Capítol 27è. El XXV Concurs de Castells vist des del galliner

Abans de res ja us aviso: aquest post no és original. De fet el seu contingut ja no ho era massa, però no és ben be a això al que em refereixo. Es tracta d’una reflexió feta l’endemà que acabés la tercera jornada de la XXVa edició del Concurs de Castells de Tarragona i publicada al meu mur de Facebook. Un d’aquells posts matiners que comences amb una frase i al final se te’n van de les mans, vaja. El motiu de (re)publicar-lo ara i aquí obeeix més aviat a la voluntat de treure-li una mica la pols al blog de les coses petites – acumulada y formant ja sediments des de fa un any -, i a la de deixar constància del meu discret però enorgullidor pas, per segona edició consecutiva, per aquesta fita inel·ludible (per gairebé tothom) del món casteller. Dit això, som-hi amb el copy-paste, i algun afegitó…

Dilluns al matí, bon moment per tirar la vista enrere i valorar el cap de setmana casteller… Han estat poc més de 14h de feina (18h incloent la jornada de Torredembarra), d’aquella que esgota però que no voldries que acabés mai, d’aquella que espanta però que acaba essent fàcil gràcies a gent com el Jordi “Mani”, l’Àlex, les Laies, el “Suri” petit, els “xispes” de Sistemes i un gran equip de Comunicació, un enorme equip humà. Amb gent així al costat – més una nevera fins al capdamunt de refrescos i una caixa sencera plena d’entrepans -, fer de community manager d’un macro-esdeveniment com aquest és bufar i fer tuits.

Pel que fa als castells, potser necessitaria tres o quatre posts per valorar el que vaig veure (i per això ja estan els diaris, els vídeos, els programes del dia després i les xarxes socials en general). Però una cosa sí que tinc clara: haver tingut l’HONOR, així en majúscules, d’haver pogut viure un cap de setmana com aquest difícilment s’oblidi. Jo, que mai he estat un defensor a ultrança del Concurs (tampoc un detractor, no em malinterpreteu), vaig haver de rendir-me al poder d’aquest magnètic event.

De tot plegat òbviament em quedo amb l’actuació de la meva colla, la millor de la història de Xiquets de Reus plantada amb autoritat per 4a ocasió, i per primer cop fora de casa, a Tarragona, on feia 18 que havíem descarregat el nostre primer 3de9f. El 2012 jo era allà mateix, enfilat damunt la meva cadira al galliner de la TAP, amb la camisa avellana, cridant com un esperitat quan vam descarregar el nostre primer 2de8f en 14 anys. Dos anys més tard, l’escena es repetia amb el 3de9f. On coi és el sostre d’aquesta colla?

Però no va ser aquest l’únic moment emotiu. Confesso que em vaig emocionar (i qui no?) amb tres de deu i el dos sense folre de Vella i Vilafranca, però el tres de deu de la Jove… El de la Jove em va fer plorar com si hagués estat un castell de la pròpia colla. Collons, quin tros de castell, quin tros de colla!

Diumenge es pot ben dir que vaig sentir com a propi l’orgull que van passejar totes les colles per l’arena de la TAP: Vila de Gràcia marcant el camí a seguir per aquells que comencem a rondar els nou pisos, Borinots anant un pas més enllà i assaltant la gamma extra (no, si al final es coneixerà abans el barri per la colla que per l’estació), Xiquets de Tarragona ocupant el lloc que es mereixen a dalt de tot del panorama casteller, Saballuts convertint-se en colla de nou…

I perquè no, també el dels grans “oblidats” per alguns mitjans: les colles que van alçar castells el diumenge anterior a Torredembarrra, abans que la pluja ho engegués tot a rodar en una jornada que, de tot cor, espero que es consolidi de cara a l’edició del 2014. O les 18 que participaren a la segona jornada, la de dissabte, on fins a sis colles van arribar a carregar com a mínim el 2de8f! Ull, que es diu ben aviat això, i els que fa temps que trepitgem els patis d’assaig sabem de l’exigència quant a temps d’assaig i volum humà requereix un castell com aquest per a colles que, a priori, alguns solen titllar una mica a la lleugera de “petites”. Per ser-vos franc: vaig gaudir molt més amb el 3de8 de Sant Pere i Sant Pau o dels Moixiganguers, que amb algun dels castells de nou vistos diumenge.

A totes les colles, les quaranta-una, a tots els castellers: Gràcies! Gràcies per un record d’aquells que persistiran en la memòria durant molt, molt de temps i… ens retrobem d’ací dos anys a la TAP!