Capítol 17è. Adéu Springsteen, ja (no) ens veurem

Let’s dance this last dance tonight… (Donna Summer > Last Dance)

17 de maig, estadi Olímpic de Barcelona. Dinou anys després de veure’l per primera vegada en el seu Human Touch Tour – un 11 de maig de 1993, jo en tenia llavors 16! -, torno a l’escenari del crim. Bruce Springsteen i la E-Street Band en directe. No pretenc fer aquí una crítica que per això ja teniu els diaris (aquí la de La Vanguardia si us ve de gust), les revistes especialitzades i… ups! me n’oblidava, la majoria fins i tot el vostre propi criteri.

Em cal però, per variar, posar per escrit allò que vaig sentir per tal de valorar la nit amb la perspectiva suficient. Tot plegat, havia de ser un dia molt significatiu, no només pel retrobament amb el meu ídol d’infància (i joventut) sinó també pel desè aniversari de boda que celebràvem anant plegats al concert amb la Paloma, havent d’allunyar-nos per fer-ho, per primera nit, del Víctor, que a més complia dos anyets l’endemà. Millors ingredients impossible.

Així que… amb les entrades comprades 6 mesos abans fruit d’un rampell, arribava finalment el dia. Ens plantem a la zona de l’estadi cap a les 9 tocades i, després d’un parell de voltes, aparquem a 5 minuts de la porta, sobre la vorera, arrambats sota un arbre – resem per trobar el cotxe a la sortida -, i entrem per una porta lateral; o sigui que poc després de les 9.30h ja som dins. Deu minuts fent cua per anar al lavabo de les grades, mentre sona pels altaveus el “Last Dance” en honor a Donna Summer, morta hores abans, i baixem cap a la gespa – bé, no, que era un gran plàstic blau – just quan explota… Oh, sí ¡Badlands! Això promet.

Ens quedem cap al final per tal de tenir espai de sobres per moure’ns (quan ja ets a més de 50m de l’escenari, 20m més o menys tant és, i passo de pegar-me amb ningú; és la nostra nit especial). El Bruce saluda la concurrència en català, com ja ens té acostumats, amb un “Bona nit Barcelona!” – o ha dit Badalona? No ho sé… –.

Arrenca el ‘We take care of our own’ i rebo el primer gerro d’aigua freda de la nit. No, no sóc gens fan dels darrers àlbums del Boss, però em refereixo ara als 7 “eurazos” que em claven per una birra “mitjana”. Un altre punt per la organització després de la pèssima gestió dels accessos de la que, per sort, m’assabento l’endemà via twitter. Segueix ‘Wrecking Ball’, tema que dona nom al nou àlbum (una altra decepció, com els darrers… ja he perdut el compte) i ¡No surrender! Va, que la cosa de moment no pinta malament.

Entrem llavors en un primer “baixón” notable, interromput només per ‘Out on the Street’, fins que finalment sembla que l’amic Springsteen es digna a servir-nos un bon combinat de temes – defensable interpretativament si més no – d’aquells que duc 19 anys esperant sentir en directe: ‘Youngstown‘, ‘Murder Incorporated‘, ‘You can look…’ i ‘She’s de One‘, esquitxats només per una versió totalment execrable de ‘Johnny 99‘, trista representació del Nebraska. Altres àlbums memorables quedarien també en l’oblit…

Després d’uns entrants prometedors i uns primers amb alts i baixos, l’àpat musical sembla que s’encarrila malgrat el total de tres temes del ‘The Rising’ (tres més dels necessaris al meu entendre) coronats per un ‘Waiting on a Sunny Day’ que, sospitosament, és un dels més corejats pel públic, numeret efectista inclòs amb nena pujant a l’escenari per cantar-lo amb el Boss. Gràcies, ara ja començo a veure a qui va destinat el concert, i no em sembla que sigui als fans que l’escoltem des de fa 20 anys (o 30, o 40).

Rematem la feina amb uns postres de ‘The Promised Land‘ + ‘The River‘ + ‘Prove It All Night‘ (per mi el tema més ben interpretat de la vetllada, amb espurnes d’autèntica química entre Springsteen i Steve Van Zandt) + ‘Hungry Heart‘. A les 0:07, hora exacta en què mon fill complia el seu segon aniversari a 130 Km d’allí, sonaven els darrers compassos d’un significatiu ‘We Are Alive’ que donava pas a una de les seves cançons preferides per adormir-se: ‘Thunder Road‘. Així sí, Bruce.

