Tag Archives: Musica

Un nou blog a 33 revolucions

Si fa uns anys m’haguessin preguntat: quin somni irrealitzable t’agradaria veure acomplert o, de ben segur un dels que m’haguessin vingut al cap hagués estat presentar “el meu” propi programa de música i, a poder ser – si el desig venia amb extensions – que pogués posar-hi la música que a mi m’agrada, la que sonava a finals dels anys 60 i principis dels 70.

Es probable que, en funció de quan m’haguessin fet la pregunta, també hauria pogut respondre coses com “tocar en un grup de música”, “que em publiquin un llibre”, “jugar en un equip de bàsquet federat (de la divisió que fos)” o “tenir una feina que m’agradi”… Doncs bé, si agafem aquest saquet de desitjos i, a dia d’avui fem recompte se somnis acomplerts, estaria en disposició de dir que ja tinc el 60% al sac (3/5 pels de lletres i matemàtics del PP) i que, per edat, probablement sigui aquest el límit d’èxit que puc assolir.

Gens malament tenint en compte que, en general, el mot “irrealitzable” que apareix en la primera línia del primer post d’aquest nou espai que engego avui, sol tendir més aviat a 0. De moment això del llibre publicat ja us ho estic explicant (prometo acabar aviat) en aquest mateix espai, i la part de tenir una feina que m’agradi, tot i que encara no fa un any que exerceixo, ja us ho explicaré més endavant, qui sap si en un tercer blog…

Però si algú ha fet possible que el percentatge d’èxit depassi la barrera del 50% (altre cop: pels mandrosos i aquells que s’hagin perdut: passar de 2 a 3 fites utòpiques acomplertes), aquests són els amics de Punt 6 ràdio. Van ser ells qui, després de convidar-me el setembre de 2011 a formar part de l’espai de tertúlia “De Bon Matí” (especialment dedicat al món de Reus), conduit pel Jordi Escoda,  els dilluns de 9 a 10h, i gosar més endavant entregar-me sense masses miraments la secció de castells dins el magazin “Ja hi som tots” amb la Marta Trill (oportunitat que haig d’agrair també al meu predecessor, el grandíssim Enric Puyuelo, A.K.A RENFE), no se’ls va acudir altra cosa – gràcies altre cop, Jordi – que proposar-me A MI, fer un programa de música d’1h a partir de setembre/octubre, jo tot solet en un estudi de gravació, punxant la música que vulgués. A MI! (ja ho he dit això?)

Com em conec, i sé que la meva capacitat per dir que no és força limitadeta, vaig fer-me el dur i vaig dir que m’ho pensaria, tot i que crec que amb la cara – ulls oberts com a plats de discs i un somriure mal dissimulat – pagava. Així que… vaig dir que sí. Somni acomplert? Encara no, o no del tot. Ara calia trobar dia i hora i, el més important, nom i contingut pel nou espai.

Després de donar-hi algunes voltes (tampoc no va costar massa posar-nos d’acord), el 28 de setembre a les nou tocades del vespre, sonaven els primers acords d’un somni fet realitat, la sintonia d’un nou programa de música de l’emissora. L’agulla era a lloc i començava a rodar el 33revolucions.

Ara la historia del nou programa continua, però ho fa en un nou blog, on hi esteu tots convidats:

Nou blog del 33revolucions

Allà us hi aniré deixant, o si més no aquesta és la intenció, un recull més o menys detallat del contingut de cadascun dels programes. Petites proves musicals que els somnis, de vegades, s’escriuen sobre un pentagrama, mentre d’altres s’expliquen a l’hora que se’n gaudeix, rere un micròfon.

No us preocupeu però pel “cosespetites“, que seguirà actiu, tot i que segurament no amb la mateixa periodicitat a la que “obliga” – i jo encantat – un somni, ehem… vull dir un programa setmanal. Així que, poseu-vos còmodes, i sigueu tots molt ben viguts a aquest nou espai…

Anuncis

Capítol 13è. Entenem el que escoltem? (II)

Si en el capítol anterior miràvem de decidir si preníem cura d’escoltar les cançons o només les sentíem – i parlàvem sobre el valor afegit que podem obtenir de seguir la primera opció –, ara anem un xic més enllà i provarem de treure l’entrellat sobre algunes cançons que… no són ben bé el que semblen a primer cop d’orella.

