Category Archives: Personal

Vaig conèixer un noi…

Vaig conèixer un noi…”

Així començava l’escrit que vas llegir-nos a la Paloma i a mi el dia de la nostra boda. Segurament, i junt amb el naixement del Víctor i del Marc, el dia més feliç de la meva vida. Avui, 29 d’octubre, nou anys i mig més tard, possiblement sigui un dels dies més tristos – si no el que més -, de la meva vida. I és que avui ens han dit que ens deixes, que ja no hi seràs més. Però això no és del tot cert…

Des d’avui, el món és un lloc una mica pitjor. Tu eres – i ets –, malgrat la distància, el meu millor amic. Un germà. I m’atreviria a dir, sense massa risc d’equivocar-me, que no sóc l’únic que pensa així. Tu ets la persona que penso que tots hauríem d’aspirar a ser. No t’ho dic ara per convèncer-te de que no marxis, saps que t’he admirat sempre.

Ens vam acomiadar un 10 d’octubre, per telèfon, justament el dia que t’havien d’operar (si no hagués estat per aquell maleït aparell que va espatllar-se). Jo volia saber com havia anat l’operació, i de cop em vas tornar la trucada. Em vaig quedar parat. Recordo que ens en vam riure: “Collons, sí que t’has recuperat ràpid”. Ara tot plegat sembla una broma de mal gust. No sé del cert com va anar, però suposo que deuríem acomiadar-nos amb un… “Ànims, que vagi tot bé, i parlem després de l’operació” – “o durant, si em deixen el mòbil”, crec que vas dir tu -. Però ja no parlaríem més. Mai més no faríem broma.

Tot just ahir et subjectava la mà a l’UCI, i et demanava que lluitessis com sempre ens has demostrat que calia fer, i et deia que no tinguessis pressa, que t’esperaríem el temps que fes falta. Però tu ja no podies fer res per tal que des d’avui, amb la teva absència, el món no fos un lloc pitjor.

Segueixo sense entendre-ho, sincerament. No paro de pensar que no pot ser cert, que de cop m’he de despertar d’un malson. És una sensació estranya. Com si m’haguessin arrencat, físicament, un tros de la meva vida, del meu passat que, si t’haig de ser franc, no sé com ompliré, o si mai podré fer-ho. Però, alhora, aquell clixé de pel·lícula tan suat de “seguirà sempre viu a través de nosaltres” resulta ser ara sorprenent, i dolorosament, cert. I aquí em tens, a més de 600km, tornant en tren des de Madrid, on he rebut la notícia, i no se m’ha acudit res més que dedicar-te aquests pensaments inconnexes.

Jo també vaig conèixer un noi…

…un noi amb qui vaig compartir aquelles classes de Laboratori d’Electrònica a les vuit del matí (maleït gira-sol que no va acabar de funcionar mai!), els partits de futbol al Nick Esportiu, les “Coronites” amb tequila al Bar Sans (i tantes copes a tants bars), aquelles improvisades cerveses a la Rebassada, les partides de set i mig al Polimenú i les timbes de pòquer al carrer Urgell (amb ton cosí duent menjar de gos), els sopars al nostre piset de Vallcarca, les visites a Reus, els Iron Maiden i el seu “on Earth”, les narracions fictícies amb accent argentí de partits de futbol pels carrers del Born o el barri Gòtic a les tantes de la nit, el corre-cuita cap a l’hospital per dur a la Paloma quan se’ns va espatllar el “pololo”, i fins i tot l’accidentat viatge pel Nord, o la música que vaig descobrir gràcies a tu: Clannad, Chicane, o el gran “poloquen” (Paul Oakenfold). I tants records més.

IMG_3490

Tu has estat sempre el meu vincle palpable amb un passat entranyable, sí, però cada cop més llunyà. No Manel, no ens has deixat, tu seguiràs sempre aquí.

L’amor cap a la teva família, com t’entregaves en cos i ànima en tot allò que feies, el recolzament incondicional als teus amics, la ferma convicció en els teus ideals (i, malgrat tot, la teva disposició a escoltar i valorar qualsevol opinió aliena), la teva vitalitat, l’inseparable bon humor i optimisme que ens contagiaves a tots, la maduresa i tenacitat que tants admiràvem, el teu somriure.

Tot això no morirà mai. Tot plegat, Nel, ens ha fet a tots els que t’hem conegut millors persones. I per això, malgrat que el món sigui avui una mica pitjor, les persones que deixes enrere som avui, gràcies a tu, una mica millors.

I ara què? Què farem sense tu, Manel? Ara ens toca ser forts i mirar de no estar tristos, sobretot per qui es queda: la Maria, la Mar, i el petit o la petita que vingui, els teus pares, el Jaume i la Belén, i tots aquells que sabem que tu no haguessis volgut que ens enfonséssim, que no ens haguessis deixat fer-ho.

Potser en aquests 17 anys que han passat des què ens vam conèixer m’he deixat de dir-te moltes coses. Coses que potser tampoc no he sabut expressar en aquesta darrera carta, però que estic segur de poder resumir en dues simples paraules: t’estimo Manel.

> Chicane – No Ordinary Morning – Album Mix

Anuncis

Capítol 25è. L’amistat no és una etiqueta

Aquest post ve de llarg…

Ja fa mesos, per no dir anys, que li dono voltes. Més com una idea que no pas amb la intenció de posar res per escrit. Arribats a aquest punt però, crec que val la pena no perdre el fil de la qüestió – ara que m’ha tornat a venir al cap –, i aprofitar de pas per col·locar un altre granet de sorra en l’abocador de reflexions que és el aquest blog.

