Capítol 20è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (I)

 
> Miles Davis – I Could Write A Book
(escolta-la mentre llegeixes)

Sí, a aquestes alçades molts de vosaltres ja ho sabeu. Alguns fins i tot us haureu cansat de que ho deixi caure en la conversa com qui no vol la cosa, però és que per mi és motiu d’orgull: he escrit un llibre! No només això, sinó que a més, a Bookad (@BookadLab) han tingut la gosadia de publicar-lo.

Aquest post no és pas – no només – un escrit d’ “auto-bombo” sinó més aviat un compendi condensat per a la posteritat dels primers passos, obstacles, anècdotes i, sobretot, agraïments a totes aquelles persones que han fet realitat el naixement d’aquest petit fill meu anomenat Benson, un agent especial.

No sé massa bé si començar per l’inici de tot plegat, com seria lògic, o bé si valorar fins on hem arribat el company Benson i un servidor per anar tirant la vista enrere, rotllo flashback. En fi, ja ho veurem sobre la marxa… Objectiu: vendre més exemplars i aconseguir convertir el meu llibre en un BestSeller demostrar que TOTHOM és, potencialment, un (bon) escriptor.

La història comença fa un bon grapat anys (em refereixo a la de l’escriptura, no pas a la de l’argument, que es remunta dècades enrere), Benson, un agent especiali seria injust no fer esment aquí d’una de les persones responsables que feren possible que Benson acabés veient la llum: en Dídac Morales (@diducot). Company de facultat i amic entranyable que em col·locà en el camí de l’escriptura, animant-me a escriure els meus primers relats curts.

De fet, i si no recordo malament, aquell havia de ser el meu tercer o quart relat curt. Quelcom per anar-me “foguejant” alhora que mirava de descobrir si era capaç de desenvolupar alguna forma de capacitat literària més enllà – i força més tard – de les redaccions obligatòries de l’escola. Jo cercava un tema, una trama, una idea que em permetés encetar una història breu amb que omplir dos o tres fulls de word i, de pas, una fam literària que ja em corroïa…

Benson. Capítol 0.

Devia ser primavera del 2002 quan inesperadament l’Àlex, el meu germà petit, em va demanar que li deixés un vestit (un “traje”, perquè ens entenguem). Jo, coneixent-lo, li pregunto si ha d’anar a un casament, a un enterrament o si ha decidit impressionar algú… Però no, se’n va amb uns amics de cap de setmana a jugar a rol, i és veu que ha d’anar disfressat (vaig pensar que seria com el pessebre vivent, però en friki). I decideixo deixar-li un vestit blau força atrotinat que tenia llavors.

Diumenge al vespre em torna el cos del delicte. Sencer però amb unes taques de fang l’origen de les quals decideixo no preguntar. Total, que cap a la tintoreria hi falta gent. Jo llavors ja feia anys que vivia amb la Paloma, i dúiem la roba a una tintoreria [veure foto…] que coneixíem al costat de casa de sa mare, la Minnie. Fins aquí tot correcte. Però resulta que a la setmana següent, quan la meva estimada sogra va anar a recollir la roba que ella havia deixat allà, li entreguen també el famós vestit blau (doncs ens havíem agafat la comanda amb el nom de soltera de la meva dona).

Ella arriba a casa, i descobreix la “prenda”. Confosa, deu suposar d’entrada que és un vestit que no recorda de la seva parella, el Xavi, però la sorpresa arriba quan d’una de les butxaques en cau… una placa d’agent de policia, amb un cognom en anglès i tot. “Hòstia, o el meu marit o el meu gendre tenen una doble vida! Executiu de dia, stripper de nit“ – o alguna cosa similar devia pensar, dic jo… -. El misteri queda resolt amb una trucada a la seva filla que li aclareix l’origen del vestit blau. Encara sense deixar de riure, la Paloma m’ho explica, i em diu que a la placa hi deia… “Benson”.

De fet, el nom que hi posava no era ben bé aquest, però a mi em va servir d’excusa per començar a urdir una trama policial sobre un tal agent Benson que, certament, havia d’acabar resultant un xic especial…

Continuarà…

Anuncis

Capítol 19è. Tres anys sense aplaudir abans d’hora

 
> The Jimi Hendrix Experience – Little Wing
(escolta-la mentre llegeixes)

Ja fa tres anys, la frase “Please don’t clap before the enxaneta makes the little wing”, una d’aquelles ocurrències que podia haver quedat només uns riures compartits entre companys, s’acabava convertint encara ara no sé ben bé com, en un monstre mediàtic.

Bé, potser no en un monstre però si més no, sí en un original eslògan per una samarreta dels Xiquets de Reus primer i, després, en una bona excusa per mobilitzar la gent de la colla (convocada via grup propi a Facebook) per anar a veure actuacions castelleres arreu i, no ens n’oblidem, també per treure el nas als mitjans en un moment en què no se’ns feia massa cas pels nostres castells.

Podria haver començat el post amb un “sembla mentida com passa el temps, ja fa tres anys…” però si ho penso, tot plegat em sembla més distant encara. Potser perquè la meva vida ara és força més allunyada de la intensitat derivada de viure els castells dia a dia, de ser un membre actiu de la colla i de “patejar-se” totes les places castelleres alienes possibles per tal de veure castells. En tot cas, aquella va ser una gran experiència.

Estem parlant d’un dissabte 11 de juliol de 2009, 9a Diada de les Cultures a Altafulla. Una data memorable. La Paloma, la Sandra, la Marta, el ‘Presi’ i un servidor (després en seríem molts més). Quelcom que va iniciar-se gairebé com una broma i que va acabar sent poc menys que un fenomen que anà fent-se lloc – com si de l’Audie Norris sota el cèrcol es tractés – en espais castellers com el Quarts de 9 i el 3Rondes, mitjans locals i comarcals (Reus Digital, delcamp.cat…) o fins i tot en La Vanguardia, El Periódico; i per poc no va fer-ho (estiguérem en converses) a La Sexta.

Poc podien pensar-se aquells que van “parir” la idea tot fent un vermut per Sant Pere que la frase – traducció macarrònica fortament influenciada pel vermut de Reus de “si us plau no aplaudiu fins que l’enxaneta no faci l’aleta” – donaria la volta al país i fins i tot en depassaria les fronteres. El cas però, és que tot plegat no feu sinó que el divertimento acabés essent si més no un considerable “catxondimento” només comparable a aquell Xiquet-Xiquet que alguns recordareu…

Tot revisant articles, fotos i cròniques abans d’escriure aquestes ratlles però, m’he trobat amb una curiosa referència al moviment “Please Don’t Clap…” que més enllà d’arrencar-me un primer somrís de sorpresa, ha acabat provocant un profund sentiment de satisfacció, un convenciment definitiu que allò que vam fer, va quedar en quelcom més que una anècdota: una tal Mary Maier feia referència a la presència de la samarreta (el de la foto és mon germà) a la diada de La Mercè de colles locals del 2009 en el seu blog

Això no estaria malament com a curiositat si no fos perquè, a més, un conegut seu anomenat Zack Merritt, inspirant-se en el blog de la seva amiga, va compondre una peça musical titulada precisament “Please don’t clap before the enxaneta makes the little wing”. Brutal. No m’ho invento, aquí teniu la prova (és cutre, però l’important és el concepte…):

Per suposat, la versió oficial per seguir “alimentant la bèstia” (com cap de comunicació de la colla n’assumeixo joiós la responsabilitat) fou que tot plegat estava clarament orientat a esdevenir una campanya de “reeducació” castellera especialment dirigida a estrangers que es trobaven per primer cop davant una diada, i que no sabien quan els tocava picar de mans. Potser sí que va servir per oferir aquest desinteressat  servei en pro de la cultura nacional. Però el fet és que el perquè de tot plegat no residia (només) aquí…

Altafulla, Mataró, Valls, La Bisbal, Tarragona, El Catllar i fins i tot Vilafranca per Sant Fèlix o Barcelona per Sant Jaume van ser places on l’eslògan va passejar-se amb èxit. Moltes van ser les samarretes venudes (fins i tot castellers d’altres colles), nombroses les entrevistes i reportatges sobre el fenomen que van ajudar a que es parlés dels Xiquets de Reus, i incomptables els comentaris i felicitacions que ens van arribar per la iniciativa.

Jo, per sobre de tot però, em quedo amb els bons moments viscuts compartint grans castells i una cervesa ben fresqueta amb tots aquells que vam formar part en un o altre moment de la “onada taronja”, i amb la satisfacció de poder dir: Jo vaig vestir la samarreta “Please Don’t Clap…”.

Irrepetible? Potser no, però inoblidable ho serà segur!