Una de les facetes més enriquidores d’escoltar música, a banda de la satisfacció d’una necessitat immediata – ja sigui ballar, relaxar-se, omplir el silenci, o la de compensar o bé reforçar un sentiment d’alegria, tristor, ràbia, etc. -, deriva de fer-ho en companyia. Això ens permet no només compartir un plaer fent-ne perdurar l’efecte sinó també, com solem fer amb una pel•lícula o un llibre, comparar sensacions i, fins i tot, debatre’n el significat que té per nosaltres.

I és que, a banda de les cançons que ens costen d’entendre per qüestions idiomàtiques n’hi ha que, a més, amaguen un significat poc clar o, si més no, interpretable. En la majoria de casos, les coses ens haguessin quedat més clares si haguéssim posat un xic d’interès en esbrinar què deia la lletra. En algunes només cal furgar una mica però, en d’altres, el ventall de significats que podem donar a una mateixa lletra és inabastable (pensem per exemple en Stairway to Heaven de Led Zeppelin, el 25 o 6 to 4 de Chicago o l’Hotel California dels Eagles). D’ací la importància del que la cançó ens transmet a nosaltres, més enllà del significat que el compositor li hagi volgut donar.

Perquè no tot en aquesta vida ha d’estar tan “mastegadet” com el que jo catalogaria de “vers més estúpid de la història de la música” – ‘Se me jode el coche, me deja mi novia, me mareo cuando subo a la noria. No estoy moreno, estoy quemado, y los mosquitos me han destrozadooooo, uoo, uoo, uoooo’ (Nassau – Hombres G. Agitar antes de usar) -, aquí us deixo alguns exemples més sucosos i amb una mica més de criteri musical, perquè hi reflexioneu:

1.    Du Hast (Rammstein): fixem-nos per exemple en aquesta cançó que, pel seu ritme sincopat i agressivitat germànica a molts ens ha fet ballar, botar o, si més no, donar cops de cap amb el puny ben amunt. La lletra és, en realitat, un progressiu joc d’ambigüitats lèxiques amb – d’això me n’he assabentat tot escrivint aquest post –  els vots alemanys del matrimoni: Du / Du hast / Du hast mich (tu / tu has / tu em tens), on la pronunciació homòfona “du hasst mich” (du haßt mich) significaria “m’odies”. El vers es complerta amb Du hast mich gefragt/  und ich hab nichts gesagt (tu m’has preguntat i jo no he dit res) que, al cap i a la fi – direu – sembla una bajanada. No ho és: la cançó que només té dos versos més acaba sent una negació total dels esmentats vots d’amor i fidelitat.

2.    Al pasar la barca (popular): Oh!, una cançó infantil… què innocent. Doncs no! No heu parat mai atenció a la lletra? Al pasar la barca / me dijo el barquero / las niñas bonitas / no pagan dinero. Sí, segur que us la sabeu però… no us heu preguntat mai perquè després d’aquest flagrant acte de favoritisme que tantes vegades hem vist aplicar a les portes de les discoteques (nena, si ets maca entres gratis), la nena maca en qüestió respon: Yo no soy bonita / ni lo quiero ser. / Las niñas bonitas / se echan a perder, i segueix Como soy tan fea / yo lo pagaré… Tal com jo ho veig, sembla evident que la nena (molt maca a ulls del barquer) no vol pas semblar-ho i, incomprensiblement, s’ofereix a abonar el viatge per tal que el paio no li faci pagar el trajecte d’una altra manera. Que no? Reflexioneu-hi…

3.    Born in the U.S.A. (Bruce Springsteen):  quedem-nos amb el títol, la imatge de “patriota ianqui” del Boss amb la RW&B al fons i la força del mític tema que donà nom al seu 7è LP, i ja podrem cantar-la ben alt convençudíssims que es tracta  d’un autèntic himne americà! Si ho fem, cometrem però el mateix error que el republicà Ronald Reagan (i els pallussos dels seus assessors) durant la campanya del ’84 quan, malgrat haver mirat de “captar” en Bruce cap al costat fosc fent servir la cançó, en un míting a New Jersey va dir: “El futur d’Amèrica recau en milers de somnis dins els vostres cors; recau en el missatge d’esperança en cançons que molts joves americans admireu: les de Bruce Springsteen”. La cançó parla però, en to molt crític, dels efectes de la Guerra del Vietnam sobre tota una generació de joves americans (la mateixa a que Reagan apel•lava), molts dels quals mai tornaren mentre, molts d’altres que ho feren, malvisqueren com a veterans.

