ben remullades en vermut i xampú, la Xa edició del Mercadal acabà duent a Reus les mateixes colles que al 2009, en un intent per donar certa sensació de continuïtat que ajudés a reforçar i consolidar el format de diada engegat ara fa dos anys. Si l’elecció d’aquestes colles per damunt d’altres fou o no encertada no podrem saber-ho mai del cert, doncs conèixer quin rendiment haguessin ofert a plaça Capgrossos, Jove de Tarragona, o qualsevol altre formació és, desenganyem-nos, pura especulació.

 

La diada

El que sí farem és valorar com va anar l’edició d’enguany, no només a nivell casteller si no també organitzatiu. I és que, començant per aquest darrer, sembla demostrat que el model de tarda funciona i que, un cop assajat el canvi a la IXa edició, aquest 2011 feia goig pujar al balcó de l’ajuntament i veure, juntament amb tots els que eren allà dalt en comptes d’haver sortit a voltar en moto, com omplia la gent el Mercadal a vessar.

No oblidem que un dels objectius prioritaris d’aquesta diada és col·locar Reus, i el Mercadal, com a un dels focus d’atenció castellera i mediàtica, com a mínim, de forma biennal. Si bé alguns mitjans de forma més o menys “ben intencionada” han volgut qüestionar la “qualitat castellera” de la gent que s’aplega per veure castells a la capital del Baix Camp (per cert: com es mesura això?), jo des d’aquí defenso que milers d’espectadors presents en una plaça que és tan fàcil com tendenciós catalogar com a “freda” representen, sense dubte, no  només un èxit sinó també un orgull.

Pel que fa a la vessant castellera és inevitable sentir cert regust agredolç. Si bé la diada recuperava – vuit anys i quatre edicions després del darrer 9de8 de la Colla Vella -, els galons de gamma extra gràcies al 4de9 carregat en segona ronda pels Castellers de Vilafranca, la quota de castells de nou pisos quedava reduïda a quatre (incloent el GE dels verds); uns registres que ens retrotreien a edicions tan poc reexides com la del 2007 (arrel de la qual es va desencadenar la necessitat de canviar el format) o la del 1997 on, sense Joves ni Minyons, només es veieren tres castells de nou bàsics a plaça.

 

Posant nota

És evident que, més enllà del recurs fàcil (i potser no del tot desencertat) de qüestionar el compromís d’alguna de les colles foranies amb la nostra plaça i amb la Diada del Mercadal en concret (i que de ben segur serà fruit d’exhaustiu debat intern de cara a replantejar-se les invitacions i, qui sap, si fins i tot el model de diada, de cara a posteriors edicions), cal analitzar quins motius van conduir a que l’actuació d’enguany recollís aquests fruits.

Un factor clau a tenir en compte en el rendiment de les quatre colles convidades són els condicionants soferts per cadascuna d’elles en actuacions més o menys recents. Evidentment la caiguda de 2de9f de Minyons a la Mercè, o la triple llenya de la Vella a Tarragona (9de8, 4de9f, p6) van passar factura a l’hora de dur a plaça un segon castell de nou a banda del 3de9f o, en el cas de la Vella, arribar a plantejar-se un GE com el 9de8 o el 5de9f. A més, ambdues colles van fer servir (i ens hauríem d’anar acostumant, si és que hi tornen) el Mercadal com a banc de proves per a diades que ara mateix són molt més importants en llurs calendaris com són Santa Úrsula a Valls, o la diada de fires a Girona.

El cas de la Colla Vella és, fins a cert punt, més dolorós a nivell organitzatiu doncs són ells qui van “guanyar-se” la darrera plaça com a convidats, i el 4de8 amb que tancaren la tercera ronda – important per ells a nivell de proves, i forçat també per una (incomprensible?) manca de camises -, va ser si més no xocant (adjectius força més gruixuts vaig sentir jo a plaça). Un motiu similar adduí una colla Joves que, tinguem-ho clar, encara no havia descarregat cap castell de nou pisos en tota la temporada i que, tot i marejar la perdiu fins última hora amb un 4de9f que la meitat de la colla no es creia, van acabar plantant un tres i un quatre de vuit que els donessin confiança i, això sí, miraren de prémer l’accelerador al final amb un cinc que no es carregà pels pèls.

