Capítol 30. Sense valtros, això del 33 revolucions no seria possible

El post d’avui serà breu. O aquesta és si més no la intenció quan començo a escriure aquestes línees. Avui vull parlar-vos del 33 revolucions, aquell programa de ràdio que alguns ja coneixeu, uns pocs seguiu, i del que molts n’esteu una mica ja fins el capdamunt amb tant de spam que us faig en format presencial o via xarxes socials.

Però què collons!, el 33 és molt més que un hobbie, molt més que un projecte personal, molt més que un repte assolit i superat. Un cop iniciada la 4a temporada i després de 114 programes completats, ja puc dir que es tracta ja d’una part indissoluble de la meva vida, de la meva ànima. Tal com deia la canço: Music was my first love…

OK 33 revolucions

Però la idea no és parlar-vos d’aquest tercer fill meu, ni lloar les seves excel·lències… Bé, una mica sí, doncs avui vull compartir amb valtros un escrit que ens ha fet arribar via twitter al perfil del programa un oient, l’@iEclip (l’Aleix), i que m’ha emocionat profundament. No només perquè es tracta d’unes paraules que, intueixo, surten del cor, sinó perquè representa allò que tantes voltes he repetit (i que encara m’haureu d’escoltar dir algunes vegades més): que sense valtros, que sou a l’altra banda, això del 33 revolucions no seria possible.
post ieclip - 33 revolucions

I aquí teniu la piulada original: twitter.com/iEclip/status/816261920865001472

Aquesta és la manifestació palpable de que les hores i hores invertides en aquest projecte, sovint robades a la família (veritables herois invisibles de l’èxit del programa), han servit perquè allò que tant m’estimo, la música, transcendeixi i arribi més enllà, fins a valtros. Aquesta és la benzina que fa que tot plegat tingui sentit, que mou el motor que m’anima a no defallir i a seguir invertint temps i esforç per amor, incondicional, a l’art. Per amor a la música.

Per tot plegat, des d’aquest humil blog que representa la meva tercera passió (després de la meva família i de la música, en aquest ordre inalterable) vull donar-li les gràcies no només a l’Aleix, sinó també i molt especialment a tots els que en un moment o altre ens heu escoltat, poc o molt, en aquesta aventura, a tots aquells que ens heu fet arribar una paraula d’ànim o d’agraïment, un consell, una crítica constructiva… o que simplement heu gaudit, en silenci, de la música.

Com sempre us he dit, sense valtros, que sou a l’altra banda, això del 33 revolucions no seria possible.

Salut, revolucionaris, i que la música us acompanyi… sempre.

 

Anuncis

Capítol 29. Els castells i jo, reflexions sobre 10 anys de relació.

Declarats Patrimoni Universal de la Humanitat el novembre de 2010, els castells són, probablement, l’exemple més exportable de la cultura i la forma de ser -i de fer- que tenim a Catalunya.

Això, que tan bé queda als diaris, especialment després de la celebració del Concurs de Castells, i que d’altra banda és ben cert, es queda ben curt a l’hora d’expressar què representen els castells per un casteller. Com jo.

El meu primer contacte amb el món dels castells ve de lluny, quan a principis dels ‘90 el Canal 33 dedicava part de la programació de diumenge al migdia a retransmetre les diades més importants d’arreu del territori. Ja llavors, la meva influenciable adolescència va quedar encisada per aquelles estructures humanes impossibles, copsada per l’orgull de què quelcom tan espectacular ho fes algú tan proper, gent de casa nostra.

En aquella època servidor vivia a Barcelona i allò de formar part d’una colla castellera, en una ciutat tant poblada i alhora impersonal, em quedava molt llunyà. Així que la meva relació d’enamorament platònic amb els castells es va anar refredant.

Però la vida dóna molts tombs i, en un de tants, la Paloma -crossa indefallent de la meva vida-  i jo vam acabar petant a poc més de 100 kilòmetres d’allà, a Reus. Ens havíem ficat de cap, sense saber-ho encara, a la zona castellera tradicional.

Un dia com avui, 6 d’octubre, de fa deu anys (divendres, per a més informació), se’ns va acudir treure el nas al local dels Xiquets, per veure de primera mà un assaig casteller.

Encara amb la mentalitat escèptica (i asèptica) de la ciutat comtal, mirant de no passar per un voyeur o un turista accidental i amb no poca por de molestar “ELS CASTELLERS” – aquells superhomes i superdones que alçaven construccions imponents -, vam posar el peu a aquell local del c/Rosich (sort que la Paloma va animar-m’hi, perquè jo no les tenia totes…) que, de resultar un lloc estrany, va acabar esdevenint al cap de ben poc casa meva.

Si us sóc sincer, m’esperava trobar mil barreres i entrebancs abans de poder participar en alguna activitat de la colla. Començant, imaginava jo, per una recepció on haver d’omplir el formulari A-23 per tal de poder accedir a provar l’activitat castellera. Fins i tot no sabria si ens permetrien veure com assajaven, i ja no diguem “tocar castell”, fos el que fos el que significava allò llavors.

En canvi, tot van ser facilitats i somriures. Començant pel “Punki”, que amb el seu inseparable terç (de cervesa) a la mà, em va convidar a entrar a assaig, i acabant amb la Penya Pinya, un grapat de novells, com nosaltres, que es van acabar convertint en alguna cosa més que companys de colla. I així, on esperava trobar la freda tibantor dels que es concentren en fer una activitat física, vaig trobar-hi amics. I una família.

Vaig aprendre així, de cop i sense instruccions, que el veritable poder del fet casteller no resideix ni en la força, ni en l’equilibri, ni en el valor. Ni tampoc, o no només, en aquest seny tan català. Resideix en la gent que els fa possibles. I aquí va arribar, de fet, la meva segona sorpresa…

Des de fora un veu un castell com un complicat exercici, gairebé circense, d’un grapat d’homes, dones i nens que s’enfilen ben amunt, exposats a caure en qualsevol moment, abandonats gairebé a l’atzar quan, en realitat, es tracta d’una perfeccionadíssima obra d’enginyeria -si mai no heu vist com es construeix una pinya des de dins us convido a que trepitgeu un pati d’assaig vosaltres també-, fruit de la disciplina, la tenacitat i el treball que comporten hores i hores d’assaig.