Capítol 18è. La mida sí que importa

 
> Terços Amunt – Toc De Vermut
(escolta-la mentre llegeixes)

Recentment llegia l’article d’un company casteller que parlava del bon moment de les colles mitjanes. La meva immediata reacció va ser preguntar-me en què ens hem de basar ara mateix per catalogar una colla com a petita, mitjana o gran, com si es tractés d’una pizza en comptes d’una formació castellera.

Potser fa uns anys les distàncies entre colles de Gamma Extra estaven ben marcades no pas per fines línies – vermelles o no -, sinó més aviat per àmplies distàncies, abismes en algunes ocasions, que ens permetien parlar tranquil·lament i sense despentinar-nos de colles “top”, “de 9”, “de 8”, “de 7” i així successivament…

De tant en tant, de forma aïllada, alguna colla tenia la gosadia de saltar d’una categoria a una altra; són especialment recordats els assalts als castells de 9 i gamma alta de 8 (Castellers de Terrassa el 1995, Xiquets de Reus el 1996 o Bordegassos de Vilanova al 1999-2000), gosadia que dissortadament solia precedir una època de davallada de resultats castellers que arribava a culminar, fins i tot, en una dura travessa pel desert.

A l’actual menú casteller però, ja no podem encasellar els ingredients sota simples etiquetes estadístiques. Us repto a què ho feu. Actualment colles com Capgrossos o Jove de Tarragona que han estrenat galons de gamma extra prometen no ser flor d’un dia, i d’altres com Xiquets de Tarragona vénen pitjant l’accelerador, mentre els borinots esdevenen tot un exemple a seguir de colla que entra en el panorama dels nou pisos per quedar-s’hi. Un balcó al que fa ben poc van abocar-s’hi també Castellers de Lleida.

Però per darrera cada cop són més les formacions que, un cop consolidat el nivell de castells de 8 pisos, truquen a la porta del 2de8f com a primer pas per a plantejar-se reptes superiors. N’hi ha també que fa quatre dies celebraven el primer carro gros i ara reparteixen clàssiques de vuit pel territori casteller com qui planta pilars d’entrada a plaça. O les que tot just treuen el nas als castells de vuit. Sabadell, Vila de Gràcia, Reus, Gausacs, Xicots, Sagals, Bordegassos, Nens, Castellers de Terrassa, Xics, Moixiganguers… la llista de colles preparades per fer el salt a nivells superiors – o en vies ja de fer-ho – és inacabable. I el mateix passa si fem un cop d’ull algunes colles de set.

De tots és sabut que per veure grans construccions, com a les pizzes, el secret és a la massa (social). Personalment però, segueixo gaudint més d’un castell límit d’una colla, posem per cas, de set i mig, que no pas d’un 3de9f d’una colla de gamma extra, doncs aquí segueix residint la grandesa d’un castell, d’una colla i d’aquells que la composem, els castellers… i és que no se’ns pot posar límits. Som així de grans, encara que d’altres ens titllin de petits o mitjans. I és que en l’actual panorama casteller, tal com diria en Roger Hodgson: “Crisi? Quina crisi?

Nota: aquest és el contingut original de l’article publicat al Diadi de Tarragona amb data 7/7/2012 (Gràcies Oki!)


Capítol 17è. Adéu Springsteen, ja (no) ens veurem

Let’s dance this last dance tonight… (Donna Summer > Last Dance)

17 de maig, estadi Olímpic de Barcelona. Dinou anys després de veure’l per primera vegada en el seu Human Touch Tour – un 11 de maig de 1993, jo en tenia llavors 16! -, torno a l’escenari del crim. Bruce Springsteen i la E-Street Band en directe. No pretenc fer aquí una crítica que per això ja teniu els diaris (aquí la de La Vanguardia si us ve de gust), les revistes especialitzades i… ups! me n’oblidava, la majoria fins i tot el vostre propi criteri.

Em cal però, per variar, posar per escrit allò que vaig sentir per tal de valorar la nit amb la perspectiva suficient. Tot plegat, havia de ser un dia molt significatiu, no només pel retrobament amb el meu ídol d’infància (i joventut) sinó també pel desè aniversari de boda que celebràvem anant plegats al concert amb la Paloma, havent d’allunyar-nos per fer-ho, per primera nit, del Víctor, que a més complia dos anyets l’endemà. Millors ingredients impossible.

Així que… amb les entrades comprades 6 mesos abans fruit d’un rampell, arribava finalment el dia. Ens plantem a la zona de l’estadi cap a les 9 tocades i, després d’un parell de voltes, aparquem a 5 minuts de la porta, sobre la vorera, arrambats sota un arbre – resem per trobar el cotxe a la sortida -, i entrem per una porta lateral; o sigui que poc després de les 9.30h ja som dins. Deu minuts fent cua per anar al lavabo de les grades, mentre sona pels altaveus el “Last Dance” en honor a Donna Summer, morta hores abans, i baixem cap a la gespa – bé, no, que era un gran plàstic blau – just quan explota… Oh, sí ¡Badlands! Això promet.

Ens quedem cap al final per tal de tenir espai de sobres per moure’ns (quan ja ets a més de 50m de l’escenari, 20m més o menys tant és, i passo de pegar-me amb ningú; és la nostra nit especial). El Bruce saluda la concurrència en català, com ja ens té acostumats, amb un “Bona nit Barcelona!” – o ha dit Badalona? No ho sé… –.

Arrenca el ‘We take care of our own’ i rebo el primer gerro d’aigua freda de la nit. No, no sóc gens fan dels darrers àlbums del Boss, però em refereixo ara als 7 “eurazos” que em claven per una birra “mitjana”. Un altre punt per la organització després de la pèssima gestió dels accessos de la que, per sort, m’assabento l’endemà via twitter. Segueix ‘Wrecking Ball’, tema que dona nom al nou àlbum (una altra decepció, com els darrers… ja he perdut el compte) i ¡No surrender! Va, que la cosa de moment no pinta malament.

Entrem llavors en un primer “baixón” notable, interromput només per ‘Out on the Street’, fins que finalment sembla que l’amic Springsteen es digna a servir-nos un bon combinat de temes – defensable interpretativament si més no – d’aquells que duc 19 anys esperant sentir en directe: ‘Youngstown‘, ‘Murder Incorporated‘, ‘You can look…’ i ‘She’s de One‘, esquitxats només per una versió totalment execrable de ‘Johnny 99‘, trista representació del Nebraska. Altres àlbums memorables quedarien també en l’oblit…

Després d’uns entrants prometedors i uns primers amb alts i baixos, l’àpat musical sembla que s’encarrila malgrat el total de tres temes del ‘The Rising’ (tres més dels necessaris al meu entendre) coronats per un ‘Waiting on a Sunny Day’ que, sospitosament, és un dels més corejats pel públic, numeret efectista inclòs amb nena pujant a l’escenari per cantar-lo amb el Boss. Gràcies, ara ja començo a veure a qui va destinat el concert, i no em sembla que sigui als fans que l’escoltem des de fa 20 anys (o 30, o 40).

Rematem la feina amb uns postres de ‘The Promised Land‘ + ‘The River‘ + ‘Prove It All Night‘ (per mi el tema més ben interpretat de la vetllada, amb espurnes d’autèntica química entre Springsteen i Steve Van Zandt) + ‘Hungry Heart‘. A les 0:07, hora exacta en què mon fill complia el seu segon aniversari a 130 Km d’allí, sonaven els darrers compassos d’un significatiu ‘We Are Alive’ que donava pas a una de les seves cançons preferides per adormir-se: ‘Thunder Road‘. Així sí, Bruce.

Pels bisos, a banda del recent ‘Rocky Ground’, la tria és un seguit de temes especialment dedicats als fans dels Greatest Hits del de New Jersey: ‘Born in the U.S.A.‘ – la cançó més estúpida per a ser corejada en un concert… fora dels USA -, ‘Born to Run‘, ‘Bobby Jean‘ i ‘Dancing in the Dark‘ (cançó que acaba d’omplir-me els collons i que és l’escollida per abandonar l’estadi). Segons em confirmen més tard, em perdo lamentablement ‘Tenth Avenue Freeze-Out‘, que serveix d’homenatge al Big Man Clarence Clemonds. Molt lloable i, segons sembla, molt emotiu. Per cert: sóc l’únic que pensa que el “substitut” del malaurat saxofonista (nebot seu segons sembla) és clavat al Moss de IT Crowd? Bé, és igual…

I jo marxo de l’estadi satisfet malgrat tot per haver tornat a veure en directe una pantalla gegant on apareixia Springsteen i companyia. No em malinterpreteu: un 10 per un paio que segueix tocant durant 3 hores, que segueix omplint estadis, que segueix transmetent força i sentiment a parts iguals, i que segueix cobrint-se les esquenes amb una meravellosa banda (Van Zandt, Lofgren, Bittan o un esforçadíssim Max Weinberg que devia necessitar respirador un cop acabat el concert). Però aquest no és el “meu” Bruce. Potser el vostre, o el seu… però no el que jo esperava veure l’altre dia.

