Capítol 22è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (III)

Avís: aquest post està basat en fets reals. Tan reals de fet, que tal com va passar en el seu moment amb el manuscrit – se’n pot dir així d’una novel·la escrita a ordinador i posteriorment impresa?-, he deixat reposar un temps al blog-congelador aquesta història abans de reprendre-la.

Corria el mes de setembre de l’any de nostre Senyor de 2011, quan l’empresa en què treballava un servidor de vostès va plegar veles i va tancar. Bon moment per endegar projectes personals, vaig dir-me. Feia tot just un parell de mesos que, per tal de donar sortida als meus instints literaris més primaris, havia començat aquest blog. Encara no sé ben bé com, hi ha gent que el va començar a llegir i algú, fins i tot, em va animar a escriure més sovint o fins i tot provar sort amb alguna cosa més extensa i de major entitat: un relat, un conte, un llibre…? Calla – em vaig dir –, si això ja ho tinc fet!

Un dels primers estímuls en aquest sentit però, a més dels que sempre he rebut de la gent més propera (de qui, confesso, sempre que t’animen penses que és una miqueta el que els toca, però sense els quals no podries seguir endavant), arribava per culpa d’un altre llibre: “Castells Humans”, un recull de contes castellers.

El febrer de 2009 vaig ajudar a gestionar la presentació d’aquest llibre al local dels Xiquets de Reus on, a més de l’Ernest Benach, ens feren l’honor de venir els seus dos autors, Pep Prieto i Carles Ribas, i un dels responsables de l’editorial: Juan Milián (actual diputat pel PP al Parlament de Catalunya). La presentació va anar molt bé, i les copes per Reus de després encara més. Però val a dir que amb el Juan hi va haver molt bon rotllo. En saber que tenia una novel·la escrita va proposar-me (o acceptar després que li ho proposés jo, ja no ho recordo) de llegir-la, i si la cosa prometia, fins i tot mirar de publicar-la a l’editorial episteme.

El temps va passar i malgrat que finalment el tema de la publicació (m’hagués fet il·lusió però es veia venir) no va ésser possible, el Juan, amb qui encara mantinc una molt bona amistat i a qui sempre agrairé aquell gest, va dir-me que el llibre podia tenir futur, i va encoratjar-me a buscar editorial per publicar-lo, tot fent-me algunes recomanacions com a editor. Crec que aquell va ser el primer moment en què vaig pensar seriosament que, més enllà d’haver passat una bona estona escrivint-lo, allò tenia algun futur; un destí diferent de la icona de la paperera a l’escriptori del meu atrotinat PC.

Aquella empenta em va servir per fer una revisió a fons del manuscrit (al final hem quedat que ho podia dir això o no?), corregir faltes, millorar algunes parts i, sobre tot, dotar-lo d’una mica més de congruència, ara que un cop extret del seu metafòric calaix me’l podia mirar amb una mica més calma, distància i ulls més crítics. L’exercici, però, quedà imcomplert i en Benson, versió 2, tornava al calaix.

I ara sí, arribem al setembre de 2011. S’inicia la recerca activa d’editorials…. Recompte: mails i missatges enviats a diferents editorials 15; respotes: 1 (i començava amb “ho sentim però…”). Reconec que això no és res comparat amb les barreres que ha de superar tot escriptor novell sense cap rellevància mediàtica per tal d’arribar a ser considerat com a material digne de ser tingut en compte perquè una editorial admeti que un dels seus becaris es digni a fer un cop d’ull a les primeres planes; però jo ja començava a obrir altre cop el calaix per tal que en Benson s’hi quedés allà una altra temporada, i qui sap si per sempre més, quan arribà… Twitter!