Però encara hi havia més. El resultat final, no era fruit només del grapat de castellers que exposen el seu esforç atlètic a la força de la gravetat, sinó de desenes, centenars de persones, on tan important és l’enxaneta, com qualsevol altre membre del tronc del castell o de la pinya. O dels grallers, no ens n’oblidem, element indissociable de qualsevol castell.

Llavors vaig començar a assimilar nous sentits que ignorava per a mots com “crossa”, “agulla”, “pinya”, “mans”, “vent”, “terç”, “llenya”…  i ara quan els sento el primer que em ve al cap és el significat casteller, molt abans que el que jo els donava originàriament.

Vaig aprendre que aquí no alcem castells “contra” ningú, que l’objectiu no és altre que superar-se a un mateix, i que pot tenir més valor un castells de set pisos d’una colla “petita”, que no pas un tres de nou d’una colla que el fa sense despentinar-se.

Plegats, hem folrat somnis col·lectius i ens hem aixecat de caigudes doloroses (no només físicament). Així, vaig descobrir també que dins una colla castellera, com a tota família, hi ha alts i baixos, bons i mals moments – castellers i personals -, però també que a pocs llocs hi trobaràs tant de suport i caliu com dins un grup on conviu el gresol humà que teixeix qualsevol colla: gent de qualsevol edat, sexe, color, condició social o creença política.

Potser alguns d’aquells que s’asseuen còmodament en un hemicicle n’haurien d’aprendre.

Podeu compartir o no tot el que jo sento, però hi ha quelcom d’innegable en el món dels castells, i és que se’t van ficant a dins, sota la pell, poquet a poquet, i ja mai et deixen estar del tot. Encara que deixis de trepitjar el pati d’assaig o d’anar a  totes les diades del món.

Per això avui, 6 d’octubre de 2016, quan fa tot just 10 deu anys que vaig entrar per la porta del local d’assaig dels Xiquets de Reus (i quan ja en fa un parell que he deixat de fer-ho, espero que només temporalment), he cregut necessari tirar la vista enrere per recordar la que, potser, sigui una de les poques veritats immutables que m’he trobat en aquesta vida:

Quan un ha estat casteller, ja mai deixa de ser-ho…


Capítol 28. Un gran tuit comporta una gran responsabilitat

Ser Community Manager està de moda. És una feina que a molta gent li agradaria fer perquè, total, només és posar tuits, pujar coses al Facebook i penjar alguna foto a Instagram. I això ho sabem fer tots, oi? Doncs potser sí… O potser no.

Jutjar una feina sense saber l’esforç (o manca del mateix) que hi ha al darrera és molt senzill i ho fem tots, contínuament. Critiquem a l’entrenador de futbol perquè no en té ni idea (ja sigui el del Barça o el que entrena els nostres fills gairebé per amor a l’art), critiquem als metges per la seva manca d’empatia, als mestres perquè no fan la nostra feina, critiquem als controladors aeris perquè ens espatllen les vacances amb les seves vagues i als comercials que ens truquen per vendre’ns una oferta telefònica; critiquem l’urbano que ens posa la multa per aparcar malament només 5 minuts, al taxista, al xino del bar de la cantonada, al nostre cap, al paio d’informàtica…

Critiquem. I moltes vegades, segurament, amb raó. Però sabem quines condicions de feina o quines directrius marcades s’amaguen darrera d’aquella actitud, d’aquell error puntual, d’aquella resposta fora de to o, simplement, darrera d’una acció que a nosaltres ens ha importunat?

No jutgeu i no sereu jutjats (Lluc, 6:37).

Tot mentida. La gent us jutjarà, ho hagueu fet valtros abans o no… Tornem però al cas que ens ocupa i que, de fet, encara no hem presentat: Twitter, 5 de juny de 2016, quarts d’onze del vespre. El Community Manager del perfil oficial de Fnac publica això:

fnac

És el perill, sempre present, de piular una opinió personal des d’un compte de marca. La cadena d’establiments va mirar de disculpar-se de seguida des del mateix perfil, però ja era massa tard. El comentari havia incendiat la xarxa…

I és que per molt fàcil i trivial que li pugui semblar a algú la feina d’un CM de marca, l’exposició pública i el nivell de responsabilitat que té no hauria de ser menystingut. Menys encara si, a sobre, és el responsable de l’estratègia digital de la marca (tot i que aquest no és el cas).

A partir d’aquí, una allau de reaccions, encapçalades –lògicament- per les crítiques des del sector “podemita” pel tuit. Comentaris mordaços, amb més o menys gràcia, més o menys afortunats, i també alguns comentaris de suport, especialment de companys de professió, amb el l’afegitó final repetit fins a la sacietat de “ens podia haver passat a tots”.

Sí amics, ens podia haver passat a tots. Igual que l’entrenador de futbol pot perdre una lliga quan ho té tot a favor, el metge pot prendre una decisió que posi en risc la vida del pacient, un mestre pot agreujar un trauma o una mala conducta per error o omissió, un controlador aeri fer perillar els 150 passatgers d’un vol, un agent de la llei cagar-la en acte de servei, etc.

Errare humanum est.

Sí, molt bé, però hem d’estar preparats per assumir el nostre error i, en funció de la seva magnitud, disposats també a pagar les conseqüències que se’n derivin, i no només a nivell laboral… De vegades demanar perdó ja no serveix de res.

Ara, el problema ve quan no es mesura igual allò que col·loquem als dos plats de la balança, i oblidem que sovint no valorem igual els errors per una banda que els èxits per l’altra.

Un error com el del Community Manager de Fnac pot conduir a un acomiadament flagrant (tot i que en aquest cas algunes circumstàncies internes sembla que faran que això no sigui així). Si m’hagués passat a mi, jo així ho assumiria. Ara, el que no hem de permetre mai és que se’ns jutgi només per allò que fem malament i no per allò que, dia rere dia, fem com cal.