4.    Smoke on the Water (Deep Purple): molts ja coneixereu el rerefons d’aquest arxi-famós tema de Deep Purple inclòs al LP Machine Head del 1972 (tot i que de no és el seu millor tall, ni de lluny), especialment si us heu parat a escoltar la lletra. La cançó relata el moment en què, durant el concert de Frank Zappa el 4 de Desembre del 1971 al casino de Montreal – on els Purple es trobaven per mirar de gravar a corre-cuita un àlbum en directe usant l’estudi mòbil dels Rolling Stones (We all came out to Montreux / on the Lake Geneva shoreline / to make records with a mobile / we didn’t have much time) -, durant el qual algú va llançar una bengala cap al sostre que va iniciar un foc que acabà destruint tot l’edifici. El fum de l’incendi sobre el llac Ginebra, vist més tard des de l’habitació de l’hotel de la banda, acabà convertint-se el “Smoke on the Water” que ara tan bé coneixem…

5.    La Fera Ferotge (Ovidi Montllor): he pres aquesta cançó entre moltes d’altres com a exemple de cançó protesta que, gràcies a la perícia i temeritat d’alguns cantautors – lluitadors més aviat – durant la dictadura, aconseguia saltar-se el vil garrot de la censura per arribar fins a les oïdes de milions de ciutadans en forma de crua realitat disfressada. És una petita faula que parla d’un animalot “perillosíssim” que cal reduir a qualsevol preu però que, en realitat, només busca la llibertat (Vull parlar amb l’Alcalde / i dir-li que tinc fam / que la gàbia és petita / jo necessite espai). Tot plegat és una metàfora sobre la percepció i manipulació de la realitat segons qui l’explica. Avui en dia en tenim nombrosos exemples sobre la diferència entre el que vivim a casa nostra i el que raja de la boca de polítics i les plomes de periodistes a 600km de distància. Al final, malauradament, el resultat sempre és el mateix… Com són molts i ella és sola / no pot i me l’estoven / I emprenyats per la feina /a la gàbia me la tornen.

6.    You’re Beautiful (James Blunt): no és un dels artistes als que hi dedicaria massa temps, però la perversió soferta per aquest tema és digne d’estudi. Milers d’adolescents boges per un paio “guaperilles” amb pinta de necessitar un parell d’hòsties cantant un tema titolat “ets preciosa” i que comença com una declaració d’amor. Al contrari del que podia semblar amb aquests quatre detalls, la lletra va desglossant la fugaç trobada amb una ex-novia (la directora de càsting de les pelis de Harry Potter a la vida real) que va amb un paio. Deixant de banda que en el videoclip el cantant posa fil a l’agulla duent fins al darrer extrem el vers But I won’t lose no sleep on that / ‘Cause I’ve got a plan, el que queda més que clar és la sensació de pèrdua definitiva (But it’s time to face the truth / I will never be with you) i, sobretot, de sentir-se miserable. Val a dir que, segons la majoria de versions editades en CD, també drogat: She could see from my face / that I was fucking high. No, tot plegat no fa de massa enamoradís… o sí?

7.    Every Breath You Take (The Police): aquesta sí, direu, aquesta és la cançó que li cantaria a la noia que m’agrada per fer-la caure al sac… Error! Aquest èxit del 83, que hem escoltat mil cops a la ràdio associant-lo a un preciós tema d’amor sobre un paio enamoradíssim de tots i cadascun dels moviments de la xicota de torn (Every breath you take / Every move you make / Every bond you break / Every step you take…) no és res més – segons admeté el propi Sting – que  la confessió d’un marit gelós de la seva dona que l’espia i la segueix, incansable (… I’ll be watching you). Gordon Summer (Sting) va escriure-la durant els moments finals del seu matrimoni amb l’actriu Frances Tomelty, que acabà el 1982, enmig d’una riada de sentiments de gelosia i obsessió que es trasllueixen clarament en el perfil “assetjador” del protagonista (Oh can’t you see / You belong to me), que vol controlar-la fins i tot – i especialment – quan sap que ja no és “seva”.

8.    Killing an arab (The Cure): Una altra víctima del fanatisme. Ara els toca el rebre a aquesta banda britànica que l’any 1979 gravava el que fou el seu single debut. La traducció del títol “matant un àrab” fou una calculada maniobra de la banda de Michael Smith que els dugué no pocs mal de caps quan la cançó fou censurada davant el temor a que promogués la violència racista (sí, allà són així de burros) quan, en realitat, la lletra es una lliure interpretació de la novel•la l’Étranger d’Albert Camus, en què el protagonista Meursault, mata de forma absurda a un home àrab de peu en una platja (Standing on a Beach / With a gun in my hand) i, tot i no sentir-se’n responsable, no mostra llàstima o penediment per evitar la seva execució final (si això no és existencialista, ja m’explicareu…). La cançó s’emprà a la gira europea del 2005, on la lletra fou canviada a “Kissing an Arab” , mentre que a l’actuació de l’1 d’abril de 2006 al Royal Albert Hall de Londres, el tema es convertí per art de màgia en “Killing Another”. Trist.

