Category Archives: Cinema

Capítol 15è. Les millors pel•lícules de la (meva) història (II)

 
> Tears For Fears – Everybody Wants To Rule The World (from Peter’s Friens OST)
(escolta-la mentre llegeixes)

Ha arribat el moment. Toca enfrontar-se a la difícil decisió – autoimposada de fet, no puc queixar-me – de triar quines són les meves cinc pel•lícules preferides de tots els temps. Vull reiterar que em van ajudar molt totes les vostres col•laboracions en el capítol anterior doncs, a banda de permetre’m agafar una mica d’aire i prendre embranzida abans de llançar-me de cap a la feina, realment m’ha ajudat a reunir i ordenar idees.

Ara però, em permetreu fer una micona més de “trampa” i allargar l’agonia de la decisió final amb un parell de reflexions. Primer de tot efectuarem una nova reflexió – un acte de sinceritat -, mirant de reconèixer què fa que una pel•lícula i no una altra sigui mereixedora de l’estatus d’inoblidable, superba, entranyable o, si més no, significativa. De fet, és a l’entorn d’aquesta darrera característica al voltant de la qual penso que hauria de girar no només l’elecció d’un top5 de pel•lícules, sinó a l’hora de recordar una experiència passada per sobre d’una altra o de valorar la influència en la nostra vida d’una persona que, a priori, no ens semblava tan significativa.

Potser les que triï no seran un exemple d’interpretació, estarà executada sota una direcció memorable, o inclourà un guió originalíssim, però com ja intentava transmetre en la primera part d’aquesta inacabable disquisició – i no voldria fer-me pesat en això –  la pel•lícula que mereix ser recordada per sempre i visionada mil i una vegades és aquella que destaca per sobre de les altres perquè representa allò que necessitàvem veure, escoltar o sentir (físicament) en un moment determinat de la nostra vida, per pueril, intranscendent o comercial que els pugui semblar als demés. Potser ara mateix ja no ens transmetrà el mateix, com aquell amic de l’ànima amb qui ara ja no tenim res a dir-nos per haver acabat circulant per camins diferents, però que no per això no mereix ser recordat com algú inoblidable, superb, entranyable i, sobretot, significatiu.

Tranquils, que ja arribem… Abans d’escollir les cinc cartes guanyadores però, posem tota la baralla sobre la taula per facilitar-ne – o posar més difícil, segons com – l’elecció. Aquestes són totes les candidates (permeteu-me la llicència de llistar els títols indistintament en anglès, castellà o català, segons em sembli): Los amigos de Peter, El club de los poetas muertos, High Fidelity, Almost Famous, Qué bello es vivir, Night on Earth, The Commitments, Easy Rider, El viatge de Chihiro, Historias del Kronen, Historias de Philadelphia, En el nombre del padre, Memento, The Wizard of Oz, The Goonies, American Pop, Los caballeros de la mesa cuadrada, Young Frankenstein, The Quiet Man, Un lugar en ninguna parte, The Big Lebowsky, Apocalypse Now o alguna de Hitchcock (con la muerte en los talones, la ventana indiscreta)

Segurament me’n deixaré alguna però, de fet, si ara no em ve al cap potser no mereix ser entre les escollides, no? En fi, comencem per les que tinc clares:

