Capítol 6è. Another brick on the blog

 

Don’t stop, thinking about tomorrow,
Don’t stop, it’ll soon be here,
It’ll be, better than before,
Yesterday’s gone, yesterday’s gone.

> Don’t stop (escolta-la mentre llegeixes)

Fleetwood Mac – Rumours (1977)

Doncs sí, sembla mentida però ja fa exactament un mes i mig que em vaig decidir a tirar endavant aquest blog. 45 dies després que el primer post veiés la llum i amb 5 entrades publicades fins ara, crec – aprofitant que ens trobem en període estival – que és un bon moment per fer parada i fonda, i provar d’ordenar les idees per veure si la direcció que duu tot això és la correcta, o si bé cal modificar el rumb o ajustar la velocitat de creuer.

En el seu moment vaig endegar tot això amb una declaració d’intencions on, sobre la marxa, mirava jo d’autoimposar-me una sèrie de pautes que llavors creia imprescindibles per mirar de garantir l’èxit del blog o, com a mínim, ser capaç de donar-li una esperança de vida raonable (Reflexió personal: com es mesura l’èxit d’un blog? Veiem si sóc capaç de trobar la resposta…)

Certament cinc entrades no són gaires, i menys encara cap fidel testimoni ni guia fiable que permeti valorar si els passos fets son prou ferms o si ens duen a bon port (1r criteri per mesurar l’èxit d’un blog: la capacitat de ser prolífic generant moltes entrades; descartat). El recompte, de moment, inclou un article sobre el perquè de les coses petites (una mena de justificació o clau de volta del blog en sí), un sobre música, un altre d’actualitat, i una sobre la comunió entre música i literatura. El que us deia: tot plegat poca cosa, però si us sóc sincer, és més del que esperava “parir” en poc més d’un mes, i cal seguir fent camí.

I què és això doncs, un article per guanyar temps? Doncs no. Més aviat una petita parada per agafar aire. Una manera d’alleugerir la necessitat d’escriure. Un acte d’onanisme literari si així ho preferiu. Davant la impossibilitat de decidir-me per un tema concret o – siguem sincers – de no saber desenvolupar-ne cap amb prou garanties per satisfer-me, he preferit desviar-me del trajecte cap una àrea de descans, mirar cap enrere  i escriure. Així que…  fem balanç:

Gomets vermells

Banda Sonora: Potser el que més greu em sap és que fins ara no he estat capaç de transmetre una de les coses que més il·lusió em feia: el fet que cada post va acompanyat d’una BANDA SONORA pròpia. ÉS tan fàcil com fer click sobre el nom de la cançó (en format enllaç) que encapçala totes les entrades. A partir d’ara prometo destacar-ho més clarament, doncs em sembla imprescindible i, de fet, és una de les poquetes coses que crec que pot oferir aquest blog com a “valor afegit”, si és que entrem a parlar en termes comparatius o d’avantatge competitiva (vet aquí una altra mesura popularment emprada per avaluar l’èxit d’un blog: l’originalitat del mateix; no anem bé doncs).

Així, que, com a mínim, doneu-me la satisfacció completa ja que em feu l’honor de llegir alguna de les entrades del blog: feu-ho tal com estava ideat i escolteu la cançó associada , si us plau.

Periodicitat: Una altra cosa que encara no tinc del tot apamada és la periodicitat de publicació. Si bé un blog de caire personal es nodreix de l’experiència de qui l’escriu i es veu condicionat pel seu moment vital (i, sobretot, per llur disponibilitat), encara no tinc clar si cal que m’imposi un mínim de productivitat al mes o uns mínims d’un post setmanal.

De moment, miraré d’anar publicant amb prou assiduïtat per que quedi clar que això tira endavant, i no en quedi cap dubte. El que sí us haig de confessar, per molt que sembli un contrasentit, és que des d’on més productiu esdevinc, és des del meu lloc de treball, i no pas en un moment de tranquil·litat instal·lat en la confortabilitat de la pròpia llar on, ja m’entendreu, prefereixo dedicar el meu temps a altres dues fal·leres, una de 35 anys i l’altre de 15 mesos.

