Ha arribat el moment. Toca enfrontar-se a la difícil decisió – autoimposada de fet, no puc queixar-me – de triar quines són les meves cinc pel•lícules preferides de tots els temps. Vull reiterar que em van ajudar molt totes les vostres col•laboracions en el capítol anterior doncs, a banda de permetre’m agafar una mica d’aire i prendre embranzida abans de llançar-me de cap a la feina, realment m’ha ajudat a reunir i ordenar idees.
Ara però, em permetreu fer una micona més de “trampa” i allargar l’agonia de la decisió final amb un parell de reflexions. Primer de tot efectuarem una nova reflexió – un acte de sinceritat -, mirant de reconèixer què fa que una pel•lícula i no una altra sigui mereixedora de l’estatus d’inoblidable, superba, entranyable o, si més no, significativa. De fet, és a l’entorn d’aquesta darrera característica al voltant de la qual penso que hauria de girar no només l’elecció d’un top5 de pel•lícules, sinó a l’hora de recordar una experiència passada per sobre d’una altra o de valorar la influència en la nostra vida d’una persona que, a priori, no ens semblava tan significativa.
Potser les que triï no seran un exemple d’interpretació, estarà executada sota una direcció memorable, o inclourà un guió originalíssim, però com ja intentava transmetre en la primera part d’aquesta inacabable disquisició – i no voldria fer-me pesat en això – la pel•lícula que mereix ser recordada per sempre i visionada mil i una vegades és aquella que destaca per sobre de les altres perquè representa allò que necessitàvem veure, escoltar o sentir (físicament) en un moment determinat de la nostra vida, per pueril, intranscendent o comercial que els pugui semblar als demés. Potser ara mateix ja no ens transmetrà el mateix, com aquell amic de l’ànima amb qui ara ja no tenim res a dir-nos per haver acabat circulant per camins diferents, però que no per això no mereix ser recordat com algú inoblidable, superb, entranyable i, sobretot, significatiu.
Tranquils, que ja arribem… Abans d’escollir les cinc cartes guanyadores però, posem tota la baralla sobre la taula per facilitar-ne – o posar més difícil, segons com – l’elecció. Aquestes són totes les candidates (permeteu-me la llicència de llistar els títols indistintament en anglès, castellà o català, segons em sembli): Los amigos de Peter, El club de los poetas muertos, High Fidelity, Almost Famous, Qué bello es vivir, Night on Earth, The Commitments, Easy Rider, El viatge de Chihiro, Historias del Kronen, Historias de Philadelphia, En el nombre del padre, Memento, The Wizard of Oz, The Goonies, American Pop, Los caballeros de la mesa cuadrada, Young Frankenstein, The Quiet Man, Un lugar en ninguna parte, The Big Lebowsky, Apocalypse Now o alguna de Hitchcock (con la muerte en los talones, la ventana indiscreta)
Segurament me’n deixaré alguna però, de fet, si ara no em ve al cap potser no mereix ser entre les escollides, no? En fi, comencem per les que tinc clares:
Un, dos, tres…
1. Peter’s Friends (1992): insuperablement vital, una cinta que fa que vulguis viure i compartir alegries i misèries d’uns personatges que queden ja perfectament definits en els primers deu
minuts de metratge. Comèdia, drama, cinta costumbrista? Un grapat de perfils que ens condueixen a una inevitable identificació amb, com a mínim, algun d’ells. Grans actors, anglesos, mestres en la interpretació de veritat, omplint la pantalla a cada fotograma com si de l’escenari d’una obra de teatre – pel seu format bé ho podria ser – es tractés. Un exemple del que han de ser els amics de veritat, o d’allò en què no han (hem) de convertir-nos mai: estanys. Rius, plores, t’emociones amb una cinta que, abusant del tòpic, no és veu sinó que es viu. Cent minuts escassos que concentren nombroses frases i situacions per fer-nos reflexionar, que ens parlen de la mort d’un fill, l’homosexualitat, l’alcoholisme, viure en el passat, les relacions extra-matrimonials i la infelicitat dins i fora del matrimoni, la soledat i, sobretot, de l’amistat i la seva absència. Es possible mantenir l’amistat sense veure’s en 4 anys?; es pot conservar una relació així en el formol del temps? I, com no podia ser d’altra manera, una envejable banda sonora (sí, jo vaig créixer amb la música dels 80).
2. It’s a wonderful life (1946): durant molt anys és la primera que em venia a la ment quan pensava en la meva cinta preferida. M’he afartat de veure-la a la tele, sobretot en 
dates nadalenques quan canals com La2 o Antena3 la posaven any rere any. Però jo ja l’adorava anys abans, des que la vaig descobrir en una de les cintes de VHS de mon pare (que també contenia “Un hombre y una mujer”) i vaig caure profundament seduït per la història de George Bailey (Stewart és sense dubte un dels meus actors preferits de tots els temps), una història de sofriment, sacrifici i misèria. Sí, misèria humana que és allò que impregna de sentiment la pel•lícula. Pot ser un suïcidi un cant a la vida? Més enllà d’actes heroics, de traïcions i confabulacions, solidaritat… Jo volia ser en Bailey. No per ser algú que actua pensant en el bé comú, o en esdevenir una mena d’heroi pels seus iguals. No, perquè ell és, per sobre de tot, una bona persona, susceptible de ser víctima de la desesperació. Humà. Imperfecte. Un model de ficció que, ves per on, per mi ha estat sempre un exemple a imitar.
