Capítol 6è. Another brick on the blog

 

Don’t stop, thinking about tomorrow,
Don’t stop, it’ll soon be here,
It’ll be, better than before,
Yesterday’s gone, yesterday’s gone.

> Don’t stop (escolta-la mentre llegeixes)

Fleetwood Mac – Rumours (1977)

Doncs sí, sembla mentida però ja fa exactament un mes i mig que em vaig decidir a tirar endavant aquest blog. 45 dies després que el primer post veiés la llum i amb 5 entrades publicades fins ara, crec – aprofitant que ens trobem en període estival – que és un bon moment per fer parada i fonda, i provar d’ordenar les idees per veure si la direcció que duu tot això és la correcta, o si bé cal modificar el rumb o ajustar la velocitat de creuer.

En el seu moment vaig endegar tot això amb una declaració d’intencions on, sobre la marxa, mirava jo d’autoimposar-me una sèrie de pautes que llavors creia imprescindibles per mirar de garantir l’èxit del blog o, com a mínim, ser capaç de donar-li una esperança de vida raonable (Reflexió personal: com es mesura l’èxit d’un blog? Veiem si sóc capaç de trobar la resposta…)

Certament cinc entrades no són gaires, i menys encara cap fidel testimoni ni guia fiable que permeti valorar si els passos fets son prou ferms o si ens duen a bon port (1r criteri per mesurar l’èxit d’un blog: la capacitat de ser prolífic generant moltes entrades; descartat). El recompte, de moment, inclou un article sobre el perquè de les coses petites (una mena de justificació o clau de volta del blog en sí), un sobre música, un altre d’actualitat, i una sobre la comunió entre música i literatura. El que us deia: tot plegat poca cosa, però si us sóc sincer, és més del que esperava “parir” en poc més d’un mes, i cal seguir fent camí.

I què és això doncs, un article per guanyar temps? Doncs no. Més aviat una petita parada per agafar aire. Una manera d’alleugerir la necessitat d’escriure. Un acte d’onanisme literari si així ho preferiu. Davant la impossibilitat de decidir-me per un tema concret o – siguem sincers – de no saber desenvolupar-ne cap amb prou garanties per satisfer-me, he preferit desviar-me del trajecte cap una àrea de descans, mirar cap enrere  i escriure. Així que…  fem balanç:

Gomets vermells

Banda Sonora: Potser el que més greu em sap és que fins ara no he estat capaç de transmetre una de les coses que més il·lusió em feia: el fet que cada post va acompanyat d’una BANDA SONORA pròpia. ÉS tan fàcil com fer click sobre el nom de la cançó (en format enllaç) que encapçala totes les entrades. A partir d’ara prometo destacar-ho més clarament, doncs em sembla imprescindible i, de fet, és una de les poquetes coses que crec que pot oferir aquest blog com a “valor afegit”, si és que entrem a parlar en termes comparatius o d’avantatge competitiva (vet aquí una altra mesura popularment emprada per avaluar l’èxit d’un blog: l’originalitat del mateix; no anem bé doncs).

Així, que, com a mínim, doneu-me la satisfacció completa ja que em feu l’honor de llegir alguna de les entrades del blog: feu-ho tal com estava ideat i escolteu la cançó associada , si us plau.

Periodicitat: Una altra cosa que encara no tinc del tot apamada és la periodicitat de publicació. Si bé un blog de caire personal es nodreix de l’experiència de qui l’escriu i es veu condicionat pel seu moment vital (i, sobretot, per llur disponibilitat), encara no tinc clar si cal que m’imposi un mínim de productivitat al mes o uns mínims d’un post setmanal.

De moment, miraré d’anar publicant amb prou assiduïtat per que quedi clar que això tira endavant, i no en quedi cap dubte. El que sí us haig de confessar, per molt que sembli un contrasentit, és que des d’on més productiu esdevinc, és des del meu lloc de treball, i no pas en un moment de tranquil·litat instal·lat en la confortabilitat de la pròpia llar on, ja m’entendreu, prefereixo dedicar el meu temps a altres dues fal·leres, una de 35 anys i l’altre de 15 mesos.