Un, dos, tres…

1. Peter’s Friends (1992): insuperablement vital, una cinta que fa que vulguis viure i compartir alegries i misèries d’uns personatges que queden ja perfectament definits en els primers deu minuts de metratge. Comèdia, drama, cinta costumbrista? Un grapat de perfils que ens condueixen a una inevitable identificació amb, com a mínim, algun d’ells. Grans actors, anglesos, mestres en la interpretació de veritat, omplint la pantalla a cada fotograma com si de l’escenari d’una obra de teatre – pel seu format bé ho podria ser – es tractés. Un exemple del que han de ser els amics de veritat, o d’allò en què no han (hem) de convertir-nos mai: estanys. Rius, plores, t’emociones amb una cinta que, abusant del tòpic, no és veu sinó que es viu. Cent minuts escassos que concentren nombroses frases i situacions per fer-nos reflexionar, que ens parlen de la mort d’un fill, l’homosexualitat, l’alcoholisme, viure en el passat, les relacions extra-matrimonials i la infelicitat dins i fora del matrimoni, la soledat i, sobretot, de l’amistat i la seva absència. Es possible mantenir l’amistat sense veure’s en 4 anys?; es pot conservar una relació així en el formol del temps? I, com no podia ser d’altra manera, una envejable banda sonora (sí, jo vaig créixer amb la música dels 80).

2. It’s a wonderful life (1946): durant molt anys és la primera que em venia a la ment quan pensava en la meva cinta preferida. M’he afartat de veure-la a la tele, sobretot en dates nadalenques quan canals com La2 o Antena3 la posaven any rere any. Però jo ja l’adorava anys abans, des que la vaig descobrir en una de les cintes de VHS de mon pare (que també contenia “Un hombre y una mujer”) i vaig caure profundament seduït per la història de George Bailey (Stewart és sense dubte un dels meus actors preferits de tots els temps), una història de sofriment, sacrifici i misèria. Sí, misèria humana que és allò que impregna de sentiment la pel•lícula. Pot ser un suïcidi un cant a la vida? Més enllà d’actes heroics, de traïcions i confabulacions, solidaritat… Jo volia ser en Bailey. No per ser algú que actua pensant en el bé comú, o en esdevenir una mena d’heroi pels seus iguals. No, perquè ell és, per sobre de tot, una bona persona, susceptible de ser víctima de la desesperació. Humà. Imperfecte. Un model de ficció que, ves per on, per mi ha estat sempre un exemple a imitar.

3. The Breakfast Club (1985): una pel•lícula amb un repartiment d’adolescents i un missatge aparentment dirigit a aquests? Potser sí, però per mi aquesta cinta dirigida per John Hughes, que podria ser perfectament – també – una obra de teatre, va més enllà. Cinc personatges, cinc patrons. A priori superficials i mil vegades explicats a la història del cinema: “a brain, a beauty, a jock, a rebel and a recluse”; plens de clixés sí, però admirable i hàbilment explotats i duts fins el límit. Però el que de veritat fa especial aquesta peli és que va ser la Paloma qui me la va descobrir, i és inevitable que sigui per sempre una més dels milers de coses que compartiré amb ella. Plena de reflexions vàlides per a un adol•lescent, però vigents fins i tot ara: què esperem de la vida?, en què ens convertim quan ens fem grans?, serem com els nostres pares…?, som capaços de fugir dels lligams socials que ens imposa (amb el nostre permís) la societat?  I el més important: serem significatius en la vida dels altres? Decididament no, si no permetem que els demés ho siguin en la nostra.

Parada i fonda

Ànims, que només en queden dues. Massa poques per tot allò que m’agradaria destacar. Impossible però no incloure alguna que giri al voltant o que tingui com a referent un dels temes ineludibles que han vertebrat sempre la meva vida: com ara la música. Però quina triar? Reduïm opcions: The Commitments, Almost Famous, High Fidelity o fins i tot Easy Rider.

I l’humor… o aquell estat d’autoparòdia permanent amb què sempre m’he sentit identificat i al que he provat d’aferrar-me en bons i mals moment per  mirar de compensar carències, endolcir certs moment i, també, mirar d’esdevenir, fins a cert punt, significatiu. Però n’hi ha tantes… Top secret, Agárralo como puedas, los caballeros de la mesa cuadrada (sí, fins i tot per sobre de La vida de Brian) o El jovencito Frankenstein. Nota mental: potser aquí tinc prou material per fer un top5 de la comèdia en un altre moment.