9.    Perfect day (Lou Reed): Aquest tema ha estat utilitzat en campanyes benèfiques en pro de la caritat (BBC 1997) i també contra el SIDA. Altre cop, els responsables es queden a mig camí: la lletra parla de passejos, visites al zoo, prendre sangria al parc… i el més fàcil era pensar que es tractava d’un tema romàntic que al•ludia a la relació amb la seva primera dona, Bettye Kronstadt. Ara, versos com You just keep me hanging on (em tens penjat), You made me forget myself / I thought I was someone else / Someone good  (fas que m’oblidi de mi mateix / pensava que era un altre / algú bo) i sobretot el darrer i, al meu entendre lapidari You’re going to reap just what you sow… (recolliràs només allò que has sembrat) duen a pensar que Reed es referia al seu gran amor no confessat d’aquella època: l’heroïna. Una mica en la línia del “Sister Morphine” dels Stones…

10.    Al Alba (Luis Eduardo Aute): Som molts els que, en una àpoca determinada de la nostra vida en què els sentiments són a flor de pell i tot gira al voltant de l’amor i el sexe. En aquesta situació de delicat equilibri hormonal hi ha certa tendència a prendre’s qualsevol cosa i, per extensió, qualsevol cançó que pugui semblar remotament romàntica o dramàtica, com a reflex del que ens passa pel cap, pel cor o per… bé, del que ens passa. Potser em titllareu d’innocent, però em consta que per a alguns “Al Alba” ha estat durant molts anys (i encara roman així) com una cançó d’amor només perquè conté versos com Presiento que tras la noche / vendrá la noche más larga. / Quiero que no me abandones/ amor mío, al alba. Aute va escriure-la els dies previs als afusellaments de setembre de 1975 i, segons ell mateix, per tal d’el·ludir la censura, va estructurar-la com una cançó d’amor, de comiat, i com un al·legat a la mort. Passada la censura, fou gravada (així vaig escoltar-la jo per primer cop) per la Rosa León.

Se m’han quedat molts temes a la recàmera com l’evident Lucy in the Sky with Diamonds (L.S.D.) dels Beatles, però no, de moment no hi haurà 3a part. Deixeu que em disculpi per l’extensió de l’article i que aprofiti també per agrair als herois que han arribat fins al final per l’esforç invertit en empassar-se les divagacions sobre una de les meves grans fal•leres. La MÚSICA. Sí, així, en majúscules…

Aquí teniu les lletres dels deu temes comentats i l’enllaç al vídeo-clip:

1.    Du Hast (Rammstein) – [lletra] [vídeo]
2.   Al pasar la barca (popular) – [lletra] [vídeo]
3.   Born in the U.S.A. (Bruce Springsteen) – [lletra] [vídeo]
4.   Smoke on the Water (Deep Purple) – [lletra] [vídeo]
5.   La Fera ferotge (Ovidi Montllor) – [lletra] [vídeo]
6.   You’re beautiful (James Blunt) – [lletra] [vídeo]
7.   Every breath you take (The Police) – [lletra] [vídeo]
8.   Killing an arab (The Cure) – [lletra] [vídeo]
9.   Perfect day (lou Reed) – [lletra] [vídeo]
10. Al Alba (Luis Eduardo Aute) – [lletra] [vídeo]


Capítol 5è. Escoltar Steinbeck, llegir Springsteen

 
Wherever there’s somebody fightin’ for a place to stand
Or decent job or a helpin’ hand
Wherever somebody’s strugglin’ to be free
Look in their eyes Mom you’ll see me.
> The Ghost of Tom Joad (escolta-la mentre llegeixes)
Bruce Springsteen – The Ghost of Tom Joad (1995)

Reflexionant sobre l’essència de les coses petites, és inevitable admetre que música i literatura són dos dels terrenys abonats on més fàcilment acostumo a recol·lectar aquestes valuosíssimes píndoles vitals. Fragments d’una cançó que em transporten a un altre lloc, records inesperats en rellegir el passatge d’un llibre llegit anys ençà… I quan aquest dos petits-grans plaers es fusionen en perfecte simbiosi, l’efecte es magnifica de forma evident.

