Capítol 12è. Entenem el que escoltem? (I)

Pero qué público más tonto tengo,
pero qué público más anormal.
Yo estoy aquí y canto lo que quiero
y si queréis más dejo de cantar.
> Pero qué público más tonto tengo (escolta-la mentre llegeixes)
Kaka de luxe – Kaka de Luxe/Paraíso (1982)

Fa uns anys, a la facultat, tenia un company molt metòdic que aconseguia les lletres de les seves cançons preferides i les copiava en paper – penseu que corria l’any 96 – per poder aprendre-se-les de memòria. Recordo que en el seu moment me’n fotia. Ara reconec però, que aquella era una forma prou lògica i raonable d’entendre de veritat allò que escoltava.

Estareu d’acord amb mi que resulta força comú que, quan no coneixem un idioma (o no hi estem familiaritzats), acabem cantant amb èmfasi una cançó que “ens agrada” acompanyant els nostres galls amb  un “wachu-wi, wachu-wa…” mentre amb prou feines aconseguim intuir si parla d’amor, de desamor o de canonades embossades. Estic pensant bàsicament en cançons en anglès, però podríem aplicar-ho fàcilment a temes cantats en francès, alemany, japonès o, fins i tot, aquells que tot i escoltar en la nostra pròpia llengua no ens prenem el temps necessari  – ni l’interès, ni l’esforç – per comprendre què ens volen dir.

La música ha corregut sempre el perill de ser un bé de consum ràpid. De fet, hi ha molta (massa) música feta, creada, amb aquest objectiu: el consum fàcil i ràpid per part de les masses. No ho critico (massa); tot té un lloc en aquesta vida però… hi ha moments per fotre’s una hamburguesa del McDonalds (o una coca del Viena), altres per gaudir d’una bona llonganissa amb fesols i vinet de la terra, i d’altres pel delit, recreant-nos amb qualsevol plat exquisidament elaborat que dugui, posem per exemple, muntanyes (mai és massa) de foie.

Hom podria dir – i jo ho defensaré – que l’important no és pas entendre la lletra sinó impregnar-nos amb el sentiment que transmet la peça complerta. La melodia, la instrumentació, el ritme, els arranjaments… formen part d’un “tot” que, juntament amb la lletra, anomenem cançó. Al cap i a la fi, una mateixa peça, encara que n’entenguem perfectament la lletra, pot tenir un significat molt diferent per dues persones i, fins i tot, per una mateixa en moments distints de la seva vida.

Ara, també defensaré vehementment que per tal de posicionar-nos emocionalment sobre un tema, com més informació en tinguem millor. I em sembla que el contingut és prou rellevant… no? Si no, correm el risc que ens passi com en el tema escollit per acompanyar aquest post on, sense cap recança, el grup se’n fotia a la cara (i a les oïdes) dels qui l’escoltaven i que – me’ls puc imaginar – es tornaven bojos corejant la lletra; fet que ens indica, d’altra banda, que potser no fos del tot desencertada.

Com a exemple potser val la pena que ens fixem en un gènere en què per molts de nosaltres, malgrat ens agradi, la incomprensió de llur significat esdevé poc més que una barrera infranquejable que ens priva del plaer de gaudir-ne. No, no em refereixo al xotis; parlo de la música clàssica. Un simple cop dull al llibret que acompanya el disc o una acció a priori tan allunyada del concepte clàssic com és una recerca a google sobre el text d’una cantata, una òpera, una ària particular, farà que aquella peça que fins ara escoltàvem amb interès s’obri davant nostre com una flor, revelant-nos secrets fins llavors inabastables.

Proveu-ho, feu-me cas.

(Continuarà…)