Twitter? Sí twitter. Perquè va ser gràcies a un tuit (ara no em feu dir quin) que vaig descobrir un projecte editorial – orientat… a artistes novells de distints gèneres! – que tot just acabava de veure la llum i que, ves per on, convocava un concurs literari entre els seus membres: Bookad (@BookadLab); i, de seguida em vaig apuntar? No. Vaig malfiar, vaig malpensar, vaig desconfiar… de mi mateix. Un concurs, on anava a parar si en Benson no donava per tant… Però al final, com haureu deduït (i a punt d’acabar-se el termini, val a dir) vaig presentar l’obra. I… va guanyar! (si Déu existeix i en sap de literatura, en aquell moment no debia estar mirant).

A partir de llavors, tot va anar molt ràpid. Conèixer dos de les tres potes del projecte Bookad, l’Oriol i el Yuri, en un bar de Barcelona; parlar de les condicions, esborrany de contracte literari, plans de futur (comencem poquet a poquet però ja es veurà), potser alguna presentació… Només un però: el llibre hauria de ser en català, perquè ells creuen que així  tindrà més sortida. Un problema? Al contrari, em fa molta il·lusió publicar, i si és en català, més encara. Jo mateix faig la traducció, i tot plegat acaba esdevenint una oportunitat immillorable de revisar altre cop el text.

Gairebé deu anys després de començar a escriure’l, un se n’adona que el seu sentit de l’humor ha evolucionat, que la seva manera d’explicar les coses ha canviat, que algunes picades d’ullet ja no tenen sentit però en canvi a un se n’acudeixen d’altres, i en Benson i el seu univers de sobte es fan madurs i creixen davant els meus ulls. Setmanes de treball intens amb una recompensa en forma de data, i tot i que pogués semblar el contrari, no era broma: el 28 de desembre, dia dels innocents, es presentava a Reus “Benson, un agent especial”.

Abans però, hores i hores per arribar a una versió satisfactòria tant pel que fa al nivell de la traducció com en les escuetes però nombroses modificacions de contingut. Més tard, desenes de mails amunt i avall amb la Roser, que va acceptar l’encàrrec de fer la portada i que va acabar fent una feina espectacular, plasmant l’essència del personatge en tan poc espai. Ja estava tot el peix venut (de llibres però, cap ni un encara). Ara em tocava a mi…

Continuarà…

Capítol 21è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (II)

En la darrera entrada presentàvem el nostre nou heroi, en Benson (el seu nom “de pila”, un dels secrets millor guardats, s’amaga en una de les pàgines de la novel·la). Calia veure si afrontava amb prou fermesa els seus primers passos, o si seria capaç d’arribar gaire lluny. A priori, quatre o cinc pàgines de relat no semblaven una fita excessivament complicada, i m’hi vaig posar…

Jo en aquella època treballava a Barcelona, a Retevisión, i va arribar un moment en què per un transvassament massiu de personal del departament que venia acompanyat d’un trasllat des de la seu de Poble Nou fins a l’edifici de Diagonal – tampoc us explicaré la meva vida laboral ara – va esdevenir un convenient període amb un volum de feina, diguéssim, nul.

Fem un petit ‘alto’ al camí per veure quins son els passos fonamentals que tot escriptor, novell o professional, hauria de seguir en un ordre més o menys lax per tal d’escriure una novel·la en condicions:

1) Idea principal: una mena de brainstorming a mode de punt de partida on apuntarem tot allò que se’ns acudeixi: possibles fils argumentals, finals, personatges, idees… Un calaix de sastre al que més endavant ens convindrà a ben segur ficar-hi mà.

2) Argument: toca començar a esbossar la idea central que vertebrarà la nostra història. L’argument ha contenir els famosos plantejament, nus i desenllaç que ja mirava d’explicar-nos fa anys a l’escola. Hi ha qui aconsella, en aquest punt, entrellucar un final, encara que sigui provisional (feina feta no fa destorb…).

3) Fitxes de personatges: perdesenvolupar correcta i, sobretot, ordenadament els personatges principals (i primera línia de secundaris) de la novel·la, els cànons diuen que haurem de crear una fitxa per cadascun d’ells. Hi inclourem descripció física, aficions, trets psicològics, sociològics, etc. L’objectiu: no haver d’improvisar sobre la marxa i especialment no incórrer en incoherències durant la redacció.