Amb freqüència escolto música mentre llegeixo (de fet, mentre faig qualsevol cosa que no sigui dormir), però poques vegades he trobat una comunió tan perfecte com la que es produeix en escoltar un LP de Springsteen tot llegint una novel·la de Steinbeck.  Pràcticament podria dir-se que les sensacions es confonen i són els passatges de “East of Eden” els que omplen les meves oïdes i els escenaris de “Nebraska” els que repassen incansablement els meus ulls. Escoltar Steinbeck i llegir Springsteen…

No ens limitem però a l’òbvia relació sorgida del treball del Boss  “The Ghost of Tom Joad” – un fragment del qual encapçala aquest post – inspirada en la novel·la “The Grapes of Wrath” (o més aviat, segons reconeixia el de New Jersey, en la versió cinematogràfica) de la qual Tom Joad n’és protagonista (i les paraules del qual he près per tancar-lo). NO. Qualsevol que conegui l’obra d’ambdós podrà ràpidament establir vincles sobre el fons, la forma, el ritme…

De fet, ha estat la relectura de “Of Mice and Men” (Homes i Ratolins), la que m’ha fet recuperar aquesta vella idea i posar-la per escrit. La intenció inicial era incloure una ressenya sobre un llibre, una cançó, una pel·lícula… Però per poc que m’hagueu llegit una mica, i sobretot aquells que ja em coneixeu, sabreu que quan m’hi poso difícilment puc centrar-me en un sol tema i acabo esplaiant-me tant com puc i més.

Homes i Ratolins

Permeteu-me doncs centrar-me breument en aquest preciós relat. “Of Mice and Men” és, de fet, un retrat social sobre les esperances i somnis de la classe treballadora americana. Ambientada en la Gran Depressió, els seus protagonistes, George – un home jove i força espavilat – i el seu inseparable company de viatge, el grandot Lennie, retardat mental i amb una inusual força física, són dos treballadors que van de granja en granja buscant un lloc on poder treballar durant prou temps com per estalviar els diners que els permetrien comprar un ranxo propi i establir-s’hi com a propietaris.

La història – fàcilment adaptable al teatre pels seus limitats escenaris, i duta al cinema també en vàries ocasions -, és com aquelles cançons – petites novel·les, fragments de vides – que omplen àlbums com “Nebraska”, “Darkness on the Edge of Town” o fins i tot “Born to Run”, un relat ple d’esperances, de somnis a priori irrealitzables sobre un futur millor, condemnats a fracassar de bon començament. L’encant del llibre, com a les cançons del Boss, rau en la proximitat de la història, i la fragilitat d’uns entranyables personatges que ens fa seguir-ne les evolucions amb l’ai al cor, identificant-nos ràpidament amb la seva legítima voluntat de cercar un futur millor, desitjant amb totes les nostres forces, pàgina a pàgina, que, contra tot pronòstic, siguin capaços de superar allò inevitable.

Steinbeck vs. Springsteen

Coneguem els protagonistes d’aquesta simbiosi que us comentava amb quatre dades que, en tot cas, ens permetin posar-nos en situació:

STEINBECK
(John Ernst Steinbeck, Jr.)
SPRINGSTEEN
(Bruce Frederick Joseph Springsteen)
7 Febrer 1902, Salinas (California) – 20 Desembre 1968, NY Nascut el 23 de Setembre de 1949 a Long Branch, New Jersey
Autor de 27  llibres, incloent 16 novel·les, 6 llibres de no-ficció i 5 col·leccions de relats Més de 120 milions d’àlbums venuts: 16 LP’s, 66 singles, 3 EP’s, 4 directes, i 4 recopilatoris
Nobel de Literatura al 1962, i Pulitzer per “The Grapes of Wrath” (1940) 20 premis Grammy, 2 Globus d’Or i un Òscar de l’Acadèmia

Més imformació…

Més imformació…

I ara preguntem-nos.. què fa que encaixin tan bé les obres de tos dos? Bàsicament, és evident, pel tema de fons i els personatges que trobem en la majoria de llurs treballs: homes que persegueixen un somni (l’ideal de somni americà) i que acaben estavellant-se contra la dura realitat que suposa la crisi econòmica (la depressió dels anys 30 en el cas de l’obra de Steinbeck o la de l’època post-industrial dels 70 i 80 en el cas de Springsteen), i tots els perjudicis que, tot i els 50 anys que separen ambdues èpoques, segueixen enquistats en la societat ianqui, especialment a l’interior del país – pobles petits, zones rurals – on més s’acarnissa la crisi.