Mira, queda molt maco que vinguis i ens parlis en català, a tots ens encanta i ens fa gran un ego que, de tan petit que és el país, amb poc queda ple. Però no cal abusar-ne, especialment quan es veu d’una hora lluny que et van xivant allò que has de dir pel “pinganillo” de l’orella esquerra. Sona forçat, com les referencies al Barça i al 15M, massa efectistes. Sí, hi ha química, això és evident, però quan realment és així, tampoc cal mirar de fer-ho tant patent. O només a mi m’ho va semblar? Ho sé, la culpa no és seva, és de les meves espectatives (ara, també he arribat a llegir bajanades de l’estil “Springteen millora amb els anys, com el bon vi!”)

Pels que no heu tingut oportunitat – o el temps o les ganes – aquí us deixo els setlists dels concerts de dijous i de divendres, amb un darrer apunt: el tio té els collons d’incloure un tema del Greetings.. (el memorable ‘Spitit in the night’!), un del The Wild… (The E Street Shuffle), a banda de tocar el Because the Night, Downbound Train, Night, Racing on the Street o Ramrod… el divendres!

Setlist 17/5: Badlands / We Take Care Of Our Own / Wrecking Ball / No Surrender / Death to My Hometown / My City of Ruins / Out in the Street / Talk to Me / Jack of All Trades / Youngstown / Murder Incorporated / Johnny 99 / You Can Look (But You Better Not Touch) / She’s the One / Shackled and Drawn / Waitin’ on a Sunny Day / The Promised Land / The River / Prove It All Night / Hungry Heart / The Rising / We Are Alive / Thunder Road; Bisos: Rocky Ground / Born in the U.S.A. / Born to Run / Bobby Jean / Dancing in the Dark / Tenth Avenue Freeze-Out.

Per àlbum: Wrecking Ball (7); The Rising (3); The Ghost of… (1); Born in the USA (4); Nebraska (1); The River (4) Darkness on… (3); Born to Run (4); The Wild… (0!); Greetings… (0!)  

Setlist 18/5: Night / The Ties That Bind / We Take Care Of Our Own / Two Hearts / Wrecking Ball / Death to My Hometown / My City of Ruins / Spirit in the Night / The E Street Shuffle / Jack of All Trades / Trapped (Jimmy Cliff cover) / Downbound Train / Because the Night / Working on the Highway / Shackled and Drawn / Waitin’ on a Sunny Day / The Promised Land / Racing in the Street / The Rising / We Are Alive / Badlands / Ramrod; Bisos: (idem)

Tot plegat, un bon dia per acomiadar-me del Bruce en directe. Ara “només” em queda anar a refugiar-me en els seus àlbums, els que fan que ell segueixi sent un d’aquells músics que penetra al més profund de la meva ànima i que, a més a més, és capaç de suportar no només el pas del temps sinó també, i sobretot, qualsevol crítica – fins i tot les meves -, i seguir sent el que és… The Boss.


Capítol 16è. Mama, vull ser Community Manager

 

> Your Favorite Martian – Grandma Got a Facebook
(escolta-la mentre llegeixes)

Ha caigut a les meves mans un estudi recent coordinat per l’IESE Business School de la Universitat de Navarra (val la pena donar-hi crèdit encara que no siguin experts de la Universitat de Massachusetts) en què es pretenia reflectir, a través d’una enquesta a 680 directius, l’ús que fan les empreses dels Social Media. L’informe, més enllà de treure a la llum algunes dades numèriques i percentuals significatives, retrata en certa manera la percepció que tenen els propis empresaris sobre el perfil del Community Manager (CM):

•    El 64% de las empreses enquestades inclouen els mitjans socials en llurs plans de màrqueting i/o comunicació, mentre el 36% restant no els utilitza.
•    De les primeres, una de cada quatre consideren els mitjans socials com a clau. El 29% estan experimentant i el 7% encara no s’hi ha iniciat.
•    Només la meitat de les empreses té Community Manager.
•    Pel 40% dels enquestats, el CM dirigeix l’estratègia en mitjans socials, pel 45% és responsable d’interactuar amb clients, i pel 49% monitoritza converses i opinions de marca. A major pressupost, menys pes té el CM en la definició de l’estratègia.

Com comprendreu, i com a part afectada donada la meva recent incorporació a aquesta particular categoria professional (de fet he estat rebatejat com a “online manager”), em veig impulsat no només a fer-ne una valoració sinó a mirar de transmetre els meus coneixements nous de trinca i tot just acabats de desembolcallar, per tal de compartir-los amb vosaltres.

La gran pregunta és… ens hem de fer Community Managers? La cosa té futur o és només un “bluf”? I què hem de fer per poder posar que ho som al nostre CV – si més no al nostre LinkedIn o, com a mínim, a la bio de twitter -?  (sí, són tres preguntes, però totes juntes en fan una de gran, caram, que se us ha d’explicar tot!). Aquest post no pretén altre cosa que tractar de respondre en base a la pròpia experiència a qüestions que jo mateix em vaig plantejar:

Què fa un CM?

El primer que cal tenir en compte a l’hora de respondre aquesta pregunta és que ni les pròpies empreses que els contracten ho saben. Les funcions d’un CM dins una empresa (o bé com a freelance, no ometem d’entrada aquesta opció) poden anar des de la “simple” administració de continguts d’un o varis comptes corporatius fins el disseny sencer de l’estratègia 2.0 de l’empresa (el que pot arribar a incloure també les webs de l’empresa i inclús tot allò referit a noves tecnologies).

Una bona mesura de la dimensió de la feina del futur CM serà també el tamany de l’empresa – nombre d’empleats, expansió en diferents països, etc – així com el tipus de producte i target (perdó, ja comencem amb els termes anglòfils, volia dir “públic objectiu”). Assabenteu-vos bé d’en quina piscina us tocarà nedar abans de llançar-vos-hi.

En tot cas, serà molt important que ens assegurem que qui requereixi els nostres serveis tingui molt clar què pot esperar de les nostres habilitats i, sobretot, que nosaltres sapiguem per endavant què és el que l’empresa espera a l’hora de cobrir una vacant de Community Manager. En molts casos “ells” no hauran treballat mai abans amb un perfil així, alhora que nosaltres estarem exercint potser per primer cop de forma professional com a CM, així que totes dues parts haurem de trobar plegats un camí pel que circular, establint les bases i objectius del que finalment acabarà esdevenint l’estratègia corporativa en xarxes socials.

No s’espera (o no s’hauria d’esperar) de nosaltres que fossim – alhora – hàbils programadors, dissenyadors hipercreatius, acreditats comunicadors o experts en màrqueting. Ara, malgrat que l’outsourcing tot ho pot i que qualsevol cosa és susceptible de subcontractar-se, tot ajuda a l’hora de posicionar-nos com a bons CM’s, ni que sigui per poder gestionar eficaçment a qui desenvolupi aquelles feines més específiques. L’única cosa irrenunciable és estimar allò que fem (els clients percebran si no ho fem), mentre que la identificació amb l’empresa representa un “bonus” important.

Qui pot ser CM?

Tothom, no? No us enganyeu. De tot se’n aprèn, però per molt que “Community Manager” pugui semblar una feina (amb un nom xulíssim) a l’abast de tothom, no n’hi ha prou en ser addicte a Twitter o tenir més de 500 amics a Facebook per poder gestionar xarxes socials a nivell corporatiu, i molt menys dissenyar una estratègia de Social Media. Com en la majoria de feines cal certa predisposició i una formació no només en “el món 2.0” sinó en màrqueting (de l’online i del de tota la vida també). No val allò de dir “tots som Community Managers de la nostra pròpia persona” i avall…

Exercir de CM no només és passar-se el dia navegant pels Timelines de Facebook, explotant les noves possibilitats de Pinterest, penjant fotos a twitter des del nostre iPhone 5 d’empresa, llegint estadístiques del SocialBro o programant piulades via HootSuite. De fet, poc té a veure amb això. És clar que el perfil de CM encara és molt ampli (i en molts casos encara està per definir), però vull pensar que va més enllà. Jo mateix encara no em considero CM o, si més no, penso dur la “L” penjada a l’esquena durant molt de temps.

Té a veure amb esdevenir la referència comunicativa de l’empresa en el món 2.0, el responsable de coordinar – i en molts casos d’engegar – les estratègies en xarxes socials d’una empresa, dotar de contingut els canals online amb un discurs coherent amb els valors de marca i els objectius a assolir. I tot això tenint en compte que la comunicació ens molts casos serà bidireccional; ens convertirem així també en un punt d’entrada de les ires i lloances dels nostres clients esdevenint una primera línea de Customer Service.

Què ha de saber un CM?