Concreció: Per últim, aquesta dèria meva per escriure de forma incontinent (no han inventat encara compreses tena-writer?) fa que vulgui cercar sempre temes que pugui desenvolupar àmpliament, i que no em limitin a escriure un article clar i concís només les línies justes que – David, mira de convèncer-te’n d’una vegada! – es el que tot blogger mira de fer! (3a mesura de l’èxit d’un blog: la concisió i capacitat de despertar interès en llurs continguts; aquí tampoc…)

Gomets verds

Objectius assolits: Sens dubte, el fet d’haver començat a funcionar és, a nivell personal, un gran èxit (Ostres! Serà aquest, de fet, l’èxit real d’un blog?: anar assolint els objectius personals marcats per un mateix, i no pas aquells que, sobre el paper i en mode teòric, ens imposen els demés). Us puc ben garantir que la teràpia personal com a objectiu primigeni ha estat no només assolit si no també superat. Aquí hem triomfat!

Ara el propi blog demana ja, com qualsevol relació acabada d’engegar, més atenció, més “carinyo”, més dedicació; ja no només es tracta d’una simple “eina” a través del qual descarregar anhels i frustracions, un altaveu de desitjos i expectatives no verbalitzades. Ha esdevingut gairebé una entitat amb personalitat, amb vida pròpia. Aquest blog és ara una extensió de qui l’escriu, sense guió ni reflexió pròpia, sobre la marxa…

Vosaltres: Tot i que vaig prometre’m que no escriuria per tal de “guanyar” lectors, més de 400 visites (juro que de meves no n’hi ha més de 350), i algun que altre subscriptor, és tota una sorpresa (aquesta seria una quarta mesura d’aquelles per avaluar si un blog paga la pena, però ja hem vist que ens hem de quedar només amb avaluacions personals). No penso canviar per això la meva manera d’escriure, però sí que haig d’admetre que saber que hi ha algú a l’altra banda m’encoratja, encara més, a seguir.

Val a dir que, malgrat que no esperava massa participació, els comentaris dels primers posts també em van fer molta il·lusió. La vostra veu és una cosa trobo a faltar darrerament (aportacions, valoracions, ànims, crítiques…).

I ara, què?

Doncs pels que no hagueu fet el “grand tour” per la pàgina, us avanço que tinc, literalment, un cervell ple d’idees per escriure nous posts. El problema serà desenvolupar-les doncs, tot i que no confio massa en el meu propi criteri i empenta, és ben cert que ni un ni l’altra m’han traït mai fins ara. Potser la voluntat de fer un blog personal però de temàtica diversa (i no repetir-me massa sovint) és un altre dels frens que fins ara m’ha impedit ser més prolífic.

Però diuen que el primer pas és reconèixer el propi error, així que prepareu-vos per començar a llegir, sobretot, sobre música i llibres; però també sobre la paternitat (terreny abonat pels clixés? Sí, però és un blog personal, què voleu que us digui), castells, actualitat i… bé, sobre tot allò on em vegi amb cor per fotre-hi cullerada sense ficar-hi la pota.

Ah! Per la banda sonora d’avui he triat un tema del Rumours de Fleetwood Mac (una d’aquelles bandes amb components, objectius i estil ben diferenciats al seu inici i anys més tard) perquè, tot i no ser un dels seus que més m’agraden, volia una cançó optimista, alegre i, sobretot, que traspués la voluntat de no aturar-se, de seguir endavant amb allò que fas, no pas perquè ningú t’hi obligui, sinó per ser allò que et ve de gust fer en aquell instant, allò que et colpeix. Em quedo especialment amb la darrera frase… “Don’t you look back” (no miris enrere).

I és que… això ja no hi ha qui ho aturi!

Capítol 2n. El perquè de les coses petites

 

And I’m wrapped in my armor,
But my things are material
And I’m lost in confusions
’cause my things are material

> Andmoreagain (escolta-la mentre llegeixes)

Love – Forever changes (1967)

Segona entrada al blog en temps rècord. Espero que no us malacostumeu…

En aquesta ocasió, una desafortunada situació laboral que m’ha fet passar d’estar a punt de reconduir satisfactòriament la meva vida professional a trobar-me a un pas de no tenir feina, em dona l’oportunitat d’escriure, entre d’altres coses, sobre la utilitat de les coses petites.

I és que resulta molt fàcil (tot i que no sempre justificable) ensorrar-se anímicament davant certs contratemps, diguem-ne, “menors”. La naturalesa humana, algunes més que d’altres, té un punt de masoquisme que ens fa descobrir cert plaer morbós en rebolcar-nos en la nostra pròpia desgràcia. Potser per allò de la necessitat d’afecte, ens agrada sentir que els demés ens consolen, fan manyacs i, en definitiva, alimenten aquesta dependència –  cada cop més arrelada en una societat que es deshumanitza a ritme de globalització -, de sentir que no som prescindibles i que li importem a algú.