3. The Breakfast Club (1985): una pel•lícula amb un repartiment d’adolescents i un missatge aparentment dirigit a aquests? Potser sí, però per mi aquesta cinta dirigida per John Hughes, 
que podria ser perfectament – també – una obra de teatre, va més enllà. Cinc personatges, cinc patrons. A priori superficials i mil vegades explicats a la història del cinema: “a brain, a beauty, a jock, a rebel and a recluse”; plens de clixés sí, però admirable i hàbilment explotats i duts fins el límit. Però el que de veritat fa especial aquesta peli és que va ser la Paloma qui me la va descobrir, i és inevitable que sigui per sempre una més dels milers de coses que compartiré amb ella. Plena de reflexions vàlides per a un adol•lescent, però vigents fins i tot ara: què esperem de la vida?, en què ens convertim quan ens fem grans?, serem com els nostres pares…?, som capaços de fugir dels lligams socials que ens imposa (amb el nostre permís) la societat? I el més important: serem significatius en la vida dels altres? Decididament no, si no permetem que els demés ho siguin en la nostra.
Parada i fonda
Ànims, que només en queden dues. Massa poques per tot allò que m’agradaria destacar. Impossible però no incloure alguna que giri al voltant o que tingui com a referent un dels temes ineludibles que han vertebrat sempre la meva vida: com ara la música. Però quina triar? Reduïm opcions: The Commitments, Almost Famous, High Fidelity o fins i tot Easy Rider.
I l’humor… o aquell estat d’autoparòdia permanent amb què sempre m’he sentit identificat i al que he provat d’aferrar-me en bons i mals moment per mirar de compensar carències, endolcir certs moment i, també, mirar d’esdevenir, fins a cert punt, significatiu. Però n’hi ha tantes… Top secret, Agárralo como puedas, los caballeros de la mesa cuadrada (sí, fins i tot per sobre de La vida de Brian) o El jovencito Frankenstein. Nota mental: potser aquí tinc prou material per fer un top5 de la comèdia en un altre moment.
I com deixar fora clàssics com The Quiet Man (què gran!) o Historias de Filadelfia (Hepburn, Grant i Stewart junts!) o altres cintes memorables dels 80 com The Goonies, Admiradora Secreta o Pretty in Pink! Sigui com sigui caldrà fer-ho, o sigui que som-hi…
…quatre i cinc.
4. The Quiet Man (1952): la meva estimada Irlanda. Ja abans de visitar en persona el poble de Cong, on va rodar-se aquesta cinta de John Ford, les imatges de la relació entre l’ex boxejador Sean Thornton i Mary Kate Danaher (brillant O’Hara), l’entranyable Michaleen, els inoblidables pastors catòlic i protestant… em resulten encara ara tant i tant properes i vitals, ho sento com a
propi de tal forma, que ho reviuria una i mil vegades. The Quiet Man, un home tranquil. John Wayne representa per mi la viva imatge del retorn als orígens, la demostració de que és possible deixar-ho tot enrere – i no parlo només del seu passat desafortunadament cèlebre – per redescobrir-se a un mateix i, per sobre de tot, mantenir la serenitat davant situacions adverses, mantenint la fidelitat envers un mateix, envers les pròpies creences. No fa falta dir que les escenes del petó a la casa en runes (imitada per Elliot a E.T.) o del camí que el matrimoni fa “plegat” per anar a reclamar els diners que el germà d’ella els deu, són de les més memorables de la història del cinema (i suposo que no només de la meva) . Sí, jo també volia ser irlandès, també volia ser The Quiet Man. Ah! I aquella melodia enganxosa que no hi ha qui es tregui del cap (o dels llavis)…
5. Almost Famous (2000): La més recent i potser la que més m’ha costat triar, però no podia quedar-se fora una cinta que no només parla de música, sinó que ho fa de la música que adoro, la que forma part de mi i, d’alguna forma, em defineix com a persona. Dos anys més tard del que fou, al meu parer, el millor any de la història del Rock – el 1971 s’editaren el d
arrer gran LP de Led Zeppelin, els Who’s Next de The Who, Sticky Fingers dels Stones, L.A. Woman dels Doors, Aqualung… -. Aquí, un joveníssim periodista aficionat que segueix un grup de rock de segona fila per a la revista Rolling Stone acaba compartint el dia a dia de la banda, convertint-se gairebé en un més. Recoi, si el cinema és un realment una fàbrica de somnis, somiem! Quin enamorat del Rock dels setanta no hagués volgut ser William Miller, o qualsevol dels membres de Still Water. Una banda sonora impressionant, referències constants al imaginari musical dels late 60’s i early 70’s (que pedant queda això) i relacions d’amistat que es tornen reals només quan les coses comencen a anar malament; dosis justes d’humor i, repeteixo, molta, molta bona música. La promesa de l’èxit convivint constantment amb l’ombra del fracàs per demostrar, si sabem llegir entre línies, que l’èxit no es troba en allò que els demés valoren, ni tampoc en allò que aconseguim, ni fins on hem arribat, sinó en l’ànima que hem posat en mirar d’arribar-hi. Sí, decididament havia de ser al #top5pelis.
I ja està. Moltes (masses) s’han quedat fora i, tirant la vista enrere, me’n adono que segurament el meu top5 no és més que una llista de pel•lícules que defineixen allò que jo sempre he volgut ser com a persona; de grans moments plens de coses petites. Haureu vist que de cinema no en sé massa, però com a mínim he mirat de ser fidel als meus sentiments. No sé si estareu massa d’acord amb alguna de les meves eleccions però en tot cas – no us molesteu – aquesta era, al cap i a la fi, la meva llista… Cinc bocinets de la meva vida.
Collita del 76. Faig coses online. Teleco no practicant, casteller que ja no recorda com posar-se la faixa, desertor en política, músic frustrat, escriptor aficionat, marit i pare amateur. I anar fent...
cosespetites 