Deixeu-me provar alguns aforismes, ara que això es porta molt a nivell de comunicació:

  1. El més important no és allò que coneixem i dominem ara, sinó la nostra capacitat per assimilar noves eines i ser capaç de d’adaptar-les per treure’n el màxim profit.
  2. No ataqueu totes les xarxes socials de cop. Comenceu per aquelles que tinguin més audiència i que encaixin millor amb el perfil d’empresa. Si cal, centreu-vos en una de sola (sí, estic parlant de Facebook)
  3. Les xarxes socials són molt virals però també molt comprensives. Apreneu a mesura que aneu interactuant; si nou agressius, teniu cert marge d’actuació.
  4. Abans d’escriure una sola línea en qualsevol canal, tingueu clar quin és el full de ruta de la vostra estratègia online. Si no en tenim, definim-la i consensuem-la internament amb tots els afectats.
  5. Més val que triguem 3 mesos en començar a comunicar si el que es tracta és de fer-ho bé.
  6. Gairebé tots som capaços d’escriure un tuit corporatiu, encara que en general no tenim ni idea de què parlarem d’ací un any. Això és un error.
  7. Ets capaç de mesurar el rendiment de les teves accions socials? Ah! Que no saps encara què és el ROI… Doncs, ja t’hi pots posar abans que Director General et tanqui en un despatx perquè li justifiquis.
  8. Un CM no només pot sinó que té la obligació de comptar amb tota la organització a l’hora d’organitzar els continguts online que es transmeten.
  9. No estàs sol al món. Un CM pot tenir un equip de col•laboradors, no està prohibit.
  10. El més probable és que no sàpigues per on començar a l’hora de dissenyar una campanya online, gestionar un blog que doti de continguts els teus canals, desenvolupar una aplicació pel Facebook o un joc per iPhone. Recolza’t en agències externes.

Què, mola, no? Doncs prepareu-vos bé perquè l’univers potencial de Community Managers  és immens, i ara que el factor “experiència” no és el més rellevant donada la novetat del perfil, no només qui estigui millor preparat acadèmicament sinó també qui pugui acreditar una major creativitat, facilitat de comunicació, autogestió  i capacitat adaptació al medi tindrà més possibilitats d’endur-se el gat 2.0 a l’aigua.

I el millor de tot és com sona de bé dir que ets “Community Manager”… Ja veureu què orgullosa estarà la mama!

Si voleu llegir un altre punt de vista sobre el tema, us recomano també el següent article publicat a la secció de Tecnologia de El País: Sí hay burbuja: se llama ‘community manager’

***

Nota: avui el post té “trampa”. Es tracta d’un exercici que ens han demanat dins el curs de Community Management & Social Media de la URV, i que he aprofitat per ressucitar d’entre els morts el blog de les cosespetites que, “más que muerto, estaba de parranda”. I perquè els profes no m’acusin de perjudicar el SEO de l’article, us deixo la cançoneta que normalment l’acompanya ací al final, perquè la pugueu escoltar mentre rellegiu tranquil·lament l’entrada…

Grandma Got a Facebook (Your Favourite Martian)


Capítol 15è. Les millors pel•lícules de la (meva) història (II)

 
> Tears For Fears – Everybody Wants To Rule The World (from Peter’s Friens OST)
(escolta-la mentre llegeixes)

Ha arribat el moment. Toca enfrontar-se a la difícil decisió – autoimposada de fet, no puc queixar-me – de triar quines són les meves cinc pel•lícules preferides de tots els temps. Vull reiterar que em van ajudar molt totes les vostres col•laboracions en el capítol anterior doncs, a banda de permetre’m agafar una mica d’aire i prendre embranzida abans de llançar-me de cap a la feina, realment m’ha ajudat a reunir i ordenar idees.

Ara però, em permetreu fer una micona més de “trampa” i allargar l’agonia de la decisió final amb un parell de reflexions. Primer de tot efectuarem una nova reflexió – un acte de sinceritat -, mirant de reconèixer què fa que una pel•lícula i no una altra sigui mereixedora de l’estatus d’inoblidable, superba, entranyable o, si més no, significativa. De fet, és a l’entorn d’aquesta darrera característica al voltant de la qual penso que hauria de girar no només l’elecció d’un top5 de pel•lícules, sinó a l’hora de recordar una experiència passada per sobre d’una altra o de valorar la influència en la nostra vida d’una persona que, a priori, no ens semblava tan significativa.

Potser les que triï no seran un exemple d’interpretació, estarà executada sota una direcció memorable, o inclourà un guió originalíssim, però com ja intentava transmetre en la primera part d’aquesta inacabable disquisició – i no voldria fer-me pesat en això –  la pel•lícula que mereix ser recordada per sempre i visionada mil i una vegades és aquella que destaca per sobre de les altres perquè representa allò que necessitàvem veure, escoltar o sentir (físicament) en un moment determinat de la nostra vida, per pueril, intranscendent o comercial que els pugui semblar als demés. Potser ara mateix ja no ens transmetrà el mateix, com aquell amic de l’ànima amb qui ara ja no tenim res a dir-nos per haver acabat circulant per camins diferents, però que no per això no mereix ser recordat com algú inoblidable, superb, entranyable i, sobretot, significatiu.

Tranquils, que ja arribem… Abans d’escollir les cinc cartes guanyadores però, posem tota la baralla sobre la taula per facilitar-ne – o posar més difícil, segons com – l’elecció. Aquestes són totes les candidates (permeteu-me la llicència de llistar els títols indistintament en anglès, castellà o català, segons em sembli): Los amigos de Peter, El club de los poetas muertos, High Fidelity, Almost Famous, Qué bello es vivir, Night on Earth, The Commitments, Easy Rider, El viatge de Chihiro, Historias del Kronen, Historias de Philadelphia, En el nombre del padre, Memento, The Wizard of Oz, The Goonies, American Pop, Los caballeros de la mesa cuadrada, Young Frankenstein, The Quiet Man, Un lugar en ninguna parte, The Big Lebowsky, Apocalypse Now o alguna de Hitchcock (con la muerte en los talones, la ventana indiscreta)

Segurament me’n deixaré alguna però, de fet, si ara no em ve al cap potser no mereix ser entre les escollides, no? En fi, comencem per les que tinc clares:

Un, dos, tres…

1. Peter’s Friends (1992): insuperablement vital, una cinta que fa que vulguis viure i compartir alegries i misèries d’uns personatges que queden ja perfectament definits en els primers deu minuts de metratge. Comèdia, drama, cinta costumbrista? Un grapat de perfils que ens condueixen a una inevitable identificació amb, com a mínim, algun d’ells. Grans actors, anglesos, mestres en la interpretació de veritat, omplint la pantalla a cada fotograma com si de l’escenari d’una obra de teatre – pel seu format bé ho podria ser – es tractés. Un exemple del que han de ser els amics de veritat, o d’allò en què no han (hem) de convertir-nos mai: estanys. Rius, plores, t’emociones amb una cinta que, abusant del tòpic, no és veu sinó que es viu. Cent minuts escassos que concentren nombroses frases i situacions per fer-nos reflexionar, que ens parlen de la mort d’un fill, l’homosexualitat, l’alcoholisme, viure en el passat, les relacions extra-matrimonials i la infelicitat dins i fora del matrimoni, la soledat i, sobretot, de l’amistat i la seva absència. Es possible mantenir l’amistat sense veure’s en 4 anys?; es pot conservar una relació així en el formol del temps? I, com no podia ser d’altra manera, una envejable banda sonora (sí, jo vaig créixer amb la música dels 80).

2. It’s a wonderful life (1946): durant molt anys és la primera que em venia a la ment quan pensava en la meva cinta preferida. M’he afartat de veure-la a la tele, sobretot en dates nadalenques quan canals com La2 o Antena3 la posaven any rere any. Però jo ja l’adorava anys abans, des que la vaig descobrir en una de les cintes de VHS de mon pare (que també contenia “Un hombre y una mujer”) i vaig caure profundament seduït per la història de George Bailey (Stewart és sense dubte un dels meus actors preferits de tots els temps), una història de sofriment, sacrifici i misèria. Sí, misèria humana que és allò que impregna de sentiment la pel•lícula. Pot ser un suïcidi un cant a la vida? Més enllà d’actes heroics, de traïcions i confabulacions, solidaritat… Jo volia ser en Bailey. No per ser algú que actua pensant en el bé comú, o en esdevenir una mena d’heroi pels seus iguals. No, perquè ell és, per sobre de tot, una bona persona, susceptible de ser víctima de la desesperació. Humà. Imperfecte. Un model de ficció que, ves per on, per mi ha estat sempre un exemple a imitar.