Més enllà òbviament de les situacions personals realment greus (i excloent-hi els nombrosos hipocondríacs emocionals), sol passar que focalitzem el nostre ja malmès estat d’ànim en aquesta situació adversa, i ens en pengem emocionalment, avocant-nos al buit i tot oblidant que tenim un munt de gent propera disposada a fer-nos de xarxa. Potser el “raro” sóc jo, però digueu-me si mai no us heu sentit així… quan heu perdut una feina, la persona que us agradava no us ha fet cas, heu suspès un examen, la dreta ha guanyat les eleccions, o simplement si heu discutit amb algú que us ha fet sentir com una merda. Sí o no?

La durada del nefast sentiment és molt variable, i ens amara completament des d’unes poques hores fins a uns dies o, en els pitjors casos – dignes de documental -, si som capaços d’encadenar una desgràcia rere l’altra, podem arribar a convertir-nos en “desgraciats crònics”.

Les reaccions davant l’adversitat són diverses, alhora que complementaries, i acostumen a estar mal encaminades a sortir-ne, doncs sovint ens ajuden a sentir que som “la persona més desgraciada del món”: tancar-se en un mateix – metafòrica o físicament -, tornar-nos esquerps i inaccessibles, alterar deliberadament els nostres hàbits alimentaris, agredir el nostre propi organisme augmentant-ne les dosis regular d’alcohol o tabac, o alimentar la sensació de ruïna amb una banda sonora ben escaient… Culpable! Per aquest menester solen funcionar molt bé els grups desconcertantment anomenats “sinistres” (us recomanaria especialment el “Desintegration” dels Cure, si no fos contraproduent amb l’objectiu del post), o les típiques baladetes “nyonyes” per tal d’empitjorar satisfactòriament les qüestions del cor. I apa, fotem-li llenya al foc de l’autocompassió!

És aquí on, si no tenim a mà un amic que ens faci veure la llum al final del túnel o no som capaços de recórrer-hi,  hem de girar la mirada cap a les coses petites. Sí amics, són allà, esperant que les descobrim, que en fem cas. No apareixen pas màgicament  quan ens trobem abatuts, però és llavors, quan més ens costa descobrir-les, que més ens poden ajudar.  Són petites píndoles de vida la funció de les quals és recordar-nos que som aquí, que som vius, que fa ben poc érem despreocupadament feliços i que, desenganyem-nos, potser no n’hi ha per tant.

Una cançó oblidada, una foto d’infantesa, un amic que fa temps que no veiem, una trucada per alegrar-li el dia a la tieta, prendre’s una cervesa en una terrasseta, agafar ton fill en braços, un petó al clatell, la pluja sobre el rostre, o escriure unes línies en un blog, ves… tot serveix per aturar el món uns instants, baixar-nos-en agafar perspectiva, i tornar-hi a pujar adonant-nos que – com ho diria sense caure en el tòpic de “la vida continua”…? – som imbècils si no valorem allò que tenim mentre hi siguem a temps.

Recentment (això no tenis previst escriure-ho, però ja que hi som…) va morir la meva àvia, i de sobte vaig tenir la sensació que no me n’havia pogut acomiadar com cal. Als pocs dies vaig recuperar de casa seva un petit ruc de joguina amb el que ella em distreia de petit alhora que es guanyava el cel mentre mirava de fer-me empassar mig centímetre quadrat de bistec. Creieu-me, allò va funcionar, i ara la sento més propera. Potser però, el ruc vaig ser jo en no adonar-me’n a temps, però lamentar-se mai ha servit per res i, és clar, trenta-quatre anys de convivència i un munt de coses petites compartides bé han de prevaldre sobre la dolorosa absència. Aquest, segurament, fou un dels 50 motius (algun dia us els explicaré tots) per escriure aquest blog.

Ho veieu? Només hem de saber tenir els ulls ben oberts i no deixar passar aquests moments, agafar-los ben fort, i gaudir-ne. Jo, després d’escriure aquesta entrada, sincerament, em sento molt millor!