Xacres com els perjudicis socials, l’abús de l’autoritat, el racisme, la gana, l’atur… són els detonants que, ens molts casos, fan que els personatges que ambdós descriuen es trobin en constant moviment, a la recerca d’un canvi, d’una fugida endavant que, en la majoria de casos acaba representant escapar del foc per caure a les brases. Obrers que han subsistit tota la vida amb les seves pròpies mans, o que han de guanyar-se el pa en una fàbrica en torn “from nine to five”, personatges senzills i simples a priori però amb una caracterització tan complexa i real com llurs problemes. Víctimes del seu propi destí.

Tot plegat, relats sobre perdedors? No. Històries reals sobre persones de carn i ossos, sense trampes argumentals ni girs impossibles, i amb finals autèntics com un cafè ben mòlt sense sucre. L’home condemnat a lluitar pel seu futur contra circumstàncies que en ocasions li són tan alienes com incomprensibles – la crisi econòmica, les diferències socials, o fins i tot una limitació física o la maldat inherent a la naturalesa humana – amb els pocs recursos que la vida li ha deixat intactes: la força de voluntat i l’instint de supervivència, a banda dels que ell hagi pogut mantenir defensant amb dents i ungles com ara l’amistat o la família, reductes últims d’esperança. Avui en dia que la crisi ens volta per tot arreu… us va sonant tot això que us explico?

Primera cita

Malgrat que l’odissea dels Joad a “El Raïm de la Ira” constitueix la columna vertebral del que és el meu llibre preferit (ja hi dedicaré una entrada en exclusiva un dia o altre), per aquells que no esteu (encara) familiaritzats amb l’obra de Steinbeck, crec que “Of Mice and Men” (1937) és un relat ideal per tal d’establir-hi una primera cita amb aquest autor. En ell s’hi recull un bon grapat dels elements característics que omplirien les pàgines de la transgressora “The Grapes of Wrath” (1939) o “East of Eden” (1952), ambdues portades al cinema per John Ford i Elia Kazan respectivament (amb el consegüent risc de perdre de vista el format, valors i riquesa de l’obra original).

AVÍS: no trieu el camí fàcil, i deixeu les pel·lícules per més endavant (jo, de fet, mai no les he vistes)

Per acompanyar qualsevol d’aquestes obres, us recomano – a banda de “The Ghost of Tom Joad” – qualsevol LP del Bruce, especialment els editats fins el 1984 (fins el “Born in the U.S.A”, perquè ens entenguem). Temes com Lost In The Flood, Incident On 57th Street, Meeting Across The River, The Promised Land, Factory, Darkness On the Edge Of Town, This Land is Your Land o el No Surrender…

Fins i tot per a “East of Eden”, història de dues famílies al llarg de tres generacions – des de la Guerra de Secessió fins la 2a Guerra Mundial – amb clares al·lusions bíbliques en les figures de Cal i Aaron Trask, la peça “Adam Raised a Cain” del LP “Darkness on the Edge of Town” esdevindria una excel·lent banda Sonora, per exemple.

Amb tot això, pretenc no només  verbalitzar d’alguna manera aquesta unió indissoluble Springsteen-Steinbeck sinó, d’alguna manera, fer-vos arribar d’alguna manera la meva fal·lera incorregible per ambdós autors. Si així aconsegueixo que algú de vosaltres se’n faci també fan o, si més no, es doni l’oportunitat de “regalar-se” un “menage à trois” amb aquests dos gegants, em donaré per més que satisfet. Ja m’ho explicareu…

Enllaços relacionats:

I’ll be all around in the dark. I’ll be everywhere. Wherever you can look, wherever there’s a fight, so hungry people can eat, I’ll be there. Wherever there’s a cop beatin’ up a guy, I’ll be there (…) I’ll be in the way guys yell when they’re mad. I’ll be in the way kids laugh when they’re hungry and they know supper’s ready, and when the people are eatin’ the stuff they raise and livin’ in the houses they build, I’ll be there, too.


Capítol 3r. iPod o l’infern de la música

 
And the peculiar thing is this my friends,
The song we sang on that fateful night
It didn’t actually sound anything like this song.
This is just a tribute, you gotta believe it…
>Tribute (escolta-la mentre llegeixes)
Tenacious D  – Tenacious D (2001)

Aquest cop se m’ha acudit no deixar-ho tot a la improvisació o al furor del moment: m’he fet un petit guió del que podia incloure en aquesta primera entrada de temàtica musical sobre les versions i… colló! No sé si dividir-ho en fascicles col·leccionables, fer una tesi doctoral sobre el tema, o abandonar directament la idea i escriure una entrada més modesta sobre, posem, els diferents colors que poden tenir les tecles d’un piano.