3. The Breakfast Club (1985): una pel•lícula amb un repartiment d’adolescents i un missatge aparentment dirigit a aquests? Potser sí, però per mi aquesta cinta dirigida per John Hughes, que podria ser perfectament – també – una obra de teatre, va més enllà. Cinc personatges, cinc patrons. A priori superficials i mil vegades explicats a la història del cinema: “a brain, a beauty, a jock, a rebel and a recluse”; plens de clixés sí, però admirable i hàbilment explotats i duts fins el límit. Però el que de veritat fa especial aquesta peli és que va ser la Paloma qui me la va descobrir, i és inevitable que sigui per sempre una més dels milers de coses que compartiré amb ella. Plena de reflexions vàlides per a un adol•lescent, però vigents fins i tot ara: què esperem de la vida?, en què ens convertim quan ens fem grans?, serem com els nostres pares…?, som capaços de fugir dels lligams socials que ens imposa (amb el nostre permís) la societat?  I el més important: serem significatius en la vida dels altres? Decididament no, si no permetem que els demés ho siguin en la nostra.

Parada i fonda

Ànims, que només en queden dues. Massa poques per tot allò que m’agradaria destacar. Impossible però no incloure alguna que giri al voltant o que tingui com a referent un dels temes ineludibles que han vertebrat sempre la meva vida: com ara la música. Però quina triar? Reduïm opcions: The Commitments, Almost Famous, High Fidelity o fins i tot Easy Rider.

I l’humor… o aquell estat d’autoparòdia permanent amb què sempre m’he sentit identificat i al que he provat d’aferrar-me en bons i mals moment per  mirar de compensar carències, endolcir certs moment i, també, mirar d’esdevenir, fins a cert punt, significatiu. Però n’hi ha tantes… Top secret, Agárralo como puedas, los caballeros de la mesa cuadrada (sí, fins i tot per sobre de La vida de Brian) o El jovencito Frankenstein. Nota mental: potser aquí tinc prou material per fer un top5 de la comèdia en un altre moment.

I com deixar fora clàssics com The Quiet Man (què gran!) o Historias de  Filadelfia (Hepburn, Grant i Stewart junts!) o altres cintes memorables dels 80 com The Goonies, Admiradora Secreta o Pretty in Pink! Sigui com sigui caldrà fer-ho, o sigui que som-hi…

…quatre i cinc.

4. The Quiet Man (1952): la meva estimada Irlanda. Ja abans de visitar en persona el poble de Cong, on va rodar-se aquesta cinta de John Ford, les imatges de la relació entre l’ex boxejador Sean Thornton i Mary Kate Danaher (brillant O’Hara), l’entranyable Michaleen, els inoblidables pastors catòlic i protestant… em resulten encara ara tant i tant properes i vitals, ho sento com a propi de tal forma, que ho reviuria una i mil vegades. The Quiet Man, un home tranquil. John Wayne representa per mi la viva imatge del retorn als orígens, la demostració de que és possible deixar-ho tot enrere – i no parlo només del seu passat desafortunadament cèlebre – per redescobrir-se a un mateix i, per sobre de tot, mantenir la serenitat davant situacions adverses, mantenint la fidelitat envers un mateix, envers les pròpies creences. No fa falta dir que les escenes del petó a la casa en runes (imitada per Elliot a E.T.) o del camí que el matrimoni fa “plegat” per anar a reclamar els diners que el germà d’ella els deu, són de les més memorables de la història del cinema (i suposo que no només de la meva) . Sí, jo també volia ser irlandès, també volia ser The Quiet Man. Ah! I aquella melodia enganxosa que no hi ha qui es tregui del cap (o dels llavis)…

5. Almost Famous (2000): La més recent i potser la que més m’ha costat triar, però no podia quedar-se fora una cinta que no només parla de música, sinó que ho fa de la música que adoro, la que forma part de mi i, d’alguna forma, em defineix com a persona. Dos anys més tard del que fou, al meu parer, el millor any de la història del Rock – el 1971 s’editaren el darrer gran LP de Led Zeppelin, els Who’s Next de The Who, Sticky Fingers dels Stones, L.A. Woman dels Doors, Aqualung… -. Aquí, un joveníssim periodista aficionat que segueix un grup de rock de segona fila per a la revista Rolling Stone acaba compartint el dia a dia de la banda, convertint-se gairebé en un més. Recoi, si el cinema és un realment una fàbrica de somnis, somiem! Quin enamorat del Rock dels setanta no hagués volgut ser William Miller, o qualsevol dels membres de Still Water. Una banda sonora impressionant, referències constants al imaginari musical dels late 60’s i early 70’s (que pedant queda això) i relacions d’amistat que es tornen reals només quan les coses comencen a anar malament; dosis justes d’humor i, repeteixo, molta, molta bona música. La promesa de l’èxit convivint constantment amb l’ombra del fracàs per demostrar, si sabem llegir entre línies, que l’èxit no es troba en allò que els demés valoren, ni tampoc en allò que aconseguim, ni fins on hem arribat, sinó en l’ànima que hem posat en mirar d’arribar-hi. Sí, decididament havia de ser al #top5pelis.

I ja està. Moltes (masses) s’han quedat fora i, tirant la vista enrere, me’n adono que segurament el meu top5 no és més que una llista de pel•lícules que defineixen allò que jo sempre he volgut ser com a persona; de grans moments plens de coses petites. Haureu vist que de cinema no en sé massa, però com a mínim he mirat de ser fidel als meus sentiments. No sé si estareu massa d’acord amb alguna de les meves eleccions però en tot cas – no us molesteu – aquesta era, al cap i a la fi, la meva llista… Cinc bocinets de la meva vida.


Capítol 14è. Les 5 millors pel·lícules de la (meva) història (I)

This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend
The end of our elaborate plans
The end of everything that stands
> The End (escolta-la mentre llegeixes)
The Doors – The Doors (1967)

Fa tot just un parell de dies que m’he decidit i… sí, finalment, m’he apuntat al Spotify “unlimited”. Ara, tot escoltant el mode “radio” sona The End i se’m tanquen els ulls; miro de beure’m aquesta música deliciosa desitjant haver nascut quinze o vint anys abans mentre el cap, després de saltar d’ací a allà, em marxa indefectiblement cap les primeres escenes d’Apocalypse Now. Una de les meves cintes preferides i, sense dubtar-ho, deu dels millors primers minuts de metratge de la (meva) història del cinema.

Ben mirat, què complicat és això de fer rànquings… oi? I és que no només trobarem que, en intentar fer-ne un cadascú oferirà la seva pròpia visió i opinió personals, sinó que també nosaltres mateixos, segons el moment, l’estat d’ànim o la direcció de vent, escollirem uns o altres integrants per compondre un #top5, un #top10 o un #top327 del que sigui: cançons, pel·lícules, llibres o, fins i tot – com fa el personatge interpretat per John Cusack a High Fidelity – exnòvies.

És precisament aquest film basat en la novel·la de Nick Hornby – que encara tinc pendent de llegir! – el que fa que, temps ençà em volti pel cap la qüestió de “quines serien les meves cinc pel·lícules preferides?” (afegint-hi òbviament allò que es diu… “de tots els temps”). Però abans d’aquesta és obligat fer-se una pregunta gens trivial: en base a què hem de decidir-ho? Han de ser les cinc millors de la història del cinema? Més aviat no, per això ja existeixen crítics suposadament entesos armats fins les dents amb opinions inqüestionables, així com milions de llistes i subllistes d’afeccionats i bloggers que exploten tots els punts de vista possibles.

Ara, si voleu llistes contrastades i impersonals, aquí en teniu alguns exemples:

En què ens hem de basar doncs? taquillatges, premis, nombre de crispetes o de Kleenex consumits… No, crec que no. Com us insinuava abans en el cas de les escenes amb Martin Sheen – i en això crec caldria que fóssim tots molt curosos en general quan emprem a la lleugera el terme “millor” – haurien de ser pel·lícules que, per algun motiu, esdevinguin significatives per un mateix. Especials, memorables. De vegades tenim el costum de deixar-nos endur pel “què diran” o per opinions suposadament expertes àmpliament defensades. És com tenir por de dir que “El Gran Gatsby” o “el Guardian entre el Centeno” no són grans novel·les . I no, (per mi) no ho són ni de bon tros.

Jo no n’entenc massa de cinema, ni de si una interpretació d’un secundari, un director de fotografia o l’adaptació d’un guió és mereixedora d’una figureta d’or o plata, però sí que sento perfectament quan una pel·lícula em parla directament i em fa pensar, sentir o transformar-me com no és capaç de fer-ho Casablanca, Ciutadà Kane o Allò que el vent s’endugué… Potser abans triaria Admiradora Secreta o els Goonies, ves!