Un gran tuit requereix una gran responsabilitat i, per això, un ha d’estar disposat tant a admetre un error i a pagar-ne el cost, com a reclamar que es ponderi de la mateixa manera i amb la mateixa magnitud una bona feina, especialment si el reconeixement per aquesta feina no està a l’alçada de les circumstàncies, del temps i esforç invertits, o de la responsabilitat.


Capítol 27è. El XXV Concurs de Castells vist des del galliner

Abans de res ja us aviso: aquest post no és original. De fet el seu contingut ja no ho era massa, però no és ben be a això al que em refereixo. Es tracta d’una reflexió feta l’endemà que acabés la tercera jornada de la XXVa edició del Concurs de Castells de Tarragona i publicada al meu mur de Facebook. Un d’aquells posts matiners que comences amb una frase i al final se te’n van de les mans, vaja. El motiu de (re)publicar-lo ara i aquí obeeix més aviat a la voluntat de treure-li una mica la pols al blog de les coses petites – acumulada y formant ja sediments des de fa un any -, i a la de deixar constància del meu discret però enorgullidor pas, per segona edició consecutiva, per aquesta fita inel·ludible (per gairebé tothom) del món casteller. Dit això, som-hi amb el copy-paste, i algun afegitó…

XXV Concurs Castells

Dilluns al matí, bon moment per tirar la vista enrere i valorar el cap de setmana casteller… Han estat poc més de 14h de feina (18h incloent la jornada de Torredembarra), d’aquella que esgota però que no voldries que acabés mai, d’aquella que espanta però que acaba essent fàcil gràcies a gent com el Jordi “Mani”, l’Àlex, les Laies, el “Suri” petit, els “xispes” de Sistemes i un gran equip de Comunicació, un enorme equip humà. Amb gent així al costat – més una nevera fins al capdamunt de refrescos i una caixa sencera plena d’entrepans -, fer de community manager d’un macro-esdeveniment com aquest és bufar i fer tuits.

Pel que fa als castells, potser necessitaria tres o quatre posts per valorar el que vaig veure (i per això ja estan els diaris, els vídeos, els programes del dia després i les xarxes socials en general). Però una cosa sí que tinc clara: haver tingut l’HONOR, així en majúscules, d’haver pogut viure un cap de setmana com aquest difícilment s’oblidi. Jo, que mai he estat un defensor a ultrança del Concurs (tampoc un detractor, no em malinterpreteu), vaig haver de rendir-me al poder d’aquest magnètic event.cosespetites - celebrant el 3de9f de Xiquets de Reus

De tot plegat òbviament em quedo amb l’actuació de la meva colla, la millor de la història de Xiquets de Reus plantada amb autoritat per 4a ocasió, i per primer cop fora de casa, a Tarragona, on feia 18 que havíem descarregat el nostre primer 3de9f. El 2012 jo era allà mateix, enfilat damunt la meva cadira al galliner de la TAP, amb la camisa avellana, cridant com un esperitat quan vam descarregar el nostre primer 2de8f en 14 anys. Dos anys més tard, l’escena es repetia amb el 3de9f. On coi és el sostre d’aquesta colla?

Però no va ser aquest l’únic moment emotiu. Confesso que em vaig emocionar (i qui no?) amb tres de deu i el dos sense folre de Vella i Vilafranca, però el tres de deu de la Jove… El de la Jove em va fer plorar com si hagués estat un castell de la pròpia colla. Collons, quin tros de castell, quin tros de colla!

Diumenge es pot ben dir que vaig sentir com a propi l’orgull que van passejar totes les colles per l’arena de la TAP: Vila de Gràcia marcant el camí a seguir per aquells que comencem a rondar els nou pisos, Borinots anant un pas més enllà i assaltant la gamma extra (no, si al final es coneixerà abans el barri per la colla que per l’estació), Xiquets de Tarragona ocupant el lloc que es mereixen a dalt de tot del panorama casteller, Saballuts convertint-se en colla de nou…

I perquè no, també el dels grans “oblidats” per alguns mitjans: les colles que van alçar castells el diumenge anterior a Torredembarrra, abans que la pluja ho engegués tot a rodar en una jornada que, de tot cor, espero que es consolidi de cara a l’edició del 2014. O les 18 que participaren a la segona jornada, la de dissabte, on fins a sis colles van arribar a carregar com a mínim el 2de8f! Ull, que es diu ben aviat això, i els que fa temps que trepitgem els patis d’assaig sabem de l’exigència quant a temps d’assaig i volum humà requereix un castell com aquest per a colles que, a priori, alguns solen titllar una mica a la lleugera de “petites”. Per ser-vos franc: vaig gaudir molt més amb el 3de8 de Sant Pere i Sant Pau o dels Moixiganguers, que amb algun dels castells de nou vistos diumenge.

A totes les colles, les quaranta-una, a tots els castellers: Gràcies! Gràcies per un record d’aquells que persistiran en la memòria durant molt, molt de temps i… ens retrobem d’ací dos anys a la TAP!

3d9f Xiquets de Reus a la TAP


Vaig conèixer un noi…

Vaig conèixer un noi…”

Així començava l’escrit que vas llegir-nos a la Paloma i a mi el dia de la nostra boda. Segurament, i junt amb el naixement del Víctor i del Marc, el dia més feliç de la meva vida. Avui, 29 d’octubre, nou anys i mig més tard, possiblement sigui un dels dies més tristos – si no el que més -, de la meva vida. I és que avui ens han dit que ens deixes, que ja no hi seràs més. Però això no és del tot cert…

Des d’avui, el món és un lloc una mica pitjor. Tu eres – i ets –, malgrat la distància, el meu millor amic. Un germà. I m’atreviria a dir, sense massa risc d’equivocar-me, que no sóc l’únic que pensa així. Tu ets la persona que penso que tots hauríem d’aspirar a ser. No t’ho dic ara per convèncer-te de que no marxis, saps que t’he admirat sempre.