En resum: una bona actuació? Sí. Una gran diada castellera? Rotundament no. No, perquè els resultats no justifiquen, ni de llarg, el “catxé” de les quatre colles convidades ni la inversió global feta a l’hora de dur-les. Difícilment hom podrà dir que cap de les cinc colles no va dur a plaça els millors castells que la prudència i el calendari els aconsellaven. Ara, excepte Vilafranca, ningú (ni els Xiquets) no vam voler estirar més el braç que la màniga. No ho critico, però és un fet inqüestionable.

Segurament, amb un petit plus de compromís, de fe, o de camises (altre cop el compromís, per molt que costi més arrossegar-ne lluny de casa un dissabte a la tarda que no un diumenge), o de sort (les caigudes recents feren mal), potser haguéssim pogut veure un altre castell de nou de la Vella, Joves o Minyons. I si Vilafranca no hagués pres mal amb la caiguda del 4de9, la diada hagués viscut potser un altre GE o, si més, un altre castell de nou. Tot plegat, haguessin estat uns registres prou bons. Un total de set o vuit castells de nou, dos o tres GE per comptes d’un (esplèndid) i ara estaríem parlant del segon millor Mercadal de la història després del 99 on s’hi van veure deu castells de nou pisos (dos d’ells GE) i un p8fm.

 

Present i futur

Tots aquests registres però quedaran lluny sempre que no siguem capaços – i aquí toca fer introspecció – de fer que les colles que vinguin donin a aquesta actuació la mateixa importància que -a banda de les diades pròpies- donen, posem per cas, a Tarragona, La Bisbal, El Catllar o Barcelona. Una altra cosa que ens hauríem de preguntar tots els que vam “rajar” de la resta tan bon punt va acabar la diada (o abans i tot) és… podem entendre que la resta de colles no vinguessin a fer una “diada de màxims” quan nosaltres mateixos, els amfitrions, per motius que personalment crec més que justificats, no vam dur a plaça el 2de8f?

I és que malgrat haver-nos deixat el folre al pati, els Xiquets de Reus vam fer una gran actuació, sí, no només per la clàssica de vuit (2a de l’any) sinó també per la solvència dels castells descarregats. Ara, si nosaltres no vam voler estirar més el braç que la màniga, perquè ho hauria de fer la resta de colles…? La resposta que tots tenim en ment és evident: pels calers. I és que quan en temps de crisi un ajuntament, tot i la substancial queixalada al pressupost, es deixa (tants) calers en dur colles punteres, hom espera un cert “retorn de la inversió”.

Que una colla no sigui capaç d’arrossegar prou camises a una actuació és un mal endèmic que tots patim, i motivar el pati per fer grans castells fora de les places habituals, quan les fites principals marcades per la tècnica no coincideixen amb la nostra diada és, fins a cert punt comprensible. Ara, que des de les mateixes colles es digui públicament que la diada del Mercadal no és una actuació motivadora (no cal esbombar ara quin cap de colla – de Terrassa – ho digué) o, a l’altre extrem, que se’n faci ressó constant tant intern com extern per la importància dels objectius castellers que s’hi pensen dur, fa pensar…

Potser tot això hagi de fer replantejar algunes coses a l’organització com ara el model retributiu de l’actuació, la possibilitat de trobar una fórmula per tal que la periodicitat biennal no esdevingui un handicap per les colles (sobretot ara que sonen cants de sirena sobre la possibilitat de fer el Concurs anualment), o fins i tot valorar si preferim que grans colles vinguin a casa nostra a fer castells bàsics de nou (i gràcies) o si fa més gràcia veure altres colles del “top 10” descarregant al Mercadal els seus “castells límit”, per molt que aquests siguin un 3de9 o un 5de8.

En tot cas, resulta molt senzill, a toro passat, avaluar si allò que ja està fet va ser un encert o un desencert. Ara mateix però, per sort o per desgràcia, el pes (i la responsabilitat) de les decisions a prendre de cara a la propera edició recau en nosaltres.