Com ja haureu vist els que de tant en tant teniu la santa paciència de llegir-me que de vegades, quan em poso a escriure no és per posar de manifest una opinió formada, sinó més aviat a l’inrevés: miro de gestar-la, donar-li forma i acabar concretant-la a mesura que escric. Potser per això vaig demanar a la gent de Twitter que em fotés un cop de mà preguntant precisament quines serien les seves #top5pelis, per anar fent boca, i agafar alguna idea. Aquí teniu el resultat de l’experiment…

@Vivancos_III: 1941; The Blues Brothers; Amelie; Aterriza como puedas; La vida de Brian;
@JosepEscano: Sospechosos Habituales; El Golpe; Trainspotting; El Club de la lucha; El silenci dels anyells; (canviant Els club de la Lucha i El silenci dels anyells per El Padrino i StarWars després de la piulada de @Ritxi_Witxi…)
@jordibauer (defensa un #top5pelis clàssic) Casablanca; Eva al desnudo; Laura; El apartamento; Manhattan
@Ritxi_Witxi: El Padrino; StarWars; Life of Brian; 2001; Annie Hall;
@andreubot: Paths of Glory; Pulp Fiction; Groundhog day; Fargo; Indiana Jones (i…?); Hannah and her sisters; Crimes and misdemeanors
@tlk92: La piel que habito; The descendants; Senderos de Gloria; Ciudadano Keane; Dirty Dancing.
@tempsmoderns: En el nombre del padre; Trainspotting; Les choristes; Men in Black; Toy Story
@kuestmaster: El Imperio contraataca; El Padrino; Pulp Fiction; En busca del Arca perdida; Seven
@MarcMerli: trilogia StarWars (cap. IV – VI); El Padrino; Big Fish; El meu veí Totoro; Dolls
@Gilcdt: Pulp fiction; El Gran Dictador; Malditos Bastardos; El Resplandor; La naranja mecànica
@alextarroja: Night on Earth; The Man Who Wasn’t there; Der Himmel über Berlin; Rashomon; to be or not to be (guardonada amb un +1000 per part de @Gildct però que el mateix @alextorroja modificava en especificar que cercàvem les #top5pelis “personals”: Strangers than Paradise; Merry Christmas Mr.Laurence; Les nuits de la pleine lune; Paris, Texas; Blue Velvet)
@quimaguilar: The Godfather; Breaking the waves; The godfellas; Bridges of Madison; Lolita
@jordibauer (contemporani): Pulp Fiction; Seven; the silenci of the lambs; Fargo; american Beauty
@martibarbera: El padrino, El golpe, Amelie, Espartaco, 9 reinas
@Vicjota: El hombre elefante; star Wars episodi V; El retorno del Rey; Suspect Criminals; Indiana jones & The last crusade;
@Vicjota (1 o 2 VollDamms després): Back to the Future I, Ghostbusters, El Padrino II, Blade Runner, Alien
@VicJota (2 o 3 més…): Dune; Ford Fairlane; Zoolander; Golpe en la pequeña china; la botiga dels horrors
@BriennedeDarth: Campo de Sueños; The Rocky Horror Picture Show; La vida de Brian; El hombre tranquilo; JFK
@nafent: La vida de Brian; Pulp Fiction; Airbag; Casablanca; StarWars
@orillevat: Cadena Perpetua; el Club de los Poetas muertos; Pulp Fiction; ESDLA; The Goonies
@elias_anna: El Padrino; Reservoir Dogs; Pulp Fiction; no es paris para viejos; Babel
@ealessandria: Citizen Kane i quatre més
@Toni_BCN: Citizane Kane; Blade Runner i tres més.
@KSastre99RZ: Pulp Fiction; EL club de la Lucha; La noche del cazador; taxi Driver; Apocalypse Now.

Primera conclusió: no veiem cinema en català. No és estrany si pensem quan i on vam veure’ls per primera (o primeres 50) vegades. @Vicjota feia una molt bona definició del que jo cercava amb aquesta improvitzada enquesta: “el #top5pelis són per mi aquelles pelis que has vist 1000 vegades però que si la passen per TV, la tornes a veure SENCERA”. En @lluisgibert ens apuntava finalment la impossibilitat de fer un #top5pelis degut a que només s’han estrenat quatre “Torrentes” de moment… Geni i figura.

En tot cas, segons la mostra pseudo-representativa anterior, un #top5pelis basat en el meu TL de Twitter estaria composada per:

  • Pulp Fiction (8)
  • El Padrino (7)
  • La vida de Brian (4)
  • StarWars (4)
  • Ciudadano Kane (3)

Quedant fora per poc, amb dos vots: Indiana Jones i l’arca perduda, El Imperio contraataca, Sospitosos habituals, El club de la lucha, Trainspotting i – cuidao! – Blade Runner o Casablanca.

I la meva llista? Us haureu d’esperar a la segona part d’aquest “post”, que encara ho haig d’acabar de madurar, però ja me’n vaig fent una idea: no hi serà cap d’aquestes…


Capítol 13è. Entenem el que escoltem? (II)

Si en el capítol anterior miràvem de decidir si preníem cura d’escoltar les cançons o només les sentíem – i parlàvem sobre el valor afegit que podem obtenir de seguir la primera opció –, ara anem un xic més enllà i provarem de treure l’entrellat sobre algunes cançons que… no són ben bé el que semblen a primer cop d’orella.

Una de les facetes més enriquidores d’escoltar música, a banda de la satisfacció d’una necessitat immediata – ja sigui ballar, relaxar-se, omplir el silenci, o la de compensar o bé reforçar un sentiment d’alegria, tristor, ràbia, etc. -, deriva de fer-ho en companyia. Això ens permet no només compartir un plaer fent-ne perdurar l’efecte sinó també, com solem fer amb una pel•lícula o un llibre, comparar sensacions i, fins i tot, debatre’n el significat que té per nosaltres.

I és que, a banda de les cançons que ens costen d’entendre per qüestions idiomàtiques n’hi ha que, a més, amaguen un significat poc clar o, si més no, interpretable. En la majoria de casos, les coses ens haguessin quedat més clares si haguéssim posat un xic d’interès en esbrinar què deia la lletra. En algunes només cal furgar una mica però, en d’altres, el ventall de significats que podem donar a una mateixa lletra és inabastable (pensem per exemple en Stairway to Heaven de Led Zeppelin, el 25 o 6 to 4 de Chicago o l’Hotel California dels Eagles). D’ací la importància del que la cançó ens transmet a nosaltres, més enllà del significat que el compositor li hagi volgut donar.

Perquè no tot en aquesta vida ha d’estar tan “mastegadet” com el que jo catalogaria de “vers més estúpid de la història de la música” – ‘Se me jode el coche, me deja mi novia, me mareo cuando subo a la noria. No estoy moreno, estoy quemado, y los mosquitos me han destrozadooooo, uoo, uoo, uoooo’ (Nassau – Hombres G. Agitar antes de usar) -, aquí us deixo alguns exemples més sucosos i amb una mica més de criteri musical, perquè hi reflexioneu:

1.    Du Hast (Rammstein): fixem-nos per exemple en aquesta cançó que, pel seu ritme sincopat i agressivitat germànica a molts ens ha fet ballar, botar o, si més no, donar cops de cap amb el puny ben amunt. La lletra és, en realitat, un progressiu joc d’ambigüitats lèxiques amb – d’això me n’he assabentat tot escrivint aquest post –  els vots alemanys del matrimoni: Du / Du hast / Du hast mich (tu / tu has / tu em tens), on la pronunciació homòfona “du hasst mich” (du haßt mich) significaria “m’odies”. El vers es complerta amb Du hast mich gefragt/  und ich hab nichts gesagt (tu m’has preguntat i jo no he dit res) que, al cap i a la fi – direu – sembla una bajanada. No ho és: la cançó que només té dos versos més acaba sent una negació total dels esmentats vots d’amor i fidelitat.

2.    Al pasar la barca (popular): Oh!, una cançó infantil… què innocent. Doncs no! No heu parat mai atenció a la lletra? Al pasar la barca / me dijo el barquero / las niñas bonitas / no pagan dinero. Sí, segur que us la sabeu però… no us heu preguntat mai perquè després d’aquest flagrant acte de favoritisme que tantes vegades hem vist aplicar a les portes de les discoteques (nena, si ets maca entres gratis), la nena maca en qüestió respon: Yo no soy bonita / ni lo quiero ser. / Las niñas bonitas / se echan a perder, i segueix Como soy tan fea / yo lo pagaré… Tal com jo ho veig, sembla evident que la nena (molt maca a ulls del barquer) no vol pas semblar-ho i, incomprensiblement, s’ofereix a abonar el viatge per tal que el paio no li faci pagar el trajecte d’una altra manera. Que no? Reflexioneu-hi…

3.    Born in the U.S.A. (Bruce Springsteen):  quedem-nos amb el títol, la imatge de “patriota ianqui” del Boss amb la RW&B al fons i la força del mític tema que donà nom al seu 7è LP, i ja podrem cantar-la ben alt convençudíssims que es tracta  d’un autèntic himne americà! Si ho fem, cometrem però el mateix error que el republicà Ronald Reagan (i els pallussos dels seus assessors) durant la campanya del ’84 quan, malgrat haver mirat de “captar” en Bruce cap al costat fosc fent servir la cançó, en un míting a New Jersey va dir: “El futur d’Amèrica recau en milers de somnis dins els vostres cors; recau en el missatge d’esperança en cançons que molts joves americans admireu: les de Bruce Springsteen”. La cançó parla però, en to molt crític, dels efectes de la Guerra del Vietnam sobre tota una generació de joves americans (la mateixa a que Reagan apel•lava), molts dels quals mai tornaren mentre, molts d’altres que ho feren, malvisqueren com a veterans.