Ens vam acomiadar un 10 d’octubre, per telèfon, justament el dia que t’havien d’operar (si no hagués estat per aquell maleït aparell que va espatllar-se). Jo volia saber com havia anat l’operació, i de cop em vas tornar la trucada. Em vaig quedar parat. Recordo que ens en vam riure: “Collons, sí que t’has recuperat ràpid”. Ara tot plegat sembla una broma de mal gust. No sé del cert com va anar, però suposo que deuríem acomiadar-nos amb un… “Ànims, que vagi tot bé, i parlem després de l’operació” – “o durant, si em deixen el mòbil”, crec que vas dir tu -. Però ja no parlaríem més. Mai més no faríem broma.

Tot just ahir et subjectava la mà a l’UCI, i et demanava que lluitessis com sempre ens has demostrat que calia fer, i et deia que no tinguessis pressa, que t’esperaríem el temps que fes falta. Però tu ja no podies fer res per tal que des d’avui, amb la teva absència, el món no fos un lloc pitjor.

Segueixo sense entendre-ho, sincerament. No paro de pensar que no pot ser cert, que de cop m’he de despertar d’un malson. És una sensació estranya. Com si m’haguessin arrencat, físicament, un tros de la meva vida, del meu passat que, si t’haig de ser franc, no sé com ompliré, o si mai podré fer-ho. Però, alhora, aquell clixé de pel·lícula tan suat de “seguirà sempre viu a través de nosaltres” resulta ser ara sorprenent, i dolorosament, cert. I aquí em tens, a més de 600km, tornant en tren des de Madrid, on he rebut la notícia, i no se m’ha acudit res més que dedicar-te aquests pensaments inconnexes.

Jo també vaig conèixer un noi…

…un noi amb qui vaig compartir aquelles classes de Laboratori d’Electrònica a les vuit del matí (maleït gira-sol que no va acabar de funcionar mai!), els partits de futbol al Nick Esportiu, les “Coronites” amb tequila al Bar Sans (i tantes copes a tants bars), aquelles improvisades cerveses a la Rebassada, les partides de set i mig al Polimenú i les timbes de pòquer al carrer Urgell (amb ton cosí duent menjar de gos), els sopars al nostre piset de Vallcarca, les visites a Reus, els Iron Maiden i el seu “on Earth”, les narracions fictícies amb accent argentí de partits de futbol pels carrers del Born o el barri Gòtic a les tantes de la nit, el corre-cuita cap a l’hospital per dur a la Paloma quan se’ns va espatllar el “pololo”, i fins i tot l’accidentat viatge pel Nord, o la música que vaig descobrir gràcies a tu: Clannad, Chicane, o el gran “poloquen” (Paul Oakenfold). I tants records més.

IMG_3490

Tu has estat sempre el meu vincle palpable amb un passat entranyable, sí, però cada cop més llunyà. No Manel, no ens has deixat, tu seguiràs sempre aquí.

L’amor cap a la teva família, com t’entregaves en cos i ànima en tot allò que feies, el recolzament incondicional als teus amics, la ferma convicció en els teus ideals (i, malgrat tot, la teva disposició a escoltar i valorar qualsevol opinió aliena), la teva vitalitat, l’inseparable bon humor i optimisme que ens contagiaves a tots, la maduresa i tenacitat que tants admiràvem, el teu somriure.

Tot això no morirà mai. Tot plegat, Nel, ens ha fet a tots els que t’hem conegut millors persones. I per això, malgrat que el món sigui avui una mica pitjor, les persones que deixes enrere som avui, gràcies a tu, una mica millors.

I ara què? Què farem sense tu, Manel? Ara ens toca ser forts i mirar de no estar tristos, sobretot per qui es queda: la Maria, la Mar, i el petit o la petita que vingui, els teus pares, el Jaume i la Belén, i tots aquells que sabem que tu no haguessis volgut que ens enfonséssim, que no ens haguessis deixat fer-ho.

Potser en aquests 17 anys que han passat des què ens vam conèixer m’he deixat de dir-te moltes coses. Coses que potser tampoc no he sabut expressar en aquesta darrera carta, però que estic segur de poder resumir en dues simples paraules: t’estimo Manel.

> Chicane – No Ordinary Morning – Album Mix


Capítol 25è. L’amistat no és una etiqueta

Aquest post ve de llarg…

Ja fa mesos, per no dir anys, que li dono voltes. Més com una idea que no pas amb la intenció de posar res per escrit. Arribats a aquest punt però, crec que val la pena no perdre el fil de la qüestió – ara que m’ha tornat a venir al cap –, i aprofitar de pas per col·locar un altre granet de sorra en l’abocador de reflexions que és el aquest blog.

L’únic que pretenc és fer una revisió personal sobre el concepte d’amistat, tot i que òbviament basades en l’experiència personal (no en tic cap altra), sense mirar en cap cas de sentar càtedra, ni erigir-me en portador de cap definició final o absoluta sobre el concepte de l’amistat en sí.

De definicions en podeu trobar unes quantes. Us en deixo una a tall d’exemple…

amistat

Partint la definició del diccionari de la GEC, el concepte d’amistat sembla, d’entrada, força ampli: “Lligam afectuós entre dues persones, afecció d’una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual”. No serveix. Quedem-nos però amb la idea que l’amistat no va lligada necessàriament a una relació familiar, ni a una de sexual (tot i que val la pena destacar que en cap cas són incompatibles).

Potser el meu problema és que sempre he estat “massa exigent” amb aquesta definició, o que no m’he permès variar-la des d’aquells temps de joventut idealista. Sóc conscient que hi ha qui potser hi haurà qui ha pogut arribar a molestar-se si m’ha sentit dir que puc contar els amics de veritat amb una sola mà, i que encara me’n sobrarien.

D’entrada dono per fet que aquí tots som capaços de diferenciar un amic d’un col·lega, un company, o un avatar al Facebook o al Twitter. Pot arribar-ho essent, però un amic és més que això. O així ho espero… En tot cas, tot dependrà del que n’esperem d’un amic, i de quins siguin els atributs que fan que, segons el nostre criteri, es trobi dins aquesta categoria. Un amic ha de ser…

  • Algú a qui poder explicar-li els nostres problemes?
  • Algú amb qui poder prendre una cervesa o sortir de marxa?
  • Algú amb qui compartir gustos i aficions?
  • Algú amb qui poder ser nosaltres mateixos?
  • Algú que sigui allà quan més ho necessitem?
  • Algú que ens digui la veritat, i no allò que volem sentir?
  • … (espai perquè hi poseu la vostra definició aquí)

Nombroses són les definicions diferents (i vàlides) sobre l’amistat. Segurament tantes com persones la defineixin, però – deixant de banda les desenes d’aforismes i cites que trobareu a internet sobre el concepte – l’amistat no només no té una definició única si no que aquesta, a més, pot evolucionar a mesura que ho fem nosaltres.