Pels bisos, a banda del recent ‘Rocky Ground’, la tria és un seguit de temes especialment dedicats als fans dels Greatest Hits del de New Jersey: ‘Born in the U.S.A.‘ – la cançó més estúpida per a ser corejada en un concert… fora dels USA -, ‘Born to Run‘, ‘Bobby Jean‘ i ‘Dancing in the Dark‘ (cançó que acaba d’omplir-me els collons i que és l’escollida per abandonar l’estadi). Segons em confirmen més tard, em perdo lamentablement ‘Tenth Avenue Freeze-Out‘, que serveix d’homenatge al Big Man Clarence Clemonds. Molt lloable i, segons sembla, molt emotiu. Per cert: sóc l’únic que pensa que el “substitut” del malaurat saxofonista (nebot seu segons sembla) és clavat al Moss de IT Crowd? Bé, és igual…

I jo marxo de l’estadi satisfet malgrat tot per haver tornat a veure en directe una pantalla gegant on apareixia Springsteen i companyia. No em malinterpreteu: un 10 per un paio que segueix tocant durant 3 hores, que segueix omplint estadis, que segueix transmetent força i sentiment a parts iguals, i que segueix cobrint-se les esquenes amb una meravellosa banda (Van Zandt, Lofgren, Bittan o un esforçadíssim Max Weinberg que devia necessitar respirador un cop acabat el concert). Però aquest no és el “meu” Bruce. Potser el vostre, o el seu… però no el que jo esperava veure l’altre dia.

Mira, queda molt maco que vinguis i ens parlis en català, a tots ens encanta i ens fa gran un ego que, de tan petit que és el país, amb poc queda ple. Però no cal abusar-ne, especialment quan es veu d’una hora lluny que et van xivant allò que has de dir pel “pinganillo” de l’orella esquerra. Sona forçat, com les referencies al Barça i al 15M, massa efectistes. Sí, hi ha química, això és evident, però quan realment és així, tampoc cal mirar de fer-ho tant patent. O només a mi m’ho va semblar? Ho sé, la culpa no és seva, és de les meves espectatives (ara, també he arribat a llegir bajanades de l’estil “Springteen millora amb els anys, com el bon vi!”)

Pels que no heu tingut oportunitat – o el temps o les ganes – aquí us deixo els setlists dels concerts de dijous i de divendres, amb un darrer apunt: el tio té els collons d’incloure un tema del Greetings.. (el memorable ‘Spitit in the night’!), un del The Wild… (The E Street Shuffle), a banda de tocar el Because the Night, Downbound Train, Night, Racing on the Street o Ramrod… el divendres!

Setlist 17/5: Badlands / We Take Care Of Our Own / Wrecking Ball / No Surrender / Death to My Hometown / My City of Ruins / Out in the Street / Talk to Me / Jack of All Trades / Youngstown / Murder Incorporated / Johnny 99 / You Can Look (But You Better Not Touch) / She’s the One / Shackled and Drawn / Waitin’ on a Sunny Day / The Promised Land / The River / Prove It All Night / Hungry Heart / The Rising / We Are Alive / Thunder Road; Bisos: Rocky Ground / Born in the U.S.A. / Born to Run / Bobby Jean / Dancing in the Dark / Tenth Avenue Freeze-Out.

Per àlbum: Wrecking Ball (7); The Rising (3); The Ghost of… (1); Born in the USA (4); Nebraska (1); The River (4) Darkness on… (3); Born to Run (4); The Wild… (0!); Greetings… (0!)  

Setlist 18/5: Night / The Ties That Bind / We Take Care Of Our Own / Two Hearts / Wrecking Ball / Death to My Hometown / My City of Ruins / Spirit in the Night / The E Street Shuffle / Jack of All Trades / Trapped (Jimmy Cliff cover) / Downbound Train / Because the Night / Working on the Highway / Shackled and Drawn / Waitin’ on a Sunny Day / The Promised Land / Racing in the Street / The Rising / We Are Alive / Badlands / Ramrod; Bisos: (idem)

Tot plegat, un bon dia per acomiadar-me del Bruce en directe. Ara “només” em queda anar a refugiar-me en els seus àlbums, els que fan que ell segueixi sent un d’aquells músics que penetra al més profund de la meva ànima i que, a més a més, és capaç de suportar no només el pas del temps sinó també, i sobretot, qualsevol crítica – fins i tot les meves -, i seguir sent el que és… The Boss.