Category Archives: Coses de la vida

Capítol 11è. On hi ha un franctirador quan el necessites?

God let us go now and finish
what’s to be done
Thy Kingdom Come
Thy shall be done… on earth
> Afraid to Shoot strangers (escolta-la mentre llegeixes)
Iron Maiden – Fear of the Dark (1992)

Aquesta no pretén esdevenir únicament una entrada més, útil o no, estàtica i acumulant pols 2.0 pels bytes dels bytes, Amén. No. Aquest serà – espero – l’embrió d’un nou apartat al blog de les cosespetites on miraré d’anar incorporant setmana a setmana (i amb la vostra inestimable col•laboració si us hi animeu) un seguit de situacions quotidianes en què trobem a faltar un franctirador que, diguem-ho així, ens ajudi a alliberar el món de la molesta i egocèntrica conducta de gent irresponsable.

Com el tema dels assassins a sou i les morts per encàrrec està – a banda d’un pèl trillat – certament mal vist, proporcionarem al nostre franctirador virtual una munició un xic especial: l’armarem amb “cartutxos de seny” (no us queixeu, podia haver estat encara més irònic i armar-lo amb gomets vermells; vosaltres equipeu-lo amb allò que us sembli millor). Així, quan faci la seva feina i encanoni algú que mereix ser víctima de la seva bona punteria i no menys encertat criteri (és a dir: el meu i, quan em doneu un cop de mà, també el vostre) aquest es convertirà, automàticament no pas en un personatge potencial de Walking Dead sinó en quelcom més útil: una persona millor.

Com a venjadors que es prenen la justícia del civisme per compte propi, l’objectiu seran aquells que, emparats en el propi egoisme i falta de consideració, queden sempre sense càstig  per no trobar-se llur mala acció tipificada com a punible en cap llei o codi (doncs, que jo sàpiga no n’existeix cap – mal fet – contra el sentit comú).

Siguem sincers: en un moment o altre de la nostra vida tots hem pensat “n’hi ha per matar-lo a aquell/a paio/a”. O no? Assumim però que fins i tot nosaltres hem pogut estar una o més vegades en el punt de mira de les ires (justificades o no) d’un d’aquests venjadors ambulants, així que mirarem de no defenestrar de bones a primeres aquells que incorrin en una imprudència per error o desconeixement i que, dissortadament seran els menys habituals.

Ens acarnissarem en canvi amb els casos flagrants de desídia, passotisme i “mala folla”. Si s’escau, ens assegurarem d’inculcar com cal la imprescindible dosi de “coherència” amb un bon cop de culata donat amb el fusell del seny a tots aquells que, una vegada comés el seu crim, no sigui capaços de reconèixer-lo mostrant així un mínim gest d’humilitat o autocrítica.

Els usuaris assidus de Twitter ja estareu familiaritzats amb alguns d’aquests malfactors a través d’etiquetes com #SenyorsQ, #SenyoresQ i, especialment, el lloable i expeditiu #tretalgenoll. Si em permeteu, jo traslladaré la meva personal croada al món 2.0 amb un nou hashtag: #carndefranctirador

I perquè cal fer-ho tot això? Doncs perquè tots aquests enemics públics de l’educació i el civisme són SEMPRE gent que no té cap consideració pels demés i que MAI, sota cap circumstància , es posen en el lloc dels altres (i, si ho fan, se’ls en refot). Així que es mereixen tot el seny que siguem capaços de ficar-los entre cella i cella.

Vegem doncs els que podrien ser els 10 primers objectius pel nostre franctirador:

  1. Gent que entra i surt d’una rotonda pel carril que els sembla… PAM! I que a sobre s’indigna quan, després de tallar-te, els hi recrimines… PAM! ( i cop de culata!)
  2. Gent que a l’autopista circula invariablement pel carril del mig encara que no hi hagi ningú a la dreta a 3km vista… PAM!
  3. Gent que et truca per telèfon i et pregunta a tu “Qui ets?”… PAM!
  4. Gent que treu el gos a fer les seves necessitats a un parc infantil… PAM! (i cop de culata!)
  5. Gent que aparca el cotxe just enmig d’un espai en què n’hi cabien dos… PAM!
  6. Senyores armades amb paraigües que van repartint trompades per recollir més caramels que ningú a la cavalcada de Reis…  PAM!
  7. La Tuna… PAM!
  8. Veïns que, en intuir que entres al portal, corren cap a l’ascensor i tanquen ràpid la porta per no haver de compartir 25 incòmodes segons… PAM!
  9. Pseudo-periodistes que, emparats en la coartada de la llibertat d’expressió, envaeixen la vida dels altres i, de pas, en fer-la pública, també la nostra… PAM!
  10. Pares que permeten que els seus fills donin pel sac als demés amb tal que no els molestin a ells… PAM! PAM! (un per cada progenitor)

Acabada aquesta humil reflexió i, des d’aquestes línies, us convido a què hi aporteu les vostres víctimes propiciatòries i així mirem, entre tots, de fer d’aquest un món millor (virtualment si més no).

Anuncis

Capítol 2n. El perquè de les coses petites

 
And I’m wrapped in my armor,
But my things are material
And I’m lost in confusions
’cause my things are material
> Andmoreagain (escolta-la mentre llegeixes)
Love – Forever changes (1967)

Segona entrada al blog en temps rècord. Espero que no us malacostumeu…

En aquesta ocasió, una desafortunada situació laboral que m’ha fet passar d’estar a punt de reconduir satisfactòriament la meva vida professional a trobar-me a un pas de no tenir feina, em dona l’oportunitat d’escriure, entre d’altres coses, sobre la utilitat de les coses petites.

