Capítol 17è. Adéu Springsteen, ja (no) ens veurem

Let’s dance this last dance tonight… (Donna Summer > Last Dance)

17 de maig, estadi Olímpic de Barcelona. Dinou anys després de veure’l per primera vegada en el seu Human Touch Tour – un 11 de maig de 1993, jo en tenia llavors 16! -, torno a l’escenari del crim. Bruce Springsteen i la E-Street Band en directe. No pretenc fer aquí una crítica que per això ja teniu els diaris (aquí la de La Vanguardia si us ve de gust), les revistes especialitzades i… ups! me n’oblidava, la majoria fins i tot el vostre propi criteri.

Em cal però, per variar, posar per escrit allò que vaig sentir per tal de valorar la nit amb la perspectiva suficient. Tot plegat, havia de ser un dia molt significatiu, no només pel retrobament amb el meu ídol d’infància (i joventut) sinó també pel desè aniversari de boda que celebràvem anant plegats al concert amb la Paloma, havent d’allunyar-nos per fer-ho, per primera nit, del Víctor, que a més complia dos anyets l’endemà. Millors ingredients impossible.

Així que… amb les entrades comprades 6 mesos abans fruit d’un rampell, arribava finalment el dia. Ens plantem a la zona de l’estadi cap a les 9 tocades i, després d’un parell de voltes, aparquem a 5 minuts de la porta, sobre la vorera, arrambats sota un arbre – resem per trobar el cotxe a la sortida -, i entrem per una porta lateral; o sigui que poc després de les 9.30h ja som dins. Deu minuts fent cua per anar al lavabo de les grades, mentre sona pels altaveus el “Last Dance” en honor a Donna Summer, morta hores abans, i baixem cap a la gespa – bé, no, que era un gran plàstic blau – just quan explota… Oh, sí ¡Badlands! Això promet.

Ens quedem cap al final per tal de tenir espai de sobres per moure’ns (quan ja ets a més de 50m de l’escenari, 20m més o menys tant és, i passo de pegar-me amb ningú; és la nostra nit especial). El Bruce saluda la concurrència en català, com ja ens té acostumats, amb un “Bona nit Barcelona!” – o ha dit Badalona? No ho sé… –.

Arrenca el ‘We take care of our own’ i rebo el primer gerro d’aigua freda de la nit. No, no sóc gens fan dels darrers àlbums del Boss, però em refereixo ara als 7 “eurazos” que em claven per una birra “mitjana”. Un altre punt per la organització després de la pèssima gestió dels accessos de la que, per sort, m’assabento l’endemà via twitter. Segueix ‘Wrecking Ball’, tema que dona nom al nou àlbum (una altra decepció, com els darrers… ja he perdut el compte) i ¡No surrender! Va, que la cosa de moment no pinta malament.

Entrem llavors en un primer “baixón” notable, interromput només per ‘Out on the Street’, fins que finalment sembla que l’amic Springsteen es digna a servir-nos un bon combinat de temes – defensable interpretativament si més no – d’aquells que duc 19 anys esperant sentir en directe: ‘Youngstown‘, ‘Murder Incorporated‘, ‘You can look…’ i ‘She’s de One‘, esquitxats només per una versió totalment execrable de ‘Johnny 99‘, trista representació del Nebraska. Altres àlbums memorables quedarien també en l’oblit…

Després d’uns entrants prometedors i uns primers amb alts i baixos, l’àpat musical sembla que s’encarrila malgrat el total de tres temes del ‘The Rising’ (tres més dels necessaris al meu entendre) coronats per un ‘Waiting on a Sunny Day’ que, sospitosament, és un dels més corejats pel públic, numeret efectista inclòs amb nena pujant a l’escenari per cantar-lo amb el Boss. Gràcies, ara ja començo a veure a qui va destinat el concert, i no em sembla que sigui als fans que l’escoltem des de fa 20 anys (o 30, o 40).

Rematem la feina amb uns postres de ‘The Promised Land‘ + ‘The River‘ + ‘Prove It All Night‘ (per mi el tema més ben interpretat de la vetllada, amb espurnes d’autèntica química entre Springsteen i Steve Van Zandt) + ‘Hungry Heart‘. A les 0:07, hora exacta en què mon fill complia el seu segon aniversari a 130 Km d’allí, sonaven els darrers compassos d’un significatiu ‘We Are Alive’ que donava pas a una de les seves cançons preferides per adormir-se: ‘Thunder Road‘. Així sí, Bruce.