És a dir que aquell que és un amic avui, pot haver-ho deixat de ser demà, perquè allò que ens vinculava com a amics ha deixat friendsd’existir. Això, lluny d’entristir-nos, ens ha de fer pensar que aquella persona, per molt dur que sembli, ja ha “complert” la seva funció, i n’hem de saber treure tot allò que hagi tingut de positiu. Tampoc no significa que no fem el possible per recuperar aquella amistat, però no podem en cap cas – i us ho dic per experiència – revifar un foc que ja no cremarà més.

I tornant a les definicions anteriors… amb quina ens hauríem de quedar? Amb una? Amb totes? Possiblement una combinació ben equilibrada de les anteriors us satisfaria a la majoria però, si us hi fixeu, en totes – i en aquelles altres que de ben segur se us puguin acudir – estem etiquetant l’amistat en base a allò que necessitem nosaltres: amb qui jo pugui…, que m’escolti…, que hi sigui quan…

Tal volta, sigui hora de deixar de buscar definicions per quelcom tan eteri i, sobretot, tan important com l’amistat. Que deixem de mirar d’etiquetar qui és i qui no és un amic en funció del que ell o ella faci, i mirar nosaltres mateixos de ser un bon amic pels demés. Perquè les amitats de pel·lícula són només això… ficció, i les úniques que ens podem aportar quelcom de tangible són les de la vida real.

Si perdem el temps buscant-hi una raó de ser, o comprovant si encaixen en les nostres etiquetes, potser ens les acabem perdent…


Capítol 24è. Càncer és una paraula de sis lletres

Doncs sí, un post sobre el càncer, i amb un títol ben estúpid si m’ho permeteu. De fet, encara no tinc massa clar sobre què parlar, però sembla obvi que alguna cosa m’ha impulsat a fer-ho. Dues, en realitat.

D’una banda tenia pendent una entrada, una reflexió més aviat, sobre algú molt estimat que ens ha deixat fa ben poc (avui fa dos mesos) i que, tot i això, encara és ben present. De l’altra, algú proper està passant per una situació similar. El maleït càncer. Probablement tots els que estigueu llegint això (els set o vuit, vull dir), i la resta també, haureu tingut, teniu o – afrontem-ho – tindreu, algú més o menys proper passant per un procés així: un amic, un company de feina, un pare, un germà o, en el pitjor(?) dels casos, una parella o un fill.

Espero que entengueu que no pretenc arribar a cap veritat immutable sobre el tema, ni anar més allà del que és una sincera i humil apreciació personal basada en la meva experiència particular sempre, suposo, més àmplia de la que qualsevol de nosaltres voldríem haver tingut mai. Tots morim una mica quan a algú proper li diagnostiquen un càncer. A partir d’aquí, la seva gravetat, l’evolució, la relació que tinguem amb el malalt, o fins i tot la nostra manera d’afrontar la nova realitat, farà que cada cas, cada circumstància, sigui diferent i molt particular.

Arribats a aquest punt, hi ha poques coses que puguin dir-se sobre el càncer que no s’hagin dit ja mil vegades, fent que el mot “cliché” es quedi curt. Solen ser un assortiment més o menys trillat de llocs comuns que ens ajuden a afrontar la situació, sobretot quan hem de parlar amb aquelles persones més properes al malalt. “Ho sento molt”; “quina putada”; “no és just”; “no puc ni imaginar-me com et sents”…

Totes elles frases certes, sentiments sincers però incòmodes, especialment per qui les diu. Per qui les rep però, poden trobar-se força properes a allò que algú que està vivint la situació de primera mà entendria per “consol”. Però si hi ha una cosa que – em molesta? M’emprenya? No entenc? – diguem que… no comparteixo, és que no se li digui pel seu nom. És dur, molt dur. Per tothom: pels que ho superen, pels que no ho superen, pels que són a prop durant la malaltia, pels que es queden després, i el pitjor que podem fer és negar l’evidència i no afrontar la situació, en la mesura de les nostres possibilitats.

Potser d’aquí el títol: el càncer no és ni més ni menys que això. Una paraula, terrible, de sis lletres, quelcom que canvia la vida de molta gent. No és “la malaltia”, no és NOMÉS “una putada” (que et robin la cartera ho és), i em sembla certament frívol parlar aquí de quelcom “injust”  perquè… quan ho és? És C-À-N-C-E-R, sis lletres.

Parlar aquí d’aprofitar el temps i dir allò que sentim abans que sigui massa tard perquè aquells a qui estimem, o nosaltres mateixos, som víctimes d’un càncer seria quelcom tan cert com estereotipat. Pot ser un càncer, pot ser un atac de cor, pot ser un autobús… Sempre pot ser massa tard per no dedicar el temps que volíem a una persona estimada, o per haver-li dit que ens importava abans que ja no hi fos.

El càncer, les fatídiques sis lletres, representen a més un procés llarg, massa llarg, implacable (com ho pot ser una malaltia neuro-degenerativa, o un procés depressiu) que duu de forma indissociable un gran desgast, físic, moral i especialment emocional. En aquest procés és fàcil que ens preguntem si estarem fent el que és correcte, el que s’espera de nosaltres? Estarem massa a sobre del malalt o d’aquells que l’estan cuidant, o potser massa poc?

Potser la única cosa que podem fer, la única cosa que cal fer, és fer sentir que som allà, que aquella persona ens preocupa, que som sensibles al que està passant. Sigueu sincers amb vosaltres mateixos, no interpreteu el paper que creieu que se us presuposa com a amic, company, o familiar que sou.  En un procés hi ha moltes etapes en les que podeu donar un cop de mà, acompanyar el malalt o aquells que són més propers, o simplement fer-los sentit la vostre preocupació.