I és que resulta molt fàcil (tot i que no sempre justificable) ensorrar-se anímicament davant certs contratemps, diguem-ne, “menors”. La naturalesa humana, algunes més que d’altres, té un punt de masoquisme que ens fa descobrir cert plaer morbós en rebolcar-nos en la nostra pròpia desgràcia. Potser per allò de la necessitat d’afecte, ens agrada sentir que els demés ens consolen, fan manyacs i, en definitiva, alimenten aquesta dependència –  cada cop més arrelada en una societat que es deshumanitza a ritme de globalització -, de sentir que no som prescindibles i que li importem a algú.

Més enllà òbviament de les situacions personals realment greus (i excloent-hi els nombrosos hipocondríacs emocionals), sol passar que focalitzem el nostre ja malmès estat d’ànim en aquesta situació adversa, i ens en pengem emocionalment, avocant-nos al buit i tot oblidant que tenim un munt de gent propera disposada a fer-nos de xarxa. Potser el “raro” sóc jo, però digueu-me si mai no us heu sentit així… quan heu perdut una feina, la persona que us agradava no us ha fet cas, heu suspès un examen, la dreta ha guanyat les eleccions, o simplement si heu discutit amb algú que us ha fet sentir com una merda. Sí o no?

La durada del nefast sentiment és molt variable, i ens amara completament des d’unes poques hores fins a uns dies o, en els pitjors casos – dignes de documental -, si som capaços d’encadenar una desgràcia rere l’altra, podem arribar a convertir-nos en “desgraciats crònics”.

Les reaccions davant l’adversitat són diverses, alhora que complementaries, i acostumen a estar mal encaminades a sortir-ne, doncs sovint ens ajuden a sentir que som “la persona més desgraciada del món”: tancar-se en un mateix – metafòrica o físicament -, tornar-nos esquerps i inaccessibles, alterar deliberadament els nostres hàbits alimentaris, agredir el nostre propi organisme augmentant-ne les dosis regular d’alcohol o tabac, o alimentar la sensació de ruïna amb una banda sonora ben escaient… Culpable! Per aquest menester solen funcionar molt bé els grups desconcertantment anomenats “sinistres” (us recomanaria especialment el “Desintegration” dels Cure, si no fos contraproduent amb l’objectiu del post), o les típiques baladetes “nyonyes” per tal d’empitjorar satisfactòriament les qüestions del cor. I apa, fotem-li llenya al foc de l’autocompassió!

És aquí on, si no tenim a mà un amic que ens faci veure la llum al final del túnel o no som capaços de recórrer-hi,  hem de girar la mirada cap a les coses petites. Sí amics, són allà, esperant que les descobrim, que en fem cas. No apareixen pas màgicament  quan ens trobem abatuts, però és llavors, quan més ens costa descobrir-les, que més ens poden ajudar.  Són petites píndoles de vida la funció de les quals és recordar-nos que som aquí, que som vius, que fa ben poc érem despreocupadament feliços i que, desenganyem-nos, potser no n’hi ha per tant.

Una cançó oblidada, una foto d’infantesa, un amic que fa temps que no veiem, una trucada per alegrar-li el dia a la tieta, prendre’s una cervesa en una terrasseta, agafar ton fill en braços, un petó al clatell, la pluja sobre el rostre, o escriure unes línies en un blog, ves… tot serveix per aturar el món uns instants, baixar-nos-en agafar perspectiva, i tornar-hi a pujar adonant-nos que – com ho diria sense caure en el tòpic de “la vida continua”…? – som imbècils si no valorem allò que tenim mentre hi siguem a temps.

Recentment (això no tenis previst escriure-ho, però ja que hi som…) va morir la meva àvia, i de sobte vaig tenir la sensació que no me n’havia pogut acomiadar com cal. Als pocs dies vaig recuperar de casa seva un petit ruc de joguina amb el que ella em distreia de petit alhora que es guanyava el cel mentre mirava de fer-me empassar mig centímetre quadrat de bistec. Creieu-me, allò va funcionar, i ara la sento més propera. Potser però, el ruc vaig ser jo en no adonar-me’n a temps, però lamentar-se mai ha servit per res i, és clar, trenta-quatre anys de convivència i un munt de coses petites compartides bé han de prevaldre sobre la dolorosa absència. Aquest, segurament, fou un dels 50 motius (algun dia us els explicaré tots) per escriure aquest blog.

Ho veieu? Només hem de saber tenir els ulls ben oberts i no deixar passar aquests moments, agafar-los ben fort, i gaudir-ne. Jo, després d’escriure aquesta entrada, sincerament, em sento molt millor!

I per vosaltres, quines són les coses petites amb les que fer un RESET del món? Cerqueu, cerqueu…

Ah! Per cert, els que no conegueu el grup Love ni el seu 3r àlbum Forever changes (preciós), permeteu-me que us en recomani molt, molt especialment una audició tranquil·la. El seu líder (guitarrista, cantant i compositor) Arthur Lee, en va dir textualment “Quan vaig fer aquell àlbum, pensava que anava a morir en aquell moment, així que aquelles eren les meves darreres paraules”. Pot resultar una visió un pèl extrema, però penso que força escaient quan parlem de no oblidar les coses petites. Al cap i a la fi, no són més que una forma de valorar el present, el dia a dia, els detalls que fan que tot plegat tingui sentit. “El espíritu del vino” que en dirien Búnbury i companyia…

… la derrota no es una opción y no hay excusas. Parasiempre me parece mucho tiempo.