Pels bisos, a banda del recent ‘Rocky Ground’, la tria és un seguit de temes especialment dedicats als fans dels Greatest Hits del de New Jersey: ‘Born in the U.S.A.‘ – la cançó més estúpida per a ser corejada en un concert… fora dels USA -, ‘Born to Run‘, ‘Bobby Jean‘ i ‘Dancing in the Dark‘ (cançó que acaba d’omplir-me els collons i que és l’escollida per abandonar l’estadi). Segons em confirmen més tard, em perdo lamentablement ‘Tenth Avenue Freeze-Out‘, que serveix d’homenatge al Big Man Clarence Clemonds. Molt lloable i, segons sembla, molt emotiu. Per cert: sóc l’únic que pensa que el “substitut” del malaurat saxofonista (nebot seu segons sembla) és clavat al Moss de IT Crowd? Bé, és igual…

I jo marxo de l’estadi satisfet malgrat tot per haver tornat a veure en directe una pantalla gegant on apareixia Springsteen i companyia. No em malinterpreteu: un 10 per un paio que segueix tocant durant 3 hores, que segueix omplint estadis, que segueix transmetent força i sentiment a parts iguals, i que segueix cobrint-se les esquenes amb una meravellosa banda (Van Zandt, Lofgren, Bittan o un esforçadíssim Max Weinberg que devia necessitar respirador un cop acabat el concert). Però aquest no és el “meu” Bruce. Potser el vostre, o el seu… però no el que jo esperava veure l’altre dia.

Mira, queda molt maco que vinguis i ens parlis en català, a tots ens encanta i ens fa gran un ego que, de tan petit que és el país, amb poc queda ple. Però no cal abusar-ne, especialment quan es veu d’una hora lluny que et van xivant allò que has de dir pel “pinganillo” de l’orella esquerra. Sona forçat, com les referencies al Barça i al 15M, massa efectistes. Sí, hi ha química, això és evident, però quan realment és així, tampoc cal mirar de fer-ho tant patent. O només a mi m’ho va semblar? Ho sé, la culpa no és seva, és de les meves espectatives (ara, també he arribat a llegir bajanades de l’estil “Springteen millora amb els anys, com el bon vi!”)

Pels que no heu tingut oportunitat – o el temps o les ganes – aquí us deixo els setlists dels concerts de dijous i de divendres, amb un darrer apunt: el tio té els collons d’incloure un tema del Greetings.. (el memorable ‘Spitit in the night’!), un del The Wild… (The E Street Shuffle), a banda de tocar el Because the Night, Downbound Train, Night, Racing on the Street o Ramrod… el divendres!

Setlist 17/5: Badlands / We Take Care Of Our Own / Wrecking Ball / No Surrender / Death to My Hometown / My City of Ruins / Out in the Street / Talk to Me / Jack of All Trades / Youngstown / Murder Incorporated / Johnny 99 / You Can Look (But You Better Not Touch) / She’s the One / Shackled and Drawn / Waitin’ on a Sunny Day / The Promised Land / The River / Prove It All Night / Hungry Heart / The Rising / We Are Alive / Thunder Road; Bisos: Rocky Ground / Born in the U.S.A. / Born to Run / Bobby Jean / Dancing in the Dark / Tenth Avenue Freeze-Out.

Per àlbum: Wrecking Ball (7); The Rising (3); The Ghost of… (1); Born in the USA (4); Nebraska (1); The River (4) Darkness on… (3); Born to Run (4); The Wild… (0!); Greetings… (0!)  

Setlist 18/5: Night / The Ties That Bind / We Take Care Of Our Own / Two Hearts / Wrecking Ball / Death to My Hometown / My City of Ruins / Spirit in the Night / The E Street Shuffle / Jack of All Trades / Trapped (Jimmy Cliff cover) / Downbound Train / Because the Night / Working on the Highway / Shackled and Drawn / Waitin’ on a Sunny Day / The Promised Land / Racing in the Street / The Rising / We Are Alive / Badlands / Ramrod; Bisos: (idem)

Tot plegat, un bon dia per acomiadar-me del Bruce en directe. Ara “només” em queda anar a refugiar-me en els seus àlbums, els que fan que ell segueixi sent un d’aquells músics que penetra al més profund de la meva ànima i que, a més a més, és capaç de suportar no només el pas del temps sinó també, i sobretot, qualsevol crítica – fins i tot les meves -, i seguir sent el que és… The Boss.

Capítol 5è. Escoltar Steinbeck, llegir Springsteen

 

Wherever there’s somebody fightin’ for a place to stand
Or decent job or a helpin’ hand
Wherever somebody’s strugglin’ to be free
Look in their eyes Mom you’ll see me.