Potser una forma de fer-ho era escriure una entrada en un blog que gairebé ningú llegirà per tal de dir, únicament…. Gràcies per tot Luisjo, allà on siguis. Ànims Vero i David, ànims i vida.

 
Heroes Del Silencio – Virus
 

Un nou blog a 33 revolucions

Si fa uns anys m’haguessin preguntat: quin somni irrealitzable t’agradaria veure acomplert o, de ben segur un dels que m’haguessin vingut al cap hagués estat presentar “el meu” propi programa de música i, a poder ser – si el desig venia amb extensions – que pogués posar-hi la música que a mi m’agrada, la que sonava a finals dels anys 60 i principis dels 70.

Es probable que, en funció de quan m’haguessin fet la pregunta, també hauria pogut respondre coses com “tocar en un grup de música”, “que em publiquin un llibre”, “jugar en un equip de bàsquet federat (de la divisió que fos)” o “tenir una feina que m’agradi”… Doncs bé, si agafem aquest saquet de desitjos i, a dia d’avui fem recompte se somnis acomplerts, estaria en disposició de dir que ja tinc el 60% al sac (3/5 pels de lletres i matemàtics del PP) i que, per edat, probablement sigui aquest el límit d’èxit que puc assolir.

Gens malament tenint en compte que, en general, el mot “irrealitzable” que apareix en la primera línia del primer post d’aquest nou espai que engego avui, sol tendir més aviat a 0. De moment això del llibre publicat ja us ho estic explicant (prometo acabar aviat) en aquest mateix espai, i la part de tenir una feina que m’agradi, tot i que encara no fa un any que exerceixo, ja us ho explicaré més endavant, qui sap si en un tercer blog…

Però si algú ha fet possible que el percentatge d’èxit depassi la barrera del 50% (altre cop: pels mandrosos i aquells que s’hagin perdut: passar de 2 a 3 fites utòpiques acomplertes), aquests són els amics de Punt 6 ràdio. Van ser ells qui, després de convidar-me el setembre de 2011 a formar part de l’espai de tertúlia “De Bon Matí” (especialment dedicat al món de Reus), conduit pel Jordi Escoda,  els dilluns de 9 a 10h, i gosar més endavant entregar-me sense masses miraments la secció de castells dins el magazin “Ja hi som tots” amb la Marta Trill (oportunitat que haig d’agrair també al meu predecessor, el grandíssim Enric Puyuelo, A.K.A RENFE), no se’ls va acudir altra cosa – gràcies altre cop, Jordi – que proposar-me A MI, fer un programa de música d’1h a partir de setembre/octubre, jo tot solet en un estudi de gravació, punxant la música que vulgués. A MI! (ja ho he dit això?)

Com em conec, i sé que la meva capacitat per dir que no és força limitadeta, vaig fer-me el dur i vaig dir que m’ho pensaria, tot i que crec que amb la cara – ulls oberts com a plats de discs i un somriure mal dissimulat – pagava. Així que… vaig dir que sí. Somni acomplert? Encara no, o no del tot. Ara calia trobar dia i hora i, el més important, nom i contingut pel nou espai.

Després de donar-hi algunes voltes (tampoc no va costar massa posar-nos d’acord), el 28 de setembre a les nou tocades del vespre, sonaven els primers acords d’un somni fet realitat, la sintonia d’un nou programa de música de l’emissora. L’agulla era a lloc i començava a rodar el 33revolucions.

Ara la historia del nou programa continua, però ho fa en un nou blog, on hi esteu tots convidats:

Nou blog del 33revolucions

Allà us hi aniré deixant, o si més no aquesta és la intenció, un recull més o menys detallat del contingut de cadascun dels programes. Petites proves musicals que els somnis, de vegades, s’escriuen sobre un pentagrama, mentre d’altres s’expliquen a l’hora que se’n gaudeix, rere un micròfon.

No us preocupeu però pel “cosespetites“, que seguirà actiu, tot i que segurament no amb la mateixa periodicitat a la que “obliga” – i jo encantat – un somni, ehem… vull dir un programa setmanal. Així que, poseu-vos còmodes, i sigueu tots molt ben viguts a aquest nou espai…


Capítol 22è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (III)

Avís: aquest post està basat en fets reals. Tan reals de fet, que tal com va passar en el seu moment amb el manuscrit – se’n pot dir així d’una novel·la escrita a ordinador i posteriorment impresa?-, he deixat reposar un temps al blog-congelador aquesta història abans de reprendre-la.

Corria el mes de setembre de l’any de nostre Senyor de 2011, quan l’empresa en què treballava un servidor de vostès va plegar veles i va tancar. Bon moment per endegar projectes personals, vaig dir-me. Feia tot just un parell de mesos que, per tal de donar sortida als meus instints literaris més primaris, havia començat aquest blog. Encara no sé ben bé com, hi ha gent que el va començar a llegir i algú, fins i tot, em va animar a escriure més sovint o fins i tot provar sort amb alguna cosa més extensa i de major entitat: un relat, un conte, un llibre…? Calla – em vaig dir –, si això ja ho tinc fet!

Un dels primers estímuls en aquest sentit però, a més dels que sempre he rebut de la gent més propera (de qui, confesso, sempre que t’animen penses que Cosespetites - Benson - castellshumansés una miqueta el que els toca, però sense els quals no podries seguir endavant), arribava per culpa d’un altre llibre: “Castells Humans”, un recull de contes castellers.

El febrer de 2009 vaig ajudar a gestionar la presentació d’aquest llibre al local dels Xiquets de Reus on, a més de l’Ernest Benach, ens feren l’honor de venir els seus dos autors, Pep Prieto i Carles Ribas, i un dels responsables de l’editorial: Juan Milián (actual diputat pel PP al Parlament de Catalunya). La presentació va anar molt bé, i les copes per Reus de després encara més. Però val a dir que amb el Juan hi va haver molt bon rotllo. En saber que tenia una novel·la escrita va proposar-me (o acceptar després que li ho proposés jo, ja no ho recordo) de llegir-la, i si la cosa prometia, fins i tot mirar de publicar-la a l’editorial episteme.