4.    Smoke on the Water (Deep Purple): molts ja coneixereu el rerefons d’aquest arxi-famós tema de Deep Purple inclòs al LP Machine Head del 1972 (tot i que de no és el seu millor tall, ni de lluny), especialment si us heu parat a escoltar la lletra. La cançó relata el moment en què, durant el concert de Frank Zappa el 4 de Desembre del 1971 al casino de Montreal – on els Purple es trobaven per mirar de gravar a corre-cuita un àlbum en directe usant l’estudi mòbil dels Rolling Stones (We all came out to Montreux / on the Lake Geneva shoreline / to make records with a mobile / we didn’t have much time) -, durant el qual algú va llançar una bengala cap al sostre que va iniciar un foc que acabà destruint tot l’edifici. El fum de l’incendi sobre el llac Ginebra, vist més tard des de l’habitació de l’hotel de la banda, acabà convertint-se el “Smoke on the Water” que ara tan bé coneixem…

5.    La Fera Ferotge (Ovidi Montllor): he pres aquesta cançó entre moltes d’altres com a exemple de cançó protesta que, gràcies a la perícia i temeritat d’alguns cantautors – lluitadors més aviat – durant la dictadura, aconseguia saltar-se el vil garrot de la censura per arribar fins a les oïdes de milions de ciutadans en forma de crua realitat disfressada. És una petita faula que parla d’un animalot “perillosíssim” que cal reduir a qualsevol preu però que, en realitat, només busca la llibertat (Vull parlar amb l’Alcalde / i dir-li que tinc fam / que la gàbia és petita / jo necessite espai). Tot plegat és una metàfora sobre la percepció i manipulació de la realitat segons qui l’explica. Avui en dia en tenim nombrosos exemples sobre la diferència entre el que vivim a casa nostra i el que raja de la boca de polítics i les plomes de periodistes a 600km de distància. Al final, malauradament, el resultat sempre és el mateix… Com són molts i ella és sola / no pot i me l’estoven / I emprenyats per la feina /a la gàbia me la tornen.

6.    You’re Beautiful (James Blunt): no és un dels artistes als que hi dedicaria massa temps, però la perversió soferta per aquest tema és digne d’estudi. Milers d’adolescents boges per un paio “guaperilles” amb pinta de necessitar un parell d’hòsties cantant un tema titolat “ets preciosa” i que comença com una declaració d’amor. Al contrari del que podia semblar amb aquests quatre detalls, la lletra va desglossant la fugaç trobada amb una ex-novia (la directora de càsting de les pelis de Harry Potter a la vida real) que va amb un paio. Deixant de banda que en el videoclip el cantant posa fil a l’agulla duent fins al darrer extrem el vers But I won’t lose no sleep on that / ‘Cause I’ve got a plan, el que queda més que clar és la sensació de pèrdua definitiva (But it’s time to face the truth / I will never be with you) i, sobretot, de sentir-se miserable. Val a dir que, segons la majoria de versions editades en CD, també drogat: She could see from my face / that I was fucking high. No, tot plegat no fa de massa enamoradís… o sí?

7.    Every Breath You Take (The Police): aquesta sí, direu, aquesta és la cançó que li cantaria a la noia que m’agrada per fer-la caure al sac… Error! Aquest èxit del 83, que hem escoltat mil cops a la ràdio associant-lo a un preciós tema d’amor sobre un paio enamoradíssim de tots i cadascun dels moviments de la xicota de torn (Every breath you take / Every move you make / Every bond you break / Every step you take…) no és res més – segons admeté el propi Sting – que  la confessió d’un marit gelós de la seva dona que l’espia i la segueix, incansable (… I’ll be watching you). Gordon Summer (Sting) va escriure-la durant els moments finals del seu matrimoni amb l’actriu Frances Tomelty, que acabà el 1982, enmig d’una riada de sentiments de gelosia i obsessió que es trasllueixen clarament en el perfil “assetjador” del protagonista (Oh can’t you see / You belong to me), que vol controlar-la fins i tot – i especialment – quan sap que ja no és “seva”.

8.    Killing an arab (The Cure): Una altra víctima del fanatisme. Ara els toca el rebre a aquesta banda britànica que l’any 1979 gravava el que fou el seu single debut. La traducció del títol “matant un àrab” fou una calculada maniobra de la banda de Michael Smith que els dugué no pocs mal de caps quan la cançó fou censurada davant el temor a que promogués la violència racista (sí, allà són així de burros) quan, en realitat, la lletra es una lliure interpretació de la novel•la l’Étranger d’Albert Camus, en què el protagonista Meursault, mata de forma absurda a un home àrab de peu en una platja (Standing on a Beach / With a gun in my hand) i, tot i no sentir-se’n responsable, no mostra llàstima o penediment per evitar la seva execució final (si això no és existencialista, ja m’explicareu…). La cançó s’emprà a la gira europea del 2005, on la lletra fou canviada a “Kissing an Arab” , mentre que a l’actuació de l’1 d’abril de 2006 al Royal Albert Hall de Londres, el tema es convertí per art de màgia en “Killing Another”. Trist.

9.    Perfect day (Lou Reed): Aquest tema ha estat utilitzat en campanyes benèfiques en pro de la caritat (BBC 1997) i també contra el SIDA. Altre cop, els responsables es queden a mig camí: la lletra parla de passejos, visites al zoo, prendre sangria al parc… i el més fàcil era pensar que es tractava d’un tema romàntic que al•ludia a la relació amb la seva primera dona, Bettye Kronstadt. Ara, versos com You just keep me hanging on (em tens penjat), You made me forget myself / I thought I was someone else / Someone good  (fas que m’oblidi de mi mateix / pensava que era un altre / algú bo) i sobretot el darrer i, al meu entendre lapidari You’re going to reap just what you sow… (recolliràs només allò que has sembrat) duen a pensar que Reed es referia al seu gran amor no confessat d’aquella època: l’heroïna. Una mica en la línia del “Sister Morphine” dels Stones…

10.    Al Alba (Luis Eduardo Aute): Som molts els que, en una àpoca determinada de la nostra vida en què els sentiments són a flor de pell i tot gira al voltant de l’amor i el sexe. En aquesta situació de delicat equilibri hormonal hi ha certa tendència a prendre’s qualsevol cosa i, per extensió, qualsevol cançó que pugui semblar remotament romàntica o dramàtica, com a reflex del que ens passa pel cap, pel cor o per… bé, del que ens passa. Potser em titllareu d’innocent, però em consta que per a alguns “Al Alba” ha estat durant molts anys (i encara roman així) com una cançó d’amor només perquè conté versos com Presiento que tras la noche / vendrá la noche más larga. / Quiero que no me abandones/ amor mío, al alba. Aute va escriure-la els dies previs als afusellaments de setembre de 1975 i, segons ell mateix, per tal d’el·ludir la censura, va estructurar-la com una cançó d’amor, de comiat, i com un al·legat a la mort. Passada la censura, fou gravada (així vaig escoltar-la jo per primer cop) per la Rosa León.

Se m’han quedat molts temes a la recàmera com l’evident Lucy in the Sky with Diamonds (L.S.D.) dels Beatles, però no, de moment no hi haurà 3a part. Deixeu que em disculpi per l’extensió de l’article i que aprofiti també per agrair als herois que han arribat fins al final per l’esforç invertit en empassar-se les divagacions sobre una de les meves grans fal•leres. La MÚSICA. Sí, així, en majúscules…

Aquí teniu les lletres dels deu temes comentats i l’enllaç al vídeo-clip:

1.    Du Hast (Rammstein) – [lletra] [vídeo]
2.   Al pasar la barca (popular) – [lletra] [vídeo]
3.   Born in the U.S.A. (Bruce Springsteen) – [lletra] [vídeo]
4.   Smoke on the Water (Deep Purple) – [lletra] [vídeo]
5.   La Fera ferotge (Ovidi Montllor) – [lletra] [vídeo]
6.   You’re beautiful (James Blunt) – [lletra] [vídeo]
7.   Every breath you take (The Police) – [lletra] [vídeo]
8.   Killing an arab (The Cure) – [lletra] [vídeo]
9.   Perfect day (lou Reed) – [lletra] [vídeo]
10. Al Alba (Luis Eduardo Aute) – [lletra] [vídeo]


Capítol 12è. Entenem el que escoltem? (I)

Pero qué público más tonto tengo,
pero qué público más anormal.
Yo estoy aquí y canto lo que quiero
y si queréis más dejo de cantar.
> Pero qué público más tonto tengo (escolta-la mentre llegeixes)
Kaka de luxe – Kaka de Luxe/Paraíso (1982)

Fa uns anys, a la facultat, tenia un company molt metòdic que aconseguia les lletres de les seves cançons preferides i les copiava en paper – penseu que corria l’any 96 – per poder aprendre-se-les de memòria. Recordo que en el seu moment me’n fotia. Ara reconec però, que aquella era una forma prou lògica i raonable d’entendre de veritat allò que escoltava.