L’únic que pretenc és fer una revisió personal sobre el concepte d’amistat, tot i que òbviament basades en l’experiència personal (no en tic cap altra), sense mirar en cap cas de sentar càtedra, ni erigir-me en portador de cap definició final o absoluta sobre el concepte de l’amistat en sí.

De definicions en podeu trobar unes quantes. Us en deixo una a tall d’exemple…

amistat

Partint la definició del diccionari de la GEC, el concepte d’amistat sembla, d’entrada, força ampli: “Lligam afectuós entre dues persones, afecció d’una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual”. No serveix. Quedem-nos però amb la idea que l’amistat no va lligada necessàriament a una relació familiar, ni a una de sexual (tot i que val la pena destacar que en cap cas són incompatibles).

Potser el meu problema és que sempre he estat “massa exigent” amb aquesta definició, o que no m’he permès variar-la des d’aquells temps de joventut idealista. Sóc conscient que hi ha qui potser hi haurà qui ha pogut arribar a molestar-se si m’ha sentit dir que puc contar els amics de veritat amb una sola mà, i que encara me’n sobrarien.

D’entrada dono per fet que aquí tots som capaços de diferenciar un amic d’un col·lega, un company, o un avatar al Facebook o al Twitter. Pot arribar-ho essent, però un amic és més que això. O així ho espero… En tot cas, tot dependrà del que n’esperem d’un amic, i de quins siguin els atributs que fan que, segons el nostre criteri, es trobi dins aquesta categoria. Un amic ha de ser…

  • Algú a qui poder explicar-li els nostres problemes?
  • Algú amb qui poder prendre una cervesa o sortir de marxa?
  • Algú amb qui compartir gustos i aficions?
  • Algú amb qui poder ser nosaltres mateixos?
  • Algú que sigui allà quan més ho necessitem?
  • Algú que ens digui la veritat, i no allò que volem sentir?
  • … (espai perquè hi poseu la vostra definició aquí)

Nombroses són les definicions diferents (i vàlides) sobre l’amistat. Segurament tantes com persones la defineixin, però – deixant de banda les desenes d’aforismes i cites que trobareu a internet sobre el concepte – l’amistat no només no té una definició única si no que aquesta, a més, pot evolucionar a mesura que ho fem nosaltres.

És a dir que aquell que és un amic avui, pot haver-ho deixat de ser demà, perquè allò que ens vinculava com a amics ha deixat friendsd’existir. Això, lluny d’entristir-nos, ens ha de fer pensar que aquella persona, per molt dur que sembli, ja ha “complert” la seva funció, i n’hem de saber treure tot allò que hagi tingut de positiu. Tampoc no significa que no fem el possible per recuperar aquella amistat, però no podem en cap cas – i us ho dic per experiència – revifar un foc que ja no cremarà més.

I tornant a les definicions anteriors… amb quina ens hauríem de quedar? Amb una? Amb totes? Possiblement una combinació ben equilibrada de les anteriors us satisfaria a la majoria però, si us hi fixeu, en totes – i en aquelles altres que de ben segur se us puguin acudir – estem etiquetant l’amistat en base a allò que necessitem nosaltres: amb qui jo pugui…, que m’escolti…, que hi sigui quan…

Tal volta, sigui hora de deixar de buscar definicions per quelcom tan eteri i, sobretot, tan important com l’amistat. Que deixem de mirar d’etiquetar qui és i qui no és un amic en funció del que ell o ella faci, i mirar nosaltres mateixos de ser un bon amic pels demés. Perquè les amitats de pel·lícula són només això… ficció, i les úniques que ens podem aportar quelcom de tangible són les de la vida real.

Si perdem el temps buscant-hi una raó de ser, o comprovant si encaixen en les nostres etiquetes, potser ens les acabem perdent…


Capítol 24è. Càncer és una paraula de sis lletres

Doncs sí, un post sobre el càncer, i amb un títol ben estúpid si m’ho permeteu. De fet, encara no tinc massa clar sobre què parlar, però sembla obvi que alguna cosa m’ha impulsat a fer-ho. Dues, en realitat.

D’una banda tenia pendent una entrada, una reflexió més aviat, sobre algú molt estimat que ens ha deixat fa ben poc (avui fa dos mesos) i que, tot i això, encara és ben present. De l’altra, algú proper està passant per una situació similar. El maleït càncer. Probablement tots els que estigueu llegint això (els set o vuit, vull dir), i la resta també, haureu tingut, teniu o – afrontem-ho – tindreu, algú més o menys proper passant per un procés així: un amic, un company de feina, un pare, un germà o, en el pitjor(?) dels casos, una parella o un fill.

Espero que entengueu que no pretenc arribar a cap veritat immutable sobre el tema, ni anar més allà del que és una sincera i humil apreciació personal basada en la meva experiència particular sempre, suposo, més àmplia de la que qualsevol de nosaltres voldríem haver tingut mai. Tots morim una mica quan a algú proper li diagnostiquen un càncer. A partir d’aquí, la seva gravetat, l’evolució, la relació que tinguem amb el malalt, o fins i tot la nostra manera d’afrontar la nova realitat, farà que cada cas, cada circumstància, sigui diferent i molt particular.

Arribats a aquest punt, hi ha poques coses que puguin dir-se sobre el càncer que no s’hagin dit ja mil vegades, fent que el mot “cliché” es quedi curt. Solen ser un assortiment més o menys trillat de llocs comuns que ens ajuden a afrontar la situació, sobretot quan hem de parlar amb aquelles persones més properes al malalt. “Ho sento molt”; “quina putada”; “no és just”; “no puc ni imaginar-me com et sents”…

Totes elles frases certes, sentiments sincers però incòmodes, especialment per qui les diu. Per qui les rep però, poden trobar-se força properes a allò que algú que