Cosespetites - Benson - JuanyYoEl temps va passar i malgrat que finalment el tema de la publicació (m’hagués fet il·lusió però es veia venir) no va ésser possible, el Juan, amb qui encara mantinc una molt bona amistat i a qui sempre agrairé aquell gest, va dir-me que el llibre podia tenir futur, i va encoratjar-me a buscar editorial per publicar-lo, tot fent-me algunes recomanacions com a editor. Crec que aquell va ser el primer moment en què vaig pensar seriosament que, més enllà d’haver passat una bona estona escrivint-lo, allò tenia algun futur; un destí diferent de la icona de la paperera a l’escriptori del meu atrotinat PC.

Aquella empenta em va servir per fer una revisió a fons del manuscrit (al final hem quedat que ho podia dir això o no?), corregir faltes, millorar algunes parts i, sobre tot, dotar-lo d’una mica més de congruència, ara que un cop extret del seu metafòric calaix me’l podia mirar amb una mica més calma, distància i ulls més crítics. L’exercici, però, quedà imcomplert i en Benson, versió 2, tornava al calaix.

I ara sí, arribem al setembre de 2011. S’inicia la recerca activa d’editorials…. Recompte: mails i missatges enviats a diferents editorials 15; respotes: 1 (i començava amb “ho sentim però…”). Reconec que això no és res comparat amb les barreres que ha de superar tot escriptor novell sense cap rellevància mediàtica per tal d’arribar a ser considerat com a material digne de ser tingut en compte perquè una editorial admeti que un dels seus becaris es digni a fer un cop d’ull a les primeres planes; però jo ja començava a obrir altre cop el calaix per tal que en Benson s’hi quedés allà una altra temporada, i qui sap si per sempre més, quan arribà… Twitter!

Twitter? Sí twitter. Perquè va ser gràcies a un tuit (ara no em feu dir quin) que vaig descobrir un projecte editorial – orientat… a artistes novells de distints gèneres! – que tot just acabava de veure la llum i que, ves per on, convocava un concurs literari entre els seus membres: Bookad (@BookadLab); i, de seguida em vaig apuntar? No. Vaig malfiar, vaig malpensar, vaig desconfiar… de mi mateix. Un concurs, on anava a parar si en Benson no donava per tant… Però al final, com haureu deduït (i a punt d’acabar-se el termini, val a dir) vaig presentar l’obra. I… va guanyar! (si Déu existeix i en sap de literatura, en aquell moment no debia estar mirant).

Cosespetites - Benson - Bookad

A partir de llavors, tot va anar molt ràpid. Conèixer dos de les tres potes del projecte Bookad, l’Oriol i el Yuri, en un bar de Barcelona; parlar de les condicions, esborrany de contracte literari, plans de futur (comencem poquet a poquet però ja es veurà), potser alguna presentació… Només un però: el llibre hauria de ser en català, perquè ells creuen que així  tindrà més sortida. Un problema? Al contrari, em fa molta il·lusió publicar, i si és en català, més encara. Jo mateix faig la traducció, i tot plegat acaba esdevenint una oportunitat immillorable de revisar altre cop el text.

Gairebé deu anys després de començar a escriure’l, un se n’adona que el seu sentit de l’humor ha evolucionat, que la seva manera d’explicar les coses ha canviat, que algunes picades d’ullet ja no tenen sentit però en canvi a un se n’acudeixen d’altres, i en Benson i el seu univers de sobte es fan madurs i creixen davant els meus ulls. Setmanes de treball intens amb una recompensa en forma de data, i tot i que pogués semblar el contrari, no era broma: el 28 de desembre, dia dels innocents, es presentava a Reus “Benson, un agent especial”.

Abans però, hores i hores per arribar a una versió satisfactòria tant pel que fa al nivell de la traducció com en les escuetes però nombroses modificacions de contingut. Més tard, desenes de mails amunt i avall amb la Roser, que va acceptar l’encàrrec de fer la portada i que va acabar fent una feina espectacular, plasmant l’essència del personatge en tan poc espai. Ja estava tot el peix venut (de llibres però, cap ni un encara). Ara em tocava a mi…

Continuarà…


Capítol 21è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (II)

En la darrera entrada presentàvem el nostre nou heroi, en Benson (el seu nom “de pila”, un dels secrets millor guardats, s’amaga en una de les pàgines de la novel·la). Calia veure si afrontava amb prou fermesa els seus primers passos, o si seria capaç d’arribar gaire lluny. A priori, quatre o cinc pàgines de relat no semblaven una fita excessivament complicada, i m’hi vaig posar…

Jo en aquella època treballava a Barcelona, a Retevisión, i va arribar un moment en què per un transvassament massiu de personal del departament que venia acompanyat d’un trasllat des de la seu de Poble Nou fins a l’edifici de Diagonal – tampoc us explicaré la meva vida laboral ara – va esdevenir un convenient període amb un volum de feina, diguéssim, nul.

Fem un petit ‘alto’ al camí per veure quins son els passos fonamentals que tot escriptor, novell o professional, hauria de seguir en un ordre més o menys lax per tal d’escriure una novel·la en condicions:

1) Idea principal: una mena de brainstorming a mode de punt de partida on apuntarem tot allò que se’ns acudeixi: possibles fils argumentals, finals, personatges, idees… Un calaix de sastre al que més endavant ens convindrà a ben segur ficar-hi mà.
2) Argument: toca començar a esbossar la idea central que vertebrarà la nostra història. L’argument ha contenir els famosos plantejament, nus i desenllaç que ja mirava d’explicar-nos fa anys a l’escola. Hi ha qui aconsella, en aquest punt, entrellucar un final, encara que sigui provisional (feina feta no fa destorb…).
3) Fitxes de personatges: perdesenvolupar correcta i, sobretot, ordenadament els personatges principals (i primera línia de secundaris) de la novel·la, els cànons diuen que haurem de crear una fitxa per cadascun d’ells. Hi inclourem descripció física, aficions, trets psicològics, sociològics, etc. L’objectiu: no haver d’improvisar sobre la marxa i especialment no incórrer en incoherències durant la redacció.
4) Documentació: potser no serà la part més agraïda del procés, però recopilar la informació necessària sobre època, conjuntura política, entorn geogràfic, o característiques tecnològiques (si s’escauen), donaran la veracitat necessària al relat.
5) Estructura i trama: comencem a detallar l’estructura narrativa, definirem la intriga de la novel·la, i acabarem d’enllestir la trama, basant-nos en tota la informació treballada en els passos anteriors…
6) Escaleta bàsica: toca definir l’anomenada “escaleta”, on hi posarem a mode de successió d’aconteixements (escalonats sota la premissa de causa-efecte) les accions principals i desenvolupament de la novel·la. Una forma immillorable per, amb un sol cop d’ull, comprovar si hem oblidat algun element, i comprovar la coherència general de tot plegat abans de llançar-nos a escriure.
7) Divisió en capítols: basant-nos en l’escaleta bàsica, fixarem l’ordre dels capítols, creant micro-estructures pels mateixos.