Concreció: Per últim, aquesta dèria meva per escriure de forma incontinent (no han inventat encara compreses tena-writer?) fa que vulgui cercar sempre temes que pugui desenvolupar àmpliament, i que no em limitin a escriure un article clar i concís només les línies justes que – David, mira de convèncer-te’n d’una vegada! – es el que tot blogger mira de fer! (3a mesura de l’èxit d’un blog: la concisió i capacitat de despertar interès en llurs continguts; aquí tampoc…)

Gomets verds

Objectius assolits: Sens dubte, el fet d’haver començat a funcionar és, a nivell personal, un gran èxit (Ostres! Serà aquest, de fet, l’èxit real d’un blog?: anar assolint els objectius personals marcats per un mateix, i no pas aquells que, sobre el paper i en mode teòric, ens imposen els demés). Us puc ben garantir que la teràpia personal com a objectiu primigeni ha estat no només assolit si no també superat. Aquí hem triomfat!

Ara el propi blog demana ja, com qualsevol relació acabada d’engegar, més atenció, més “carinyo”, més dedicació; ja no només es tracta d’una simple “eina” a través del qual descarregar anhels i frustracions, un altaveu de desitjos i expectatives no verbalitzades. Ha esdevingut gairebé una entitat amb personalitat, amb vida pròpia. Aquest blog és ara una extensió de qui l’escriu, sense guió ni reflexió pròpia, sobre la marxa…

Vosaltres: Tot i que vaig prometre’m que no escriuria per tal de “guanyar” lectors, més de 400 visites (juro que de meves no n’hi ha més de 350), i algun que altre subscriptor, és tota una sorpresa (aquesta seria una quarta mesura d’aquelles per avaluar si un blog paga la pena, però ja hem vist que ens hem de quedar només amb avaluacions personals). No penso canviar per això la meva manera d’escriure, però sí que haig d’admetre que saber que hi ha algú a l’altra banda m’encoratja, encara més, a seguir.

Val a dir que, malgrat que no esperava massa participació, els comentaris dels primers posts també em van fer molta il·lusió. La vostra veu és una cosa trobo a faltar darrerament (aportacions, valoracions, ànims, crítiques…).

I ara, què?

Doncs pels que no hagueu fet el “grand tour” per la pàgina, us avanço que tinc, literalment, un cervell ple d’idees per escriure nous posts. El problema serà desenvolupar-les doncs, tot i que no confio massa en el meu propi criteri i empenta, és ben cert que ni un ni l’altra m’han traït mai fins ara. Potser la voluntat de fer un blog personal però de temàtica diversa (i no repetir-me massa sovint) és un altre dels frens que fins ara m’ha impedit ser més prolífic.

Però diuen que el primer pas és reconèixer el propi error, així que prepareu-vos per començar a llegir, sobretot, sobre música i llibres; però també sobre la paternitat (terreny abonat pels clixés? Sí, però és un blog personal, què voleu que us digui), castells, actualitat i… bé, sobre tot allò on em vegi amb cor per fotre-hi cullerada sense ficar-hi la pota.

Ah! Per la banda sonora d’avui he triat un tema del Rumours de Fleetwood Mac (una d’aquelles bandes amb components, objectius i estil ben diferenciats al seu inici i anys més tard) perquè, tot i no ser un dels seus que més m’agraden, volia una cançó optimista, alegre i, sobretot, que traspués la voluntat de no aturar-se, de seguir endavant amb allò que fas, no pas perquè ningú t’hi obligui, sinó per ser allò que et ve de gust fer en aquell instant, allò que et colpeix. Em quedo especialment amb la darrera frase… “Don’t you look back” (no miris enrere).

I és que… això ja no hi ha qui ho aturi!