> The Ghost of Tom Joad (escolta-la mentre llegeixes)

Bruce Springsteen – The Ghost of Tom Joad (1995)

Reflexionant sobre l’essència de les coses petites, és inevitable admetre que música i literatura són dos dels terrenys abonats on més fàcilment acostumo a recol·lectar aquestes valuosíssimes píndoles vitals. Fragments d’una cançó que em transporten a un altre lloc, records inesperats en rellegir el passatge d’un llibre llegit anys ençà… I quan aquest dos petits-grans plaers es fusionen en perfecte simbiosi, l’efecte es magnifica de forma evident.

Amb freqüència escolto música mentre llegeixo (de fet, mentre faig qualsevol cosa que no sigui dormir), però poques vegades he trobat una comunió tan perfecte com la que es produeix en escoltar un LP de Springsteen tot llegint una novel·la de Steinbeck.  Pràcticament podria dir-se que les sensacions es confonen i són els passatges de “East of Eden” els que omplen les meves oïdes i els escenaris de “Nebraska” els que repassen incansablement els meus ulls. Escoltar Steinbeck i llegir Springsteen…

No ens limitem però a l’òbvia relació sorgida del treball del Boss  “The Ghost of Tom Joad” – un fragment del qual encapçala aquest post – inspirada en la novel·la “The Grapes of Wrath” (o més aviat, segons reconeixia el de New Jersey, en la versió cinematogràfica) de la qual Tom Joad n’és protagonista (i les paraules del qual he près per tancar-lo). NO. Qualsevol que conegui l’obra d’ambdós podrà ràpidament establir vincles sobre el fons, la forma, el ritme…

De fet, ha estat la relectura de “Of Mice and Men” (Homes i Ratolins), la que m’ha fet recuperar aquesta vella idea i posar-la per escrit. La intenció inicial era incloure una ressenya sobre un llibre, una cançó, una pel·lícula… Però per poc que m’hagueu llegit una mica, i sobretot aquells que ja em coneixeu, sabreu que quan m’hi poso difícilment puc centrar-me en un sol tema i acabo esplaiant-me tant com puc i més.

Homes i Ratolins

Permeteu-me doncs centrar-me breument en aquest preciós relat. “Of Mice and Men” és, de fet, un retrat social sobre les esperances i somnis de la classe treballadora americana. Ambientada en la Gran Depressió, els seus protagonistes, George – un home jove i força espavilat – i el seu inseparable company de viatge, el grandot Lennie, retardat mental i amb una inusual força física, són dos treballadors que van de granja en granja buscant un lloc on poder treballar durant prou temps com per estalviar els diners que els permetrien comprar un ranxo propi i establir-s’hi com a propietaris.

La història – fàcilment adaptable al teatre pels seus limitats escenaris, i duta al cinema també en vàries ocasions -, és com aquelles cançons – petites novel·les, fragments de vides – que omplen àlbums com “Nebraska”, “Darkness on the Edge of Town” o fins i tot “Born to Run”, un relat ple d’esperances, de somnis a priori irrealitzables sobre un futur millor, condemnats a fracassar de bon començament. L’encant del llibre, com a les cançons del Boss, rau en la proximitat de la història, i la fragilitat d’uns entranyables personatges que ens fa seguir-ne les evolucions amb l’ai al cor, identificant-nos ràpidament amb la seva legítima voluntat de cercar un futur millor, desitjant amb totes les nostres forces, pàgina a pàgina, que, contra tot pronòstic, siguin capaços de superar allò inevitable.

Steinbeck vs. Springsteen

Coneguem els protagonistes d’aquesta simbiosi que us comentava amb quatre dades que, en tot cas, ens permetin posar-nos en situació:

STEINBECK (John Ernst Steinbeck, Jr.)	SPRINGSTEEN (Bruce Frederick Joseph Springsteen)
7 Febrer 1902, Salinas (California) – 20 Desembre 1968, NY	Nascut el 23 de Setembre de 1949 a Long Branch, New Jersey
Autor de 27  llibres, incloent 16 novel·les, 6 llibres de no-ficció i 5 col·leccions de relats	Més de 120 milions d’àlbums venuts: 16 LP’s, 66 singles, 3 EP’s, 4 directes, i 4 recopilatoris
Nobel de Literatura al 1962, i Pulitzer per “The Grapes of Wrath” (1940)	20 premis Grammy, 2 Globus d’Or i un Òscar de l’Acadèmia
Més imformació…	Més imformació…

I ara preguntem-nos.. què fa que encaixin tan bé les obres de tos dos? Bàsicament, és evident, pel tema de fons i els personatges que trobem en la majoria de llurs treballs: homes que persegueixen un somni (l’ideal de somni americà) i que acaben estavellant-se contra la dura realitat que suposa la crisi econòmica (la depressió dels anys 30 en el cas de l’obra de Steinbeck o la de l’època post-industrial dels 70 i 80 en el cas de Springsteen), i tots els perjudicis que, tot i els 50 anys que separen ambdues èpoques, segueixen enquistats en la societat ianqui, especialment a l’interior del país – pobles petits, zones rurals – on més s’acarnissa la crisi.