Bé, si pensàveu posar-vos a escriure una novel·la justament ara no us neguitegeu; no és obligatori seguir l’ordre estricte dels passos anteriors. Cadascú pot aportar el seu estil propi i, perquè us feu una idea, us confessaré la meva recepta personal, aplicada fil per randa a l’escriptura d’en Benson…

1) Definir el nom del personatge principal i, amb això decidir un títol
2) Posar-se a escriure i… ja veurem què surt
3) 4)  5) i  6) Bé, ehem…, deixem-ho estar.
7) Disvisió en capítols (yes! Això sí que ho vaig fer…)

Ortodoxe? Potser no… però crec que ja us havia comentat que la idea era escriure un relat curtet, i no pas una novel·la tot i que, si ho penso, suposo que alguna esperança de que algun dia algun incaut ho publiqués (llavors el tema de l’auto-publicació no sé si ja s’estilava, però en tot cas tampoc no n’havia sentit a parlar), i per això vaig pensar que, per si de cas, l’escriuria en castellà.

Així és, com els grups de música nacionals que prefereixen cantar en anglès, perquè vaig pensar que tindria més opcions, o tal volta perquè en aquell moment em vaig sentir més còmode fent-ho així… en aquell moment naixia en Benson, “un agente (muy) especial”.

Posem-nos-hi. En Benson en acció…

L’experiència va ser inesperadament senzilla, reveladora gairebé. Les idees fluïen dins el meu cap sense parar, s’anava muntant una trama que ja prometia allargar-se més enllà de les esperades 4 o 5 pàgines. Els personatges, que anaven apareixen i formant-se gairebé per art de màgia, anaven guanyant volum i personalitat ells sols a cada passa que daven, a cada línia que jo escrivia. Era gairebé com si ells mateixos decidissin què havien de fer a continuació, com si m’ho transmetessin i jo només hagués de trobar les paraules per explicar-ho, sense necessitar de fer ballar el cap pensant com dissenyar les peces, i encara menys com ajuntar-les. Ho reconec, estava com embogit.

Tot plegat va iniciar-se amb tu pretesament seriós, com mirant de plasmar en el paper tot allò que jo pensava que sabia de novel·les policíaques, atmosferes d’intriga i suspens. No vaig trigar gaire (crec que dues pàgines, si no recordo mal) en derivar perillosa i definitivament cap a l’explotació de clitxés i l'(auto?)paròdia. Al que no estava disposat a renunciar, això ho tenia clar, era a ser jo mateix o si més no a mantenir-me el més fidel possible a la meva forma de ser i pensar. Potser per això tot el procés va resultar més fàcil del que esperava.

Un altre element indissocialble de la meva persona és la música. Els que em conegueu ja ho sabeu, i aquells que sigueu prou incauts per llegir el llibre si cau a les vostres mans, també en podreu donar fe. No sé si amb èxit o no, però la història d’en Benson i en Didmore duu lligada una banda sonora pròpia (mira, potser en properes edicions hi adjunti un CD a l’exemplar en paper i tot).

Més endavant van ser molts i a voltes molt radicals els retocs que vaig fer en segones, terceres i enèsimes repassades d’aquelles primeres pàgines, però en procés vaig aconseguir escriure la meitat del que acabaria essent la meva primera (esperem que no la darrera) novel·la. Fou llavors quan finalment la feina remunerada va tornar a trucar a la meva porta, despertant-me del frenesí creatiu en que m’havia sumit la droga de la l’escriptura. El canvi de departament va acabar fent-se efectiu i vaig haver d’aparcar en Benson en un racó dins un calaix – si som fidels hauríem de dir més aviat en el racó d’un disquette de 3.5 -.

Ara, si la primera meitat de novel·la va escriure’s en pocs mesos, l’altre mitja havia d’allargar-se entre un i dos anys més. Tampoc no us ho sabria dir amb seguretat, doncs els canvis i reescriptures van ser moltes, especialment pel que fa al final. Fins que la cosa va acabar (devíem trobar-nos ja, per dir alguna cosa, sobre el 2005-2006?) …altre cop en un calaix figurat.

I ara… què?

Abans de fer-lo hivernar però, una copia impresa d’una versió més o menys revisada va començar a passar per les mans d’amics i familiars propers. Sensacions bones o neutres, i alguna crítica ben rebuda com la de mirar d’harmonitzar una primera part més consistent i una segona escrita a batzegades. Ja hi hauria temps, pensava jo, per polir defectes i rebre més crítiques.

Ja havia acabat i, per bé o per mal, allò en aquell moment ja representava una gran fita per a mi. Una satisfacció personal que em duia irremissiblement a sentir-me realitzat. I molt. Em podia considerar un escriptor? Era allò que havia creat realment un llibre en estat embrionari o només quelcom inacabat? Tant hi feia. El cas és que la recompensa era haver estat capaç de culminar un projecte que anys enrera m’hagués semblat – i encara ara m’ho sembla si hi penso – inabastable. L’exemple perfecte del que representen aquelles “cosespetites” que acaben convertint-se en grans, enormes, per un mateix.

En Benson dormia ja el somni dels justos en un arxiu d’ordinador, però… fins quan?

Continuarà…