I com deixar fora clàssics com The Quiet Man (què gran!) o Historias de  Filadelfia (Hepburn, Grant i Stewart junts!) o altres cintes memorables dels 80 com The Goonies, Admiradora Secreta o Pretty in Pink! Sigui com sigui caldrà fer-ho, o sigui que som-hi…

…quatre i cinc.

4. The Quiet Man (1952): la meva estimada Irlanda. Ja abans de visitar en persona el poble de Cong, on va rodar-se aquesta cinta de John Ford, les imatges de la relació entre l’ex boxejador Sean Thornton i Mary Kate Danaher (brillant O’Hara), l’entranyable Michaleen, els inoblidables pastors catòlic i protestant… em resulten encara ara tant i tant properes i vitals, ho sento com a propi de tal forma, que ho reviuria una i mil vegades. The Quiet Man, un home tranquil. John Wayne representa per mi la viva imatge del retorn als orígens, la demostració de que és possible deixar-ho tot enrere – i no parlo només del seu passat desafortunadament cèlebre – per redescobrir-se a un mateix i, per sobre de tot, mantenir la serenitat davant situacions adverses, mantenint la fidelitat envers un mateix, envers les pròpies creences. No fa falta dir que les escenes del petó a la casa en runes (imitada per Elliot a E.T.) o del camí que el matrimoni fa “plegat” per anar a reclamar els diners que el germà d’ella els deu, són de les més memorables de la història del cinema (i suposo que no només de la meva) . Sí, jo també volia ser irlandès, també volia ser The Quiet Man. Ah! I aquella melodia enganxosa que no hi ha qui es tregui del cap (o dels llavis)…

5. Almost Famous (2000): La més recent i potser la que més m’ha costat triar, però no podia quedar-se fora una cinta que no només parla de música, sinó que ho fa de la música que adoro, la que forma part de mi i, d’alguna forma, em defineix com a persona. Dos anys més tard del que fou, al meu parer, el millor any de la història del Rock – el 1971 s’editaren el darrer gran LP de Led Zeppelin, els Who’s Next de The Who, Sticky Fingers dels Stones, L.A. Woman dels Doors, Aqualung… -. Aquí, un joveníssim periodista aficionat que segueix un grup de rock de segona fila per a la revista Rolling Stone acaba compartint el dia a dia de la banda, convertint-se gairebé en un més. Recoi, si el cinema és un realment una fàbrica de somnis, somiem! Quin enamorat del Rock dels setanta no hagués volgut ser William Miller, o qualsevol dels membres de Still Water. Una banda sonora impressionant, referències constants al imaginari musical dels late 60’s i early 70’s (que pedant queda això) i relacions d’amistat que es tornen reals només quan les coses comencen a anar malament; dosis justes d’humor i, repeteixo, molta, molta bona música. La promesa de l’èxit convivint constantment amb l’ombra del fracàs per demostrar, si sabem llegir entre línies, que l’èxit no es troba en allò que els demés valoren, ni tampoc en allò que aconseguim, ni fins on hem arribat, sinó en l’ànima que hem posat en mirar d’arribar-hi. Sí, decididament havia de ser al #top5pelis.

I ja està. Moltes (masses) s’han quedat fora i, tirant la vista enrere, me’n adono que segurament el meu top5 no és més que una llista de pel•lícules que defineixen allò que jo sempre he volgut ser com a persona; de grans moments plens de coses petites. Haureu vist que de cinema no en sé massa, però com a mínim he mirat de ser fidel als meus sentiments. No sé si estareu massa d’acord amb alguna de les meves eleccions però en tot cas – no us molesteu – aquesta era, al cap i a la fi, la meva llista… Cinc bocinets de la meva vida.

