Capítol 3r. iPod o l’infern de la música

 

And the peculiar thing is this my friends,
The song we sang on that fateful night
It didn’t actually sound anything like this song.
This is just a tribute, you gotta believe it…

>Tribute (escolta-la mentre llegeixes)

Tenacious D  – Tenacious D (2001)

Aquest cop se m’ha acudit no deixar-ho tot a la improvisació o al furor del moment: m’he fet un petit guió del que podia incloure en aquesta primera entrada de temàtica musical sobre les versions i… colló! No sé si dividir-ho en fascicles col·leccionables, fer una tesi doctoral sobre el tema, o abandonar directament la idea i escriure una entrada més modesta sobre, posem, els diferents colors que poden tenir les tecles d’un piano.

En fi, un cop llançats a la piscina, posem-nos a fotre llargs fins que el cos ens digui prou. Això sí, miraré de reduir al màxim la informació estadistico-anecdòtica (no prometo res) i deixar la meva visió personal sobre què considero que ha d’oferir una versió d’una cançó, allò que cal saber abans de valorar-la i, sobretot, quines haurien d’anar a parar al nostre iPod o cremar per sempre a l’infern de la música.

Segons el diccionari de la GEC la paraula “versió” ofereix, entre d’altres, els següents significats: [1] Manera de referir, d’interpretar, de presentar, una cosa (en contraposició amb altres maneres);[2] Cadascuna de les interpretacions d’un tema artístic, d’una composició musical, etc. Si m’ho permeteu – i aquí és on m’agradaria començar a marcar diferències sobre el que uns o altres entenen com a versió -, em quedaré amb la 1a de les accepcions presentades. Per mi una versió (musical en aquest cas) APORTA quelcom essencialment propi respecte l’original, i respecte d’altres versions.

 

Interpretació, versió o refregit?

Mirem doncs de destriar el gra de la palla, començant per diferenciar tots els elements que solem encabir dins el sac de les versions, destriant-ne tres tipus bàsics, segons l’estat en què queda una cançó després de passar pel sedàs del presumpte artista.

• Interpretació: reproduir “estrictament”un tema aliè sense aportar-hi essencialment res més que les característiques de la pròpia forma de tocar, cantar, etc. Aquí hi caben des de les imitacions que perpetrem a casa dels nostres temes favorits armats amb una guitarra, les “versions homenatge” o, fins i tot, els intents d’alguns grups de fer calaix fent colar com a propi un tema escrit per altri (gràcies a la nostra incultura musical i despreocupació general sobre la qualitat i pedigrí del producte final)

• Remix: una forma fàcil de fer calers pels que no tenen cap talent musical, a base d’afegir a l’original una base rítmica, mesclar-la, distorsionar la part vocal, o simplement agafar-ne un fragment i repetir-lo fins que s’aconsegueix que l’oient en qüestió salti pel balcó, tiri el radiocassette per la finestra del cotxe o es llanci a la beguda.

• Versió: Allò que JO considero una versió amb tots els ets i uts és l’exposat abans:  una interpretació en el sentit més ampli que APORTA quelcom essencialment propi respecte l’original, i respecte d’altres versions. El resultat: una altra cançó diferent.  Ara ens entenem!

Yesterday i Eleanor Rigby, es disputen l’honor de ser la cançó més versionada de la història

Navegant per diferents blogs que miraven amb més o menys èxit de desenredar la troca, em va agradar la comparació que un usuari mirava d’establir amb una casa. Anant un pèl més enllà, m’atreviria a dir que una interpretació consistiria en donar-li a la casa una maneta de pintura; una versió podria passar per fer-hi obres a l’interior, afegint-hi també un jardinet si s’escau; i un “remix” passaria per girar la taulada del revés,  passar la porta al 1r pis, les finestres al soterrani i posar les cortines per fora…

Ja podem tirar a la brossa, per tant, les interpretacions que sonen calcades, alternatives elementals consistents en posar una base rítmica a un “hit”, o aquelles que es limiten a pujar el volum i cridar més fort la melodia sense variar tempo, ritme o instrumentació. NO, això no són versions, són “ombres” d’una cançó que no provenen de cap esforç creatiu i mereixen anar directes a l’infern de la música.

No oblidem però que grans artistes s’han començat a fer un nom tocant cançons d’altres grups, patejant-se petits locals de mala mort. Aquí no estem parlant de la versió com a forma de vida… D’altres s’han dedicat també a fer un homenatge amb versions propies, aportant llur personalitat i talent per millorar o, si més no, dotar de nous valors la peça original (Frank Sinatra, Monty Alexander, Rod Steward, Metallica o… glups!, Robbie Williams)

La diferència entre un artista i un lladre de cançons consistiria, en tot cas, en les pretensions. És a dir, si aquella versió que no aporta novetats substancials és un homenatge (molt lloable) o un lamentable intent de suplir una carència creativa. Descartarem altres casos – deixant-los per una altra entrega d’aquesta saga -, com ara “bandes de tribut” (consagrades a versionar peces d’un grup o artista particular com ara Dread Zeppelin, Apocalyptica o The Fab Faux, entre d’altres) o gent que viu de parodiar consagrats èxits aliens (Al Jankovic, Richard Cheese, Azucarillo Kings…). Ara “no toca”.

