Capítol 2n. El perquè de les coses petites

 

And I’m wrapped in my armor,
But my things are material
And I’m lost in confusions
’cause my things are material

> Andmoreagain (escolta-la mentre llegeixes)

Love – Forever changes (1967)

Segona entrada al blog en temps rècord. Espero que no us malacostumeu…

En aquesta ocasió, una desafortunada situació laboral que m’ha fet passar d’estar a punt de reconduir satisfactòriament la meva vida professional a trobar-me a un pas de no tenir feina, em dona l’oportunitat d’escriure, entre d’altres coses, sobre la utilitat de les coses petites.

I és que resulta molt fàcil (tot i que no sempre justificable) ensorrar-se anímicament davant certs contratemps, diguem-ne, “menors”. La naturalesa humana, algunes més que d’altres, té un punt de masoquisme que ens fa descobrir cert plaer morbós en rebolcar-nos en la nostra pròpia desgràcia. Potser per allò de la necessitat d’afecte, ens agrada sentir que els demés ens consolen, fan manyacs i, en definitiva, alimenten aquesta dependència –  cada cop més arrelada en una societat que es deshumanitza a ritme de globalització -, de sentir que no som prescindibles i que li importem a algú.

Més enllà òbviament de les situacions personals realment greus (i excloent-hi els nombrosos hipocondríacs emocionals), sol passar que focalitzem el nostre ja malmès estat d’ànim en aquesta situació adversa, i ens en pengem emocionalment, avocant-nos al buit i tot oblidant que tenim un munt de gent propera disposada a fer-nos de xarxa. Potser el “raro” sóc jo, però digueu-me si mai no us heu sentit així… quan heu perdut una feina, la persona que us agradava no us ha fet cas, heu suspès un examen, la dreta ha guanyat les eleccions, o simplement si heu discutit amb algú que us ha fet sentir com una merda. Sí o no?

La durada del nefast sentiment és molt variable, i ens amara completament des d’unes poques hores fins a uns dies o, en els pitjors casos – dignes de documental -, si som capaços d’encadenar una desgràcia rere l’altra, podem arribar a convertir-nos en “desgraciats crònics”.

Les reaccions davant l’adversitat són diverses, alhora que complementaries, i acostumen a estar mal encaminades a sortir-ne, doncs sovint ens ajuden a sentir que som “la persona més desgraciada del món”: tancar-se en un mateix – metafòrica o físicament -, tornar-nos esquerps i inaccessibles, alterar deliberadament els nostres hàbits alimentaris, agredir el nostre propi organisme augmentant-ne les dosis regular d’alcohol o tabac, o alimentar la sensació de ruïna amb una banda sonora ben escaient… Culpable! Per aquest menester solen funcionar molt bé els grups desconcertantment anomenats “sinistres” (us recomanaria especialment el “Desintegration” dels Cure, si no fos contraproduent amb l’objectiu del post), o les típiques baladetes “nyonyes” per tal d’empitjorar satisfactòriament les qüestions del cor. I apa, fotem-li llenya al foc de l’autocompassió!

És aquí on, si no tenim a mà un amic que ens faci veure la llum al final del túnel o no som capaços de recórrer-hi,  hem de girar la mirada cap a les coses petites. Sí amics, són allà, esperant que les descobrim, que en fem cas. No apareixen pas màgicament  quan ens trobem abatuts, però és llavors, quan més ens costa descobrir-les, que més ens poden ajudar.  Són petites píndoles de vida la funció de les quals és recordar-nos que som aquí, que som vius, que fa ben poc érem despreocupadament feliços i que, desenganyem-nos, potser no n’hi ha per tant.

Una cançó oblidada, una foto d’infantesa, un amic que fa temps que no veiem, una trucada per alegrar-li el dia a la tieta, prendre’s una cervesa en una terrasseta, agafar ton fill en braços, un petó al clatell, la pluja sobre el rostre, o escriure unes línies en un blog, ves… tot serveix per aturar el món uns instants, baixar-nos-en agafar perspectiva, i tornar-hi a pujar adonant-nos que – com ho diria sense caure en el tòpic de “la vida continua”…? – som imbècils si no valorem allò que tenim mentre hi siguem a temps.

Recentment (això no tenis previst escriure-ho, però ja que hi som…) va morir la meva àvia, i de sobte vaig tenir la sensació que no me n’havia pogut acomiadar com cal. Als pocs dies vaig recuperar de casa seva un petit ruc de joguina amb el que ella em distreia de petit alhora que es guanyava el cel mentre mirava de fer-me empassar mig centímetre quadrat de bistec. Creieu-me, allò va funcionar, i ara la sento més propera. Potser però, el ruc vaig ser jo en no adonar-me’n a temps, però lamentar-se mai ha servit per res i, és clar, trenta-quatre anys de convivència i un munt de coses petites compartides bé han de prevaldre sobre la dolorosa absència. Aquest, segurament, fou un dels 50 motius (algun dia us els explicaré tots) per escriure aquest blog.

Ho veieu? Només hem de saber tenir els ulls ben oberts i no deixar passar aquests moments, agafar-los ben fort, i gaudir-ne. Jo, després d’escriure aquesta entrada, sincerament, em sento molt millor!

I per vosaltres, quines són les coses petites amb les que fer un RESET del món? Cerqueu, cerqueu…

Ah! Per cert, els que no conegueu el grup Love ni el seu 3r àlbum Forever changes (preciós), permeteu-me que us en recomani molt, molt especialment una audició tranquil·la. El seu líder (guitarrista, cantant i compositor) Arthur Lee, en va dir textualment “Quan vaig fer aquell àlbum, pensava que anava a morir en aquell moment, així que aquelles eren les meves darreres paraules”. Pot resultar una visió un pèl extrema, però penso que força escaient quan parlem de no oblidar les coses petites. Al cap i a la fi, no són més que una forma de valorar el present, el dia a dia, els detalls que fan que tot plegat tingui sentit. “El espíritu del vino” que en dirien Búnbury i companyia…

… la derrota no es una opción y no hay excusas. Parasiempre me parece mucho tiempo.