En fi, un cop llançats a la piscina, posem-nos a fotre llargs fins que el cos ens digui prou. Això sí, miraré de reduir al màxim la informació estadistico-anecdòtica (no prometo res) i deixar la meva visió personal sobre què considero que ha d’oferir una versió d’una cançó, allò que cal saber abans de valorar-la i, sobretot, quines haurien d’anar a parar al nostre iPod o cremar per sempre a l’infern de la música.

Segons el diccionari de la GEC la paraula “versió” ofereix, entre d’altres, els següents significats: [1] Manera de referir, d’interpretar, de presentar, una cosa (en contraposició amb altres maneres);[2] Cadascuna de les interpretacions d’un tema artístic, d’una composició musical, etc. Si m’ho permeteu – i aquí és on m’agradaria començar a marcar diferències sobre el que uns o altres entenen com a versió -, em quedaré amb la 1a de les accepcions presentades. Per mi una versió (musical en aquest cas) APORTA quelcom essencialment propi respecte l’original, i respecte d’altres versions.

 

Interpretació, versió o refregit?

Mirem doncs de destriar el gra de la palla, començant per diferenciar tots els elements que solem encabir dins el sac de les versions, destriant-ne tres tipus bàsics, segons l’estat en què queda una cançó després de passar pel sedàs del presumpte artista.

  • Interpretació: reproduir “estrictament”un tema aliè sense aportar-hi essencialment res més que les característiques de la pròpia forma de tocar, cantar, etc. Aquí hi caben des de les imitacions que perpetrem a casa dels nostres temes favorits armats amb una guitarra, les “versions homenatge” o, fins i tot, els intents d’alguns grups de fer calaix fent colar com a propi un tema escrit per altri (gràcies a la nostra incultura musical i despreocupació general sobre la qualitat i pedigrí del producte final)
  • Remix: una forma fàcil de fer calers pels que no tenen cap talent musical, a base d’afegir a l’original una base rítmica, mesclar-la, distorsionar la part vocal, o simplement agafar-ne un fragment i repetir-lo fins que s’aconsegueix que l’oient en qüestió salti pel balcó, tiri el radiocassette per la finestra del cotxe o es llanci a la beguda.
  • Versió: Allò que JO considero una versió amb tots els ets i uts és l’exposat abans:  una interpretació en el sentit més ampli que APORTA quelcom essencialment propi respecte l’original, i respecte d’altres versions. El resultat: una altra cançó diferent.  Ara ens entenem!

Yesterday i Eleanor Rigby, es disputen l’honor de ser la cançó més versionada de la història

Navegant per diferents blogs que miraven amb més o menys èxit de desenredar la troca, em va agradar la comparació que un usuari mirava d’establir amb una casa. Anant un pèl més enllà, m’atreviria a dir que una interpretació consistiria en donar-li a la casa una maneta de pintura; una versió podria passar per fer-hi obres a l’interior, afegint-hi també un jardinet si s’escau; i un “remix” passaria per girar la taulada del revés,  passar la porta al 1r pis, les finestres al soterrani i posar les cortines per fora…

Ja podem tirar a la brossa, per tant, les interpretacions que sonen calcades, alternatives elementals consistents en posar una base rítmica a un “hit”, o aquelles que es limiten a pujar el volum i cridar més fort la melodia sense variar tempo, ritme o instrumentació. NO, això no són versions, són “ombres” d’una cançó que no provenen de cap esforç creatiu i mereixen anar directes a l’infern de la música.

No oblidem però que grans artistes s’han començat a fer un nom tocant cançons d’altres grups, patejant-se petits locals de mala mort. Aquí no estem parlant de la versió com a forma de vida… D’altres s’han dedicat també a fer un homenatge amb versions propies, aportant llur personalitat i talent per millorar o, si més no, dotar de nous valors la peça original (Frank Sinatra, Monty Alexander, Rod Steward, Metallica o… glups!, Robbie Williams)

La diferència entre un artista i un lladre de cançons consistiria, en tot cas, en les pretensions. És a dir, si aquella versió que no aporta novetats substancials és un homenatge (molt lloable) o un lamentable intent de suplir una carència creativa. Descartarem altres casos – deixant-los per una altra entrega d’aquesta saga -, com ara “bandes de tribut” (consagrades a versionar peces d’un grup o artista particular com ara Dread Zeppelin, Apocalyptica o The Fab Faux, entre d’altres) o gent que viu de parodiar consagrats èxits aliens (Al Jankovic, Richard Cheese, Azucarillo Kings…). Ara “no toca”.

 

Veredicte: a l’iPod o a l’infern?