Anuncis

Capítol 14è. Les 5 millors pel·lícules de la (meva) història (I)

This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend
The end of our elaborate plans
The end of everything that stands
> The End (escolta-la mentre llegeixes)
The Doors – The Doors (1967)

Fa tot just un parell de dies que m’he decidit i… sí, finalment, m’he apuntat al Spotify “unlimited”. Ara, tot escoltant el mode “radio” sona The End i se’m tanquen els ulls; miro de beure’m aquesta música deliciosa desitjant haver nascut quinze o vint anys abans mentre el cap, després de saltar d’ací a allà, em marxa indefectiblement cap les primeres escenes d’Apocalypse Now. Una de les meves cintes preferides i, sense dubtar-ho, deu dels millors primers minuts de metratge de la (meva) història del cinema.

Ben mirat, què complicat és això de fer rànquings… oi? I és que no només trobarem que, en intentar fer-ne un cadascú oferirà la seva pròpia visió i opinió personals, sinó que també nosaltres mateixos, segons el moment, l’estat d’ànim o la direcció de vent, escollirem uns o altres integrants per compondre un #top5, un #top10 o un #top327 del que sigui: cançons, pel·lícules, llibres o, fins i tot – com fa el personatge interpretat per John Cusack a High Fidelity – exnòvies.

És precisament aquest film basat en la novel·la de Nick Hornby – que encara tinc pendent de llegir! – el que fa que, temps ençà em volti pel cap la qüestió de “quines serien les meves cinc pel·lícules preferides?” (afegint-hi òbviament allò que es diu… “de tots els temps”). Però abans d’aquesta és obligat fer-se una pregunta gens trivial: en base a què hem de decidir-ho? Han de ser les cinc millors de la història del cinema? Més aviat no, per això ja existeixen crítics suposadament entesos armats fins les dents amb opinions inqüestionables, així com milions de llistes i subllistes d’afeccionats i bloggers que exploten tots els punts de vista possibles.

Ara, si voleu llistes contrastades i impersonals, aquí en teniu alguns exemples:

En què ens hem de basar doncs? taquillatges, premis, nombre de crispetes o de Kleenex consumits… No, crec que no. Com us insinuava abans en el cas de les escenes amb Martin Sheen – i en això crec caldria que fóssim tots molt curosos en general quan emprem a la lleugera el terme “millor” – haurien de ser pel·lícules que, per algun motiu, esdevinguin significatives per un mateix. Especials, memorables. De vegades tenim el costum de deixar-nos endur pel “què diran” o per opinions suposadament expertes àmpliament defensades. És com tenir por de dir que “El Gran Gatsby” o “el Guardian entre el Centeno” no són grans novel·les . I no, (per mi) no ho són ni de bon tros.

Jo no n’entenc massa de cinema, ni de si una interpretació d’un secundari, un director de fotografia o l’adaptació d’un guió és mereixedora d’una figureta d’or o plata, però sí que sento perfectament quan una pel·lícula em parla directament i em fa pensar, sentir o transformar-me com no és capaç de fer-ho Casablanca, Ciutadà Kane o Allò que el vent s’endugué… Potser abans triaria Admiradora Secreta o els Goonies, ves!

Com ja haureu vist els que de tant en tant teniu la santa paciència de llegir-me que de vegades, quan em poso a escriure no és per posar de manifest una opinió formada, sinó més aviat a l’inrevés: miro de gestar-la, donar-li forma i acabar concretant-la a mesura que escric. Potser per això vaig demanar a la gent de Twitter que em fotés un cop de mà preguntant precisament quines serien les seves #top5pelis, per anar fent boca, i agafar alguna idea. Aquí teniu el resultat de l’experiment…