4) Documentació: potser no serà la part més agraïda del procés, però recopilar la informació necessària sobre època, conjuntura política, entorn geogràfic, o característiques tecnològiques (si s’escauen), donaran la veracitat necessària al relat.

5) Estructura i trama: comencem a detallar l’estructura narrativa, definirem la intriga de la novel·la, i acabarem d’enllestir la trama, basant-nos en tota la informació treballada en els passos anteriors…

6) Escaleta bàsica: toca definir l’anomenada “escaleta”, on hi posarem a mode de successió d’aconteixements (escalonats sota la premissa de causa-efecte) les accions principals i desenvolupament de la novel·la. Una forma immillorable per, amb un sol cop d’ull, comprovar si hem oblidat algun element, i comprovar la coherència general de tot plegat abans de llançar-nos a escriure.

7) Divisió en capítols: basant-nos en l’escaleta bàsica, fixarem l’ordre dels capítols, creant micro-estructures pels mateixos.

Bé, si pensàveu posar-vos a escriure una novel·la justament ara no us neguitegeu; no és obligatori seguir l’ordre estricte dels passos anteriors. Cadascú pot aportar el seu estil propi i, perquè us feu una idea, us confessaré la meva recepta personal, aplicada fil per randa a l’escriptura d’en Benson…

1) Definir el nom del personatge principal i, amb això decidir un títol

2) Posar-se a escriure i… ja veurem què surt

3) 4)  5) i  6) Bé, ehem…, deixem-ho estar.

7) Disvisió en capítols (yes! Això sí que ho vaig fer…)

Ortodoxe? Potser no… però crec que ja us havia comentat que la idea era escriure un relat curtet, i no pas una novel·la tot i que, si ho penso, suposo que alguna esperança de que algun dia algun incaut ho publiqués (llavors el tema de l’auto-publicació no sé si ja s’estilava, però en tot cas tampoc no n’havia sentit a parlar), i per això vaig pensar que, per si de cas, l’escriuria en castellà.

Així és, com els grups de música nacionals que prefereixen cantar en anglès, perquè vaig pensar que tindria més opcions, o tal volta perquè en aquell moment em vaig sentir més còmode fent-ho així… en aquell moment naixia en Benson, “un agente (muy) especial”.

Posem-nos-hi. En Benson en acció…

L’experiència va ser inesperadament senzilla, reveladora gairebé. Les idees fluïen dins el meu cap sense parar, s’anava muntant una trama que ja prometia allargar-se més enllà de les esperades 4 o 5 pàgines. Els personatges, que anaven apareixen i formant-se gairebé per art de màgia, anaven guanyant volum i personalitat ells sols a cada passa que daven, a cada línia que jo escrivia. Era gairebé com si ells mateixos decidissin què havien de fer a continuació, com si m’ho transmetessin i jo només hagués de trobar les paraules per explicar-ho, sense necessitar de fer ballar el cap pensant com dissenyar les peces, i encara menys com ajuntar-les. Ho reconec, estava com embogit.

Tot plegat va iniciar-se amb tu pretesament seriós, com mirant de plasmar en el paper tot allò que jo pensava que sabia de novel·les policíaques, atmosferes d’intriga i suspens. No vaig trigar gaire (crec que dues pàgines, si no recordo mal) en derivar perillosa i definitivament cap a l’explotació de clitxés i l'(auto?)paròdia. Al que no estava disposat a renunciar, això ho tenia clar, era a ser jo mateix o si més no a mantenir-me el més fidel possible a la meva forma de ser i pensar. Potser per això tot el procés va resultar més fàcil del que esperava.

Un altre element indissocialble de la meva persona és la música. Els que em conegueu ja ho sabeu, i aquells que sigueu prou incauts per llegir el llibre si cau a les vostres mans, també en podreu donar fe. No sé si amb èxit o no, però la història d’en Benson i en Didmore duu lligada una banda sonora pròpia (mira, potser en properes edicions hi adjunti un CD a l’exemplar en paper i tot).