No sé si us heu adonat que, de moment, estem deixant de banda el fet que una versió ens pugui agradar més o menys, o que encaixi amb els nostres gustos musicals. Ara parlem de considerar una sèrie d’elements per penjar a un “cover” – que en dirien els anglòfils -, l’etiqueta de “versió” o la de “farsa”. En aquest sentit, respecto i admiro profundament les versions que, tot i no agradar-me, aporten prous elements de CANVI per fer-ne una peça que podríem admetre com a “nova”. Caldrà doncs donar-li una oportunitat: directe a l’iPod!

Una de les coses que pitjor tolero quan parlem de versions és, precisament, que es desconegui que cert tema d’èxit que les maleïdes radiofórmules (a l’infern musical!) s’encarreguen de colar-nos fins i tot a la sopa és, de fet, una versió d’un altre autor. Personalment em sembla indignat que, en general, cap d’aquestes emissores sigui capaç (desconeixement o conveniència comercial?) de fer-ne ni una minsa referència com a simple dada de referència o, si m’apureu, per justícia musical. Alguns exemples, per veure si ens entenem:

> Love is is all around: (“4 bodas y un funeral”) no és de Wet Wet Wet!
> Dy’er Mak’er: un tema “bailongo” que s’empescà Sheryl Crow…? No!
> Ella, elle l’a: Kate Ryan perverteix l’homenatge a Ella Fitgerald
> Without you: popularitzada per Nilsson, TAMPOC és de Mariah Carey
> Breadfan: homenatge de Metallica a qui parí aquest tema… el 1971!

Un cas curiós: My way, per si no ho sabíeu, no va ser interpretada originalment per Frank Sinatra. El seu autor, Jacques Revaux, va escriure el tema “For Me” per a la vocalista Dalida, però fou finalment Claude François qui el va retocar i convertir en Comme d’habitude. Paul Anka en va comprar els drets més tard i, canviant-ne lletra i significat, la mostrà a Sinatra que la va popularitzar a finals del ’68.

I així podríem seguir fins… l’Aserejé! Sí, aquella aberració musical que, per desgràcia, tots tenim al cap, metralla impunement el Rapper’s Delight de Sugarhill Gang (1979), tal com nosaltres mateixos ho fèiem amb els grups anglòfils quan els imitàvem sense saber què deien. Jutgeu vosaltres mateixos:

I said a hip hop the hippie the hippie (Aserejé ja de jé de jebe)
to the hip hip hop, a you don’t stop (tu de jebere sebiunouva)
the rock it to the bang bang boogie say up jumped the boogie (majabi an de bugui)
to the rhythm of the boogie, the beat (an de buididipí)

Aberracions a banda, també aporten cert valor aquelles interpretacions que adapten a un idioma un tema originalment escrit en un altre. Aquest valor pot ser molt positiu, com el Man in Black de Johnny Cash que va versionar Loquillo, curiós – com The Girl of Yesterday que adaptava a l’anglès el tema del 1980 de Nacha pop-, o desastres en llengua incomprensible com Aquarius de Raphael o In the Ghetto  (on “El Príncipe gitano” apunyala Elvis per l’esquena) que cal enviar, efectivament… a l’infern musical!

Perquè no sigui dit, i per anar tancant la paradeta, us deixo un parell d’exemples del que jo considero una vertadera aportació (cap a l’iPod!):

Versió del “Billie Jean” de Michael Jackson a càrrec de Chris Cornell

U2 o Colosseum també han versionat el clàssic de Dylan. Em quedo amb la de Hendrix.

Johnny Cash ha versionat U2 o Depeche Mode, però va crear una perla amb aquest “Hurt” de Nine Inch Nails

Ara potser entendreu una mica més (aquells que em coneixeu) perquè em poso tan pesadet quan sento parlar alegrement de versions… El meu consell: SIGUEU CURIOSOS! Si una cançó us agrada esbrineu-ne allò que pugueu, mireu d’entendre’n la lletra, conèixer la història del grup… Us sorprendreu més vegades del que penseu.

Enllaços d’interès (o què cal consultar quan parlem de música)

  • Aloha Pop-Rock: completíssim recull de biografies de grups i artistes [castellà]
  • Lyricsfreak: àmplia base de dades amb lletres de cançons [anglès], que hauríeu d’acompanyar del traductor de Google
  • Ultimate Guitar archive: web amb + de 300.000 acords i tablatures [anglès]
  • Allmusic: l’equivalent a l’IMDB de les pelis, és a dir: molta informació musical [anglès]
  • The OMM top 50 covers: les 50 millors versions de la història (segons The Observer) [anglès]

To live without my music would be impossible to do. In this world of troubles, my music pulls me through…