Xacres com els perjudicis socials, l’abús de l’autoritat, el racisme, la gana, l’atur… són els detonants que, ens molts casos, fan que els personatges que ambdós descriuen es trobin en constant moviment, a la recerca d’un canvi, d’una fugida endavant que, en la majoria de casos acaba representant escapar del foc per caure a les brases. Obrers que han subsistit tota la vida amb les seves pròpies mans, o que han de guanyar-se el pa en una fàbrica en torn “from nine to five”, personatges senzills i simples a priori però amb una caracterització tan complexa i real com llurs problemes. Víctimes del seu propi destí.

Tot plegat, relats sobre perdedors? No. Històries reals sobre persones de carn i ossos, sense trampes argumentals ni girs impossibles, i amb finals autèntics com un cafè ben mòlt sense sucre. L’home condemnat a lluitar pel seu futur contra circumstàncies que en ocasions li són tan alienes com incomprensibles – la crisi econòmica, les diferències socials, o fins i tot una limitació física o la maldat inherent a la naturalesa humana – amb els pocs recursos que la vida li ha deixat intactes: la força de voluntat i l’instint de supervivència, a banda dels que ell hagi pogut mantenir defensant amb dents i ungles com ara l’amistat o la família, reductes últims d’esperança. Avui en dia que la crisi ens volta per tot arreu… us va sonant tot això que us explico?

Primera cita

Malgrat que l’odissea dels Joad a “El Raïm de la Ira” constitueix la columna vertebral del que és el meu llibre preferit (ja hi dedicaré una entrada en exclusiva un dia o altre), per aquells que no esteu (encara) familiaritzats amb l’obra de Steinbeck, crec que “Of Mice and Men” (1937) és un relat ideal per tal d’establir-hi una primera cita amb aquest autor. En ell s’hi recull un bon grapat dels elements característics que omplirien les pàgines de la transgressora “The Grapes of Wrath” (1939) o “East of Eden” (1952), ambdues portades al cinema per John Ford i Elia Kazan respectivament (amb el consegüent risc de perdre de vista el format, valors i riquesa de l’obra original).

AVÍS: no trieu el camí fàcil, i deixeu les pel·lícules per més endavant (jo, de fet, mai no les he vistes)

Per acompanyar qualsevol d’aquestes obres, us recomano – a banda de “The Ghost of Tom Joad” – qualsevol LP del Bruce, especialment els editats fins el 1984 (fins el “Born in the U.S.A”, perquè ens entenguem). Temes com Lost In The Flood, Incident On 57th Street, Meeting Across The River, The Promised Land, Factory, Darkness On the Edge Of Town, This Land is Your Land o el No Surrender…

Fins i tot per a “East of Eden”, història de dues famílies al llarg de tres generacions – des de la Guerra de Secessió fins la 2a Guerra Mundial – amb clares al·lusions bíbliques en les figures de Cal i Aaron Trask, la peça “Adam Raised a Cain” del LP “Darkness on the Edge of Town” esdevindria una excel·lent banda Sonora, per exemple.

Amb tot això, pretenc no només  verbalitzar d’alguna manera aquesta unió indissoluble Springsteen-Steinbeck sinó, d’alguna manera, fer-vos arribar d’alguna manera la meva fal·lera incorregible per ambdós autors. Si així aconsegueixo que algú de vosaltres se’n faci també fan o, si més no, es doni l’oportunitat de “regalar-se” un “menage à trois” amb aquests dos gegants, em donaré per més que satisfet. Ja m’ho explicareu…

Enllaços relacionats:

• Pàgina ofcial de Bruce Springsteen
• Bio i obra de John Steinbeck
• Bruce Springsteen a la Viquipèdia
• John Steinbeck a la Viquipèdia

I’ll be all around in the dark. I’ll be everywhere. Wherever you can look, wherever there’s a fight, so hungry people can eat, I’ll be there. Wherever there’s a cop beatin’ up a guy, I’ll be there (…) I’ll be in the way guys yell when they’re mad. I’ll be in the way kids laugh when they’re hungry and they know supper’s ready, and when the people are eatin’ the stuff they raise and livin’ in the houses they build, I’ll be there, too.