Capítol 9è. De fills a pares

I was once like you are now, and I know that it’s not easy,
To be calm when you’ve found something going on.
But take your time, think a lot,
Why, think of everything you’ve got.
For you will still be here tomorrow, but your dreams may not

> Father and son  (escolta-la mentre llegeixes)

Cat Stevens – Tea for the tillerman (1970)

Més enllà de ser un clixé d’aquells que un acaba fart de sentir quan la situació “no va amb nosaltres”, però que esdevenen una veritat immutable quan ens arriba el moment de viure-ho en primera persona, és curiós com el fet de tenir un fill realment ens canvia la vida.

I no estic pensant només en les hores de son, la reducció a mínims de la vida social, permanent estat de vigília i cerca desesperada de moment furtius per compartir amb la parella. Em refereixo a com aquestes petites personetes modifiquen la nostra percepció de la vida, present i futura, però també ens fan reinterpretar el que hem viscut fins ara, fent-nos-hi reflexionar.

De vegades, tot i haver-nos convertit en orgullosos pares, no ens adonem que nosaltres també hem estat i, de fet seguim sent, fills. Tots aquells que (encara) no ho sou – pares, no pas fills – no desconnecteu, això també va amb vosaltres. Per poc que repassem mentalment el carregament de tòpics que venen de regal amb el naixement d’un infant, despeses econòmiques incloses, és immediat constatar que els nostres propis pares van passar, si fa no fa, pel mateix.

És difícil aventurar-se a dir si bons o mals pares “generen” bons o mals fills. Tampoc és la meva intenció, més enllà de posar seriosament en dubte si – fora de certs estàndards raonables sustentats tots ells en els conceptes de respecte i sentit comú -, hi ha cap norma infal·lible que ens indiqui què ens converteix en bons o mals progenitors. Tots ho fem el millor que sabem, o que podem i, personalment, encara no he vist cap nadó que vingui amb llibre d’instruccions.

Els més menuts, a la seva manera, agraeixen les atencions que els dediquem buscant la nostra protecció quan es veuen desemparats d’alguna forma, satisfent així també, de passada, el nostre petit ego patern. En tot cas, allò que ens hauria de moure és el desig de veure els nostres fills créixer sans, feliços i, si és possible, convertits en bones persones, igual que en el seu moment ho esperaren els nostres pares i, eventualment, llurs parelles.

A mesura que ens fem grans però, resulta ben fàcil anar oblidant totes aquestes atencions i esforços paterns o, si més no, donar-los per sentats de manera que no només deixem d’estar-los agraïts per desviure’s pel nostre benestar sinó que, arribada certa edat, els pares es converteixen en éssers gairebé aliens a nosaltres, que malden per imposar-nos tot tipus de restriccions. Es tornen estranys que no entenen els nostres sentiments, que confabulen contra els nostres anhels d’independència i experimentació vital que a nosaltres ens semblen – i de fet ho són – ben normals.

El problema, com bé em recorda la mare de mon fill rellegint l’esborrany d’aquest escrit, és que pares i fills miren la mateixa realitat des d’un prisma diferent. Allò que és lícit per un no pot ser permès per l’altre: amb 1 any ens prohibeixen ficar els dits als endolls, amb 4 que saltem en sabates sobre el sofà, amb 8 prendre llaminadures abans de sopar i amb 15 sortir de marxa i emborratxar-nos amb els col·legues. En cadascuna d’aquestes fases agafem l’enrabiada corresponent i això esdevé, cada cop amb més força, un desafiament a l’autoritat. També així ens veuran en algun moment els nostres fills? Segurament. Tot són fases d’un mateix cicle vital.

Però cal confiar en què la maduresa els faci ser el més objectius possible, de la mateixa manera que caldria que no esperéssim a que algú o alguna cosa ens recordi que els nostres pares, amb tots els seus errors i defectes, iguals als que els nostres fills ens atribuiran, ens han donat la vida. Probablement ens l’hagin salvada diverses vegades i, ens agradi o no, ens han ajudat a convertir-nos en allò que som: adults. I dic que caldria evitar que algú altre ens faci caure en tot això perquè dissortadament, llavors pot ser massa tard.

Possiblement el papa i la mama no siguin ara com ara els nostres millors amics (tampoc és aquesta la funció d’un pare, entenc), però potser no costa tan com pensem dir-los que els estimem, i que mai els podrem agrair prou tot allò que – desinteressadament, com nosaltres farem amb els nostres propis fills -, han fet per nosaltres. Només cal tenir-los presents més sovint, tolerar un xic més les seves manies, fer-los un truc perquè ens sentin propers, fer un espai a l’agenda per dinar amb ells el proper cap de setmana o, com a mínim, dedicar-los una entrada al nostre blog.

Gràcies, a tots quatre.