I per vosaltres, quines són les coses petites amb les que fer un RESET del món? Cerqueu, cerqueu…

Ah! Per cert, els que no conegueu el grup Love ni el seu 3r àlbum Forever changes (preciós), permeteu-me que us en recomani molt, molt especialment una audició tranquil·la. El seu líder (guitarrista, cantant i compositor) Arthur Lee, en va dir textualment “Quan vaig fer aquell àlbum, pensava que anava a morir en aquell moment, així que aquelles eren les meves darreres paraules”. Pot resultar una visió un pèl extrema, però penso que força escaient quan parlem de no oblidar les coses petites. Al cap i a la fi, no són més que una forma de valorar el present, el dia a dia, els detalls que fan que tot plegat tingui sentit. “El espíritu del vino” que en dirien Búnbury i companyia…

… la derrota no es una opción y no hay excusas. Parasiempre me parece mucho tiempo.

Capítol 1r. Declaració d’intencions

 

There’s talk on the street, it sounds so familiar.

Great expectations, everybody’s watching you.

People you meet they all seem to know you,

Even your old friends treat you like you’re something new.

> New kid in town 

The Eagles – Hotel California (1976)

Hello World! Així titula WordPress.com la primera entrada que per defecte et col·loca quan hi crees un blog. Això vol dir dues coses: la primera, que seguim sense poder escollir el català com a idioma per defecte en la majoria d’aplicacions, webs i xarxes socials que envaeixen virtualment el nostre avorrit infra-món real de pa sucat amb oli i, la segona… que ja tinc blog!

Per fi, tants anys veient com amics, coneguts, desconeguts, companys, col·legues i altra fauna ben diversa s’obria un blog personal amb la facilitat de qui s’unta una torrada de melmelada de taronja amarga del Mercadona mentre jo, bocabadat, corprès i esmaperdut, seguia sense decidir-me a obrir l’envàs. Ha estat finalment el curs “Vull ser blogger” (…d’una vegada!, hi afegiria jo) de Betes i Clicks el que ha encès definitivament la metxa que farà explotar – o així ho espero – el barril ple de neguits, fòbies, inquietuds i pensaments mai verbalitzats (ni a mi mateix) que he anat emmagatzemant durant anys.

Els cànons marquen que un blog ha de complir una sèrie de requisits i seguir tot un seguit de pautes per tal que sigui interessant i bla, bla, bla… Com jo de cànons només conec el digital, el de Pachelbell i les fotocopiadores, doncs faré una miqueta el que pugui, com a mínim d’entrada… Al cap i a la fi, aquest projecte tot just està arrencant i sembla que qüestions trivials com ara la temàtica, la freqüència o l’enfocament que tindrà tot plegat són encara a l’aire.

Allò que és segur, és que cada capítol d’aquesta aventura tindrà banda sonora pròpia. I és que com ja anireu descobrint aquells que no ho hagueu fet ja, la meva gran debilitat, després de la meva dona i el meu fill, és la música. Així doncs, com no podia ser d’altra manera, i aprofitant que jo mateix sóc collita del ’76, ens estrenarem amb el “New kid in town” (molt propi, no us sembla?) dels Eagles.

La intenció teòrica en tot cas és fer servir aquest espai – les portes del qual tindríeu físicament obertes de bat a bat si realment hi fossin (us hi estic convidant a participar-hi, per si no ho havíeu agafat) – més com a teràpia personal o eina d’higiene mental per tal d’anar-hi avocant reflexions sense límits preestablerts sobre allò que m’envolta i preocupa, que no pas com a un blog sobre alguna interessantíssima temàtica particular que desperti l’interès col·lectiu de les masses. No, aquest blog no us farà ser millors persones, ni us ajudarà a trobar feina, ni a emparellar-vos amb la vostra mitja taronja (amarga o no) ideal; ho sento.

El meu propòsit és parlar de música, de castells, d’esports, de política (no massa, ho prometo), del miracle de ser pare (i no saltar pel balcó), de les xarxes socials, d’anècdotes vitals… en un to que pot passar del sarcasme a la paròdia en funció del peu amb el que m’hagi aixecat. Però sobretot aquest blog neix amb la voluntat de parlar, també, sobre les coses petites. Coses que ens passen cada dia, que llegim però no veiem, que algú ens explica però que no escoltem, que ens passen pel costat sense ni adonar-nos-en… Petites coses que podrien tenir una repercussió transcendental a la nostra vida o bé deixar-la completament intacta però que, ens agradin o no, allà hi són.

Si això no és una declaració d’intencions, “que baixi Déu i ho vegi”. Bé, en tot cas, baixi Ell o no, i com dirien a Casablanca 2.0, espero que aquest sigui l’inici d’una gran ciberamistat. Així que ja ho sabeu, espero els vostres comentaris, queixes, suggeriments…

 

…Come on, man. I had a rough night and I hate the fuckin’ Eagles, man! 😉