@Vivancos_III: 1941; The Blues Brothers; Amelie; Aterriza como puedas; La vida de Brian;
@JosepEscano: Sospechosos Habituales; El Golpe; Trainspotting; El Club de la lucha; El silenci dels anyells; (canviant Els club de la Lucha i El silenci dels anyells per El Padrino i StarWars després de la piulada de @Ritxi_Witxi…)
@jordibauer (defensa un #top5pelis clàssic) Casablanca; Eva al desnudo; Laura; El apartamento; Manhattan
@Ritxi_Witxi: El Padrino; StarWars; Life of Brian; 2001; Annie Hall;
@andreubot: Paths of Glory; Pulp Fiction; Groundhog day; Fargo; Indiana Jones (i…?); Hannah and her sisters; Crimes and misdemeanors
@tlk92: La piel que habito; The descendants; Senderos de Gloria; Ciudadano Keane; Dirty Dancing.
@tempsmoderns: En el nombre del padre; Trainspotting; Les choristes; Men in Black; Toy Story
@kuestmaster: El Imperio contraataca; El Padrino; Pulp Fiction; En busca del Arca perdida; Seven
@MarcMerli: trilogia StarWars (cap. IV – VI); El Padrino; Big Fish; El meu veí Totoro; Dolls
@Gilcdt: Pulp fiction; El Gran Dictador; Malditos Bastardos; El Resplandor; La naranja mecànica
@alextarroja: Night on Earth; The Man Who Wasn’t there; Der Himmel über Berlin; Rashomon; to be or not to be (guardonada amb un +1000 per part de @Gildct però que el mateix @alextorroja modificava en especificar que cercàvem les #top5pelis “personals”: Strangers than Paradise; Merry Christmas Mr.Laurence; Les nuits de la pleine lune; Paris, Texas; Blue Velvet)
@quimaguilar: The Godfather; Breaking the waves; The godfellas; Bridges of Madison; Lolita
@jordibauer (contemporani): Pulp Fiction; Seven; the silenci of the lambs; Fargo; american Beauty
@martibarbera: El padrino, El golpe, Amelie, Espartaco, 9 reinas
@Vicjota: El hombre elefante; star Wars episodi V; El retorno del Rey; Suspect Criminals; Indiana jones & The last crusade;
@Vicjota (1 o 2 VollDamms després): Back to the Future I, Ghostbusters, El Padrino II, Blade Runner, Alien
@VicJota (2 o 3 més…): Dune; Ford Fairlane; Zoolander; Golpe en la pequeña china; la botiga dels horrors
@BriennedeDarth: Campo de Sueños; The Rocky Horror Picture Show; La vida de Brian; El hombre tranquilo; JFK
@nafent: La vida de Brian; Pulp Fiction; Airbag; Casablanca; StarWars
@orillevat: Cadena Perpetua; el Club de los Poetas muertos; Pulp Fiction; ESDLA; The Goonies
@elias_anna: El Padrino; Reservoir Dogs; Pulp Fiction; no es paris para viejos; Babel
@ealessandria: Citizen Kane i quatre més
@Toni_BCN: Citizane Kane; Blade Runner i tres més.
@KSastre99RZ: Pulp Fiction; EL club de la Lucha; La noche del cazador; taxi Driver; Apocalypse Now.

Primera conclusió: no veiem cinema en català. No és estrany si pensem quan i on vam veure’ls per primera (o primeres 50) vegades. @Vicjota feia una molt bona definició del que jo cercava amb aquesta improvitzada enquesta: “el #top5pelis són per mi aquelles pelis que has vist 1000 vegades però que si la passen per TV, la tornes a veure SENCERA”. En @lluisgibert ens apuntava finalment la impossibilitat de fer un #top5pelis degut a que només s’han estrenat quatre “Torrentes” de moment… Geni i figura.

En tot cas, segons la mostra pseudo-representativa anterior, un #top5pelis basat en el meu TL de Twitter estaria composada per:

  • Pulp Fiction (8)
  • El Padrino (7)
  • La vida de Brian (4)
  • StarWars (4)
  • Ciudadano Kane (3)

Quedant fora per poc, amb dos vots: Indiana Jones i l’arca perduda, El Imperio contraataca, Sospitosos habituals, El club de la lucha, Trainspotting i – cuidao! – Blade Runner o Casablanca.

I la meva llista? Us haureu d’esperar a la segona part d’aquest “post”, que encara ho haig d’acabar de madurar, però ja me’n vaig fent una idea: no hi serà cap d’aquestes…