Més endavant van ser molts i a voltes molt radicals els retocs que vaig fer en segones, terceres i enèsimes repassades d’aquelles primeres pàgines, però en procés vaig aconseguir escriure la meitat del que acabaria essent la meva primera (esperem que no la darrera) novel·la. Fou llavors quan finalment la feina remunerada va tornar a trucar a la meva porta, despertant-me del frenesí creatiu en que m’havia sumit la droga de la l’escriptura. El canvi de departament va acabar fent-se efectiu i vaig haver d’aparcar en Benson en un racó dins un calaix – si som fidels hauríem de dir més aviat en el racó d’un disquette de 3.5 -.

Ara, si la primera meitat de novel·la va escriure’s en pocs mesos, l’altre mitja havia d’allargar-se entre un i dos anys més. Tampoc no us ho sabria dir amb seguretat, doncs els canvis i reescriptures van ser moltes, especialment pel que fa al final. Fins que la cosa va acabar (devíem trobar-nos ja, per dir alguna cosa, sobre el 2005-2006?) …altre cop en un calaix figurat.

I ara… què?

Abans de fer-lo hivernar però, una copia impresa d’una versió més o menys revisada va començar a passar per les mans d’amics i familiars propers. Sensacions bones o neutres, i alguna crítica ben rebuda com la de mirar d’harmonitzar una primera part més consistent i una segona escrita a batzegades. Ja hi hauria temps, pensava jo, per polir defectes i rebre més crítiques.

Ja havia acabat i, per bé o per mal, allò en aquell moment ja representava una gran fita per a mi. Una satisfacció personal que em duia irremissiblement a sentir-me realitzat. I molt. Em podia considerar un escriptor? Era allò que havia creat realment un llibre en estat embrionari o només quelcom inacabat? Tant hi feia. El cas és que la recompensa era haver estat capaç de culminar un projecte que anys enrera m’hagués semblat – i encara ara m’ho sembla si hi penso – inabastable. L’exemple perfecte del que representen aquelles “cosespetites” que acaben convertint-se en grans, enormes, per un mateix.

En Benson dormia ja el somni dels justos en un arxiu d’ordinador, però… fins quan?

Continuarà…

Capítol 20è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (I)

 

> Miles Davis – I Could Write A Book

(escolta-la mentre llegeixes)

Sí, a aquestes alçades molts de vosaltres ja ho sabeu. Alguns fins i tot us haureu cansat de que ho deixi caure en la conversa com qui no vol la cosa, però és que per mi és motiu d’orgull: he escrit un llibre! No només això, sinó que a més, a Bookad (@BookadLab) han tingut la gosadia de publicar-lo.

Aquest post no és pas – no només – un escrit d’ “auto-bombo” sinó més aviat un compendi condensat per a la posteritat dels primers passos, obstacles, anècdotes i, sobretot, agraïments a totes aquelles persones que han fet realitat el naixement d’aquest petit fill meu anomenat Benson, un agent especial.

No sé massa bé si començar per l’inici de tot plegat, com seria lògic, o bé si valorar fins on hem arribat el company Benson i un servidor per anar tirant la vista enrere, rotllo flashback. En fi, ja ho veurem sobre la marxa… Objectiu: vendre més exemplars i aconseguir convertir el meu llibre en un BestSeller demostrar que TOTHOM és, potencialment, un (bon) escriptor.

La història comença fa un bon grapat anys (em refereixo a la de l’escriptura, no pas a la de l’argument, que es remunta dècades enrere), i seria injust no fer esment aquí d’una de les persones responsables que feren possible que Benson acabés veient la llum: en Dídac Morales (@diducot). Company de facultat i amic entranyable que em col·locà en el camí de l’escriptura, animant-me a escriure els meus primers relats curts.