 

Veredicte: a l’iPod o a l’infern?

No sé si us heu adonat que, de moment, estem deixant de banda el fet que una versió ens pugui agradar més o menys, o que encaixi amb els nostres gustos musicals. Ara parlem de considerar una sèrie d’elements per penjar a un “cover” – que en dirien els anglòfils -, l’etiqueta de “versió” o la de “farsa”. En aquest sentit, respecto i admiro profundament les versions que, tot i no agradar-me, aporten prous elements de CANVI per fer-ne una peça que podríem admetre com a “nova”. Caldrà doncs donar-li una oportunitat: directe a l’iPod!

Una de les coses que pitjor tolero quan parlem de versions és, precisament, que es desconegui que cert tema d’èxit que les maleïdes radiofórmules (a l’infern musical!) s’encarreguen de colar-nos fins i tot a la sopa és, de fet, una versió d’un altre autor. Personalment em sembla indignat que, en general, cap d’aquestes emissores sigui capaç (desconeixement o conveniència comercial?) de fer-ne ni una minsa referència com a simple dada de referència o, si m’apureu, per justícia musical. Alguns exemples, per veure si ens entenem:

> Love is is all around: (“4 bodas y un funeral”) no és de Wet Wet Wet!
> Dy’er Mak’er: un tema “bailongo” que s’empescà Sheryl Crow…? No!
> Ella, elle l’a: Kate Ryan perverteix l’homenatge a Ella Fitgerald
> Without you: popularitzada per Nilsson, TAMPOC és de Mariah Carey
> Breadfan: homenatge de Metallica a qui parí aquest tema… el 1971!

Un cas curiós: My way, per si no ho sabíeu, no va ser interpretada originalment per Frank Sinatra. El seu autor, Jacques Revaux, va escriure el tema “For Me” per a la vocalista Dalida, però fou finalment Claude François qui el va retocar i convertir en Comme d’habitude. Paul Anka en va comprar els drets més tard i, canviant-ne lletra i significat, la mostrà a Sinatra que la va popularitzar a finals del ’68.

I així podríem seguir fins… l’Aserejé! Sí, aquella aberració musical que, per desgràcia, tots tenim al cap, metralla impunement el Rapper’s Delight de Sugarhill Gang (1979), tal com nosaltres mateixos ho fèiem amb els grups anglòfils quan els imitàvem sense saber què deien. Jutgeu vosaltres mateixos:

I said a hip hop the hippie the hippie (Aserejé ja de jé de jebe)

to the hip hip hop, a you don’t stop (tu de jebere sebiunouva)

the rock it to the bang bang boogie say up jumped the boogie (majabi an de bugui)

to the rhythm of the boogie, the beat (an de buididipí)

…

Aberracions a banda, també aporten cert valor aquelles interpretacions que adapten a un idioma un tema originalment escrit en un altre. Aquest valor pot ser molt positiu, com el Man in Black de Johnny Cash que va versionar Loquillo, curiós – com The Girl of Yesterday que adaptava a l’anglès el tema del 1980 de Nacha pop-, o desastres en llengua incomprensible com Aquarius de Raphael o In the Ghetto  (on “El Príncipe gitano” apunyala Elvis per l’esquena) que cal enviar, efectivament… a l’infern musical!

Perquè no sigui dit, i per anar tancant la paradeta, us deixo un parell d’exemples del que jo considero una vertadera aportació (cap a l’iPod!):

Versió del “Billie Jean” de Michael Jackson a càrrec de Chris Cornell

U2 o Colosseum també han versionat el clàssic de Dylan. Em quedo amb la de Hendrix.

Johnny Cash ha versionat U2 o Depeche Mode, però va crear una perla amb aquest “Hurt” de Nine Inch Nails

Ara potser entendreu una mica més (aquells que em coneixeu) perquè em poso tan pesadet quan sento parlar alegrement de versions… El meu consell: SIGUEU CURIOSOS! Si una cançó us agrada esbrineu-ne allò que pugueu, mireu d’entendre’n la lletra, conèixer la història del grup… Us sorprendreu més vegades del que penseu.

Enllaços d’interès (o què cal consultar quan parlem de música)

• Aloha Pop-Rock: completíssim recull de biografies de grups i artistes [castellà]
• Lyricsfreak: àmplia base de dades amb lletres de cançons [anglès], que hauríeu d’acompanyar del traductor de Google
• Ultimate Guitar archive: web amb + de 300.000 acords i tablatures [anglès]
  
• Allmusic: l’equivalent a l’IMDB de les pelis, és a dir: molta informació musical [anglès]
• The OMM top 50 covers: les 50 millors versions de la història (segons The Observer) [anglès]

To live without my music would be impossible to do. In this world of troubles, my music pulls me through…