Estareu d’acord amb mi que resulta força comú que, quan no coneixem un idioma (o no hi estem familiaritzats), acabem cantant amb èmfasi una cançó que “ens agrada” acompanyant els nostres galls amb  un “wachu-wi, wachu-wa…” mentre amb prou feines aconseguim intuir si parla d’amor, de desamor o de canonades embossades. Estic pensant bàsicament en cançons en anglès, però podríem aplicar-ho fàcilment a temes cantats en francès, alemany, japonès o, fins i tot, aquells que tot i escoltar en la nostra pròpia llengua no ens prenem el temps necessari  – ni l’interès, ni l’esforç – per comprendre què ens volen dir.

La música ha corregut sempre el perill de ser un bé de consum ràpid. De fet, hi ha molta (massa) música feta, creada, amb aquest objectiu: el consum fàcil i ràpid per part de les masses. No ho critico (massa); tot té un lloc en aquesta vida però… hi ha moments per fotre’s una hamburguesa del McDonalds (o una coca del Viena), altres per gaudir d’una bona llonganissa amb fesols i vinet de la terra, i d’altres pel delit, recreant-nos amb qualsevol plat exquisidament elaborat que dugui, posem per exemple, muntanyes (mai és massa) de foie.

Hom podria dir – i jo ho defensaré – que l’important no és pas entendre la lletra sinó impregnar-nos amb el sentiment que transmet la peça complerta. La melodia, la instrumentació, el ritme, els arranjaments… formen part d’un “tot” que, juntament amb la lletra, anomenem cançó. Al cap i a la fi, una mateixa peça, encara que n’entenguem perfectament la lletra, pot tenir un significat molt diferent per dues persones i, fins i tot, per una mateixa en moments distints de la seva vida.

Ara, també defensaré vehementment que per tal de posicionar-nos emocionalment sobre un tema, com més informació en tinguem millor. I em sembla que el contingut és prou rellevant… no? Si no, correm el risc que ens passi com en el tema escollit per acompanyar aquest post on, sense cap recança, el grup se’n fotia a la cara (i a les oïdes) dels qui l’escoltaven i que – me’ls puc imaginar – es tornaven bojos corejant la lletra; fet que ens indica, d’altra banda, que potser no fos del tot desencertada.


Com a exemple potser val la pena que ens fixem en un gènere en què per molts de nosaltres, malgrat ens agradi, la incomprensió de llur significat esdevé poc més que una barrera infranquejable que ens priva del plaer de gaudir-ne. No, no em refereixo al xotis; parlo de la música clàssica. Un simple cop dull al llibret que acompanya el disc o una acció a priori tan allunyada del concepte clàssic com és una recerca a google sobre el text d’una cantata, una òpera, una ària particular, farà que aquella peça que fins ara escoltàvem amb interès s’obri davant nostre com una flor, revelant-nos secrets fins llavors inabastables.

Proveu-ho, feu-me cas.

(Continuarà…)


Capítol 11è. On hi ha un franctirador quan el necessites?

God let us go now and finish
what’s to be done
Thy Kingdom Come
Thy shall be done… on earth
> Afraid to Shoot strangers (escolta-la mentre llegeixes)
Iron Maiden – Fear of the Dark (1992)

Aquesta no pretén esdevenir únicament una entrada més, útil o no, estàtica i acumulant pols 2.0 pels bytes dels bytes, Amén. No. Aquest serà – espero – l’embrió d’un nou apartat al blog de les cosespetites on miraré d’anar incorporant setmana a setmana (i amb la vostra inestimable col•laboració si us hi animeu) un seguit de situacions quotidianes en què trobem a faltar un franctirador que, diguem-ho així, ens ajudi a alliberar el món de la molesta i egocèntrica conducta de gent irresponsable.

Com el tema dels assassins a sou i les morts per encàrrec està – a banda d’un pèl trillat – certament mal vist, proporcionarem al nostre franctirador virtual una munició un xic especial: l’armarem amb “cartutxos de seny” (no us queixeu, podia haver estat encara més irònic i armar-lo amb gomets vermells; vosaltres equipeu-lo amb allò que us sembli millor). Així, quan faci la seva feina i encanoni algú que mereix ser víctima de la seva bona punteria i no menys encertat criteri (és a dir: el meu i, quan em doneu un cop de mà, també el vostre) aquest es convertirà, automàticament no pas en un personatge potencial de Walking Dead sinó en quelcom més útil: una persona millor.

Com a venjadors que es prenen la justícia del civisme per compte propi, l’objectiu seran aquells que, emparats en el propi egoisme i falta de consideració, queden sempre sense càstig  per no trobar-se llur mala acció tipificada com a punible en cap llei o codi (doncs, que jo sàpiga no n’existeix cap – mal fet – contra el sentit comú).

Siguem sincers: en un moment o altre de la nostra vida tots hem pensat “n’hi ha per matar-lo a aquell/a paio/a”. O no? Assumim però que fins i tot nosaltres hem pogut estar una o més vegades en el punt de mira de les ires (justificades o no) d’un d’aquests venjadors ambulants, així que mirarem de no defenestrar de bones a primeres aquells que incorrin en una imprudència per error o desconeixement i que, dissortadament seran els menys habituals.

Ens acarnissarem en canvi amb els casos flagrants de desídia, passotisme i “mala folla”. Si s’escau, ens assegurarem d’inculcar com cal la imprescindible dosi de “coherència” amb un bon cop de culata donat amb el fusell del seny a tots aquells que, una vegada comés el seu crim, no sigui capaços de reconèixer-lo mostrant així un mínim gest d’humilitat o autocrítica.

Els usuaris assidus de Twitter ja estareu familiaritzats amb alguns d’aquests malfactors a través d’etiquetes com #SenyorsQ, #SenyoresQ i, especialment, el lloable i expeditiu #tretalgenoll. Si em permeteu, jo traslladaré la meva personal croada al món 2.0 amb un nou hashtag: #carndefranctirador

I perquè cal fer-ho tot això? Doncs perquè tots aquests enemics públics de l’educació i el civisme són SEMPRE gent que no té cap consideració pels demés i que MAI, sota cap circumstància , es posen en el lloc dels altres (i, si ho fan, se’ls en refot). Així que es mereixen tot el seny que siguem capaços de ficar-los entre cella i cella.

Vegem doncs els que podrien ser els 10 primers objectius pel nostre franctirador:

  1. Gent que entra i surt d’una rotonda pel carril que els sembla… PAM! I que a sobre s’indigna quan, després de tallar-te, els hi recrimines… PAM! ( i cop de culata!)
  2. Gent que a l’autopista circula invariablement pel carril del mig encara que no hi hagi ningú a la dreta a 3km vista… PAM!
  3. Gent que et truca per telèfon i et pregunta a tu “Qui ets?”… PAM!
  4. Gent que treu el gos a fer les seves necessitats a un parc infantil… PAM! (i cop de culata!)
  5. Gent que aparca el cotxe just enmig d’un espai en què n’hi cabien dos… PAM!
  6. Senyores armades amb paraigües que van repartint trompades per recollir més caramels que ningú a la cavalcada de Reis…  PAM!
  7. La Tuna… PAM!
  8. Veïns que, en intuir que entres al portal, corren cap a l’ascensor i tanquen ràpid la porta per no haver de compartir 25 incòmodes segons… PAM!
  9. Pseudo-periodistes que, emparats en la coartada de la llibertat d’expressió, envaeixen la vida dels altres i, de pas, en fer-la pública, també la nostra… PAM!
  10. Pares que permeten que els seus fills donin pel sac als demés amb tal que no els molestin a ells… PAM! PAM! (un per cada progenitor)

Acabada aquesta humil reflexió i, des d’aquestes línies, us convido a què hi aporteu les vostres víctimes propiciatòries i així mirem, entre tots, de fer d’aquest un món millor (virtualment si més no).