De fet, i si no recordo malament, aquell havia de ser el meu tercer o quart relat curt. Quelcom per anar-me “foguejant” alhora que mirava de descobrir si era capaç de desenvolupar alguna forma de capacitat literària més enllà – i força més tard – de les redaccions obligatòries de l’escola. Jo cercava un tema, una trama, una idea que em permetés encetar una història breu amb que omplir dos o tres fulls de word i, de pas, una fam literària que ja em corroïa…

Benson. Capítol 0.

Devia ser primavera del 2002 quan inesperadament l’Àlex, el meu germà petit, em va demanar que li deixés un vestit (un “traje”, perquè ens entenguem). Jo, coneixent-lo, li pregunto si ha d’anar a un casament, a un enterrament o si ha decidit impressionar algú… Però no, se’n va amb uns amics de cap de setmana a jugar a rol, i és veu que ha d’anar disfressat (vaig pensar que seria com el pessebre vivent, però en friki). I decideixo deixar-li un vestit blau força atrotinat que tenia llavors.

Diumenge al vespre em torna el cos del delicte. Sencer però amb unes taques de fang l’origen de les quals decideixo no preguntar. Total, que cap a la tintoreria hi falta gent. Jo llavors ja feia anys que vivia amb la Paloma, i dúiem la roba a una tintoreria [veure foto…] que coneixíem al costat de casa de sa mare, la Minnie. Fins aquí tot correcte. Però resulta que a la setmana següent, quan la meva estimada sogra va anar a recollir la roba que ella havia deixat allà, li entreguen també el famós vestit blau (doncs ens havíem agafat la comanda amb el nom de soltera de la meva dona).

Ella arriba a casa, i descobreix la “prenda”. Confosa, deu suposar d’entrada que és un vestit que no recorda de la seva parella, el Xavi, però la sorpresa arriba quan d’una de les butxaques en cau… una placa d’agent de policia, amb un cognom en anglès i tot. “Hòstia, o el meu marit o el meu gendre tenen una doble vida! Executiu de dia, stripper de nit“ – o alguna cosa similar devia pensar, dic jo… -. El misteri queda resolt amb una trucada a la seva filla que li aclareix l’origen del vestit blau. Encara sense deixar de riure, la Paloma m’ho explica, i em diu que a la placa hi deia… “Benson”.

De fet, el nom que hi posava no era ben bé aquest, però a mi em va servir d’excusa per començar a urdir una trama policial sobre un tal agent Benson que, certament, havia d’acabar resultant un xic especial…

Continuarà…

Capítol 5è. Escoltar Steinbeck, llegir Springsteen

 

Wherever there’s somebody fightin’ for a place to stand
Or decent job or a helpin’ hand
Wherever somebody’s strugglin’ to be free
Look in their eyes Mom you’ll see me.

> The Ghost of Tom Joad (escolta-la mentre llegeixes)

Bruce Springsteen – The Ghost of Tom Joad (1995)

Reflexionant sobre l’essència de les coses petites, és inevitable admetre que música i literatura són dos dels terrenys abonats on més fàcilment acostumo a recol·lectar aquestes valuosíssimes píndoles vitals. Fragments d’una cançó que em transporten a un altre lloc, records inesperats en rellegir el passatge d’un llibre llegit anys ençà… I quan aquest dos petits-grans plaers es fusionen en perfecte simbiosi, l’efecte es magnifica de forma evident.

Amb freqüència escolto música mentre llegeixo (de fet, mentre faig qualsevol cosa que no sigui dormir), però poques vegades he trobat una comunió tan perfecte com la que es produeix en escoltar un LP de Springsteen tot llegint una novel·la de Steinbeck.  Pràcticament podria dir-se que les sensacions es confonen i són els passatges de “East of Eden” els que omplen les meves oïdes i els escenaris de “Nebraska” els que repassen incansablement els meus ulls. Escoltar Steinbeck i llegir Springsteen…

No ens limitem però a l’òbvia relació sorgida del treball del Boss  “The Ghost of Tom Joad” – un fragment del qual encapçala aquest post – inspirada en la novel·la “The Grapes of Wrath” (o més aviat, segons reconeixia el de New Jersey, en la versió cinematogràfica) de la qual Tom Joad n’és protagonista (i les paraules del qual he près per tancar-lo). NO. Qualsevol que conegui l’obra d’ambdós podrà ràpidament establir vincles sobre el fons, la forma, el ritme…

De fet, ha estat la relectura de “Of Mice and Men” (Homes i Ratolins), la que m’ha fet recuperar aquesta vella idea i posar-la per escrit. La intenció inicial era incloure una ressenya sobre un llibre, una cançó, una pel·lícula… Però per poc que m’hagueu llegit una mica, i sobretot aquells que ja em coneixeu, sabreu que quan m’hi poso difícilment puc centrar-me en un sol tema i acabo esplaiant-me tant com puc i més.

Homes i Ratolins

Permeteu-me doncs centrar-me breument en aquest preciós relat. “Of Mice and Men” és, de fet, un retrat social sobre les esperances i somnis de la classe treballadora americana. Ambientada en la Gran Depressió, els seus protagonistes, George – un home jove i força espavilat – i el seu inseparable company de viatge, el grandot Lennie, retardat mental i amb una inusual força física, són dos treballadors que van de granja en granja buscant un lloc on poder treballar durant prou temps com per estalviar els diners que els permetrien comprar un ranxo propi i establir-s’hi com a propietaris.

La història – fàcilment adaptable al teatre pels seus limitats escenaris, i duta al cinema també en vàries ocasions -, és com aquelles cançons – petites novel·les, fragments de vides – que omplen àlbums com “Nebraska”, “Darkness on the Edge of Town” o fins i tot “Born to Run”, un relat ple d’esperances, de somnis a priori irrealitzables sobre un futur millor, condemnats a fracassar de bon començament. L’encant del llibre, com a les cançons del Boss, rau en la proximitat de la història, i la fragilitat d’uns entranyables personatges que ens fa seguir-ne les evolucions amb l’ai al cor, identificant-nos ràpidament amb la seva legítima voluntat de cercar un futur millor, desitjant amb totes les nostres forces, pàgina a pàgina, que, contra tot pronòstic, siguin capaços de superar allò inevitable.

Steinbeck vs. Springsteen

Coneguem els protagonistes d’aquesta simbiosi que us comentava amb quatre dades que, en tot cas, ens permetin posar-nos en situació:

STEINBECK (John Ernst Steinbeck, Jr.)	SPRINGSTEEN (Bruce Frederick Joseph Springsteen)
7 Febrer 1902, Salinas (California) – 20 Desembre 1968, NY	Nascut el 23 de Setembre de 1949 a Long Branch, New Jersey
Autor de 27  llibres, incloent 16 novel·les, 6 llibres de no-ficció i 5 col·leccions de relats	Més de 120 milions d’àlbums venuts: 16 LP’s, 66 singles, 3 EP’s, 4 directes, i 4 recopilatoris
Nobel de Literatura al 1962, i Pulitzer per “The Grapes of Wrath” (1940)	20 premis Grammy, 2 Globus d’Or i un Òscar de l’Acadèmia
Més imformació…	Més imformació…

I ara preguntem-nos.. què fa que encaixin tan bé les obres de tos dos? Bàsicament, és evident, pel tema de fons i els personatges que trobem en la majoria de llurs treballs: homes que persegueixen un somni (l’ideal de somni americà) i que acaben estavellant-se contra la dura realitat que suposa la crisi econòmica (la depressió dels anys 30 en el cas de l’obra de Steinbeck o la de l’època post-industrial dels 70 i 80 en el cas de Springsteen), i tots els perjudicis que, tot i els 50 anys que separen ambdues èpoques, segueixen enquistats en la societat ianqui, especialment a l’interior del país – pobles petits, zones rurals – on més s’acarnissa la crisi.

Xacres com els perjudicis socials, l’abús de l’autoritat, el racisme, la gana, l’atur… són els detonants que, ens molts casos, fan que els personatges que ambdós descriuen es trobin en constant moviment, a la recerca d’un canvi, d’una fugida endavant que, en la majoria de casos acaba representant escapar del foc per caure a les brases. Obrers que han subsistit tota la vida amb les seves pròpies mans, o que han de guanyar-se el pa en una fàbrica en torn “from nine to five”, personatges senzills i simples a priori però amb una caracterització tan complexa i real com llurs problemes. Víctimes del seu propi destí.

Tot plegat, relats sobre perdedors? No. Històries reals sobre persones de carn i ossos, sense trampes argumentals ni girs impossibles, i amb finals autèntics com un cafè ben mòlt sense sucre. L’home condemnat a lluitar pel seu futur contra circumstàncies que en ocasions li són tan alienes com incomprensibles – la crisi econòmica, les diferències socials, o fins i tot una limitació física o la maldat inherent a la naturalesa humana – amb els pocs recursos que la vida li ha deixat intactes: la força de voluntat i l’instint de supervivència, a banda dels que ell hagi pogut mantenir defensant amb dents i ungles com ara l’amistat o la família, reductes últims d’esperança. Avui en dia que la crisi ens volta per tot arreu… us va sonant tot això que us explico?

Primera cita

Malgrat que l’odissea dels Joad a “El Raïm de la Ira” constitueix la columna vertebral del que és el meu llibre preferit (ja hi dedicaré una entrada en exclusiva un dia o altre), per aquells que no esteu (encara) familiaritzats amb l’obra de Steinbeck, crec que “Of Mice and Men” (1937) és un relat ideal per tal d’establir-hi una primera cita amb aquest autor. En ell s’hi recull un bon grapat dels elements característics que omplirien les pàgines de la transgressora “The Grapes of Wrath” (1939) o “East of Eden” (1952), ambdues portades al cinema per John Ford i Elia Kazan respectivament (amb el consegüent risc de perdre de vista el format, valors i riquesa de l’obra original).

AVÍS: no trieu el camí fàcil, i deixeu les pel·lícules per més endavant (jo, de fet, mai no les he vistes)

Per acompanyar qualsevol d’aquestes obres, us recomano – a banda de “The Ghost of Tom Joad” – qualsevol LP del Bruce, especialment els editats fins el 1984 (fins el “Born in the U.S.A”, perquè ens entenguem). Temes com Lost In The Flood, Incident On 57th Street, Meeting Across The River, The Promised Land, Factory, Darkness On the Edge Of Town, This Land is Your Land o el No Surrender…

Fins i tot per a “East of Eden”, història de dues famílies al llarg de tres generacions – des de la Guerra de Secessió fins la 2a Guerra Mundial – amb clares al·lusions bíbliques en les figures de Cal i Aaron Trask, la peça “Adam Raised a Cain” del LP “Darkness on the Edge of Town” esdevindria una excel·lent banda Sonora, per exemple.

Amb tot això, pretenc no només  verbalitzar d’alguna manera aquesta unió indissoluble Springsteen-Steinbeck sinó, d’alguna manera, fer-vos arribar d’alguna manera la meva fal·lera incorregible per ambdós autors. Si així aconsegueixo que algú de vosaltres se’n faci també fan o, si més no, es doni l’oportunitat de “regalar-se” un “menage à trois” amb aquests dos gegants, em donaré per més que satisfet. Ja m’ho explicareu…

Enllaços relacionats:

• Pàgina ofcial de Bruce Springsteen
• Bio i obra de John Steinbeck
• Bruce Springsteen a la Viquipèdia
• John Steinbeck a la Viquipèdia

I’ll be all around in the dark. I’ll be everywhere. Wherever you can look, wherever there’s a fight, so hungry people can eat, I’ll be there. Wherever there’s a cop beatin’ up a guy, I’ll be there (…) I’ll be in the way guys yell when they’re mad. I’ll be in the way kids laugh when they’re hungry and they know supper’s ready, and when the people are eatin’ the stuff they raise and livin’ in the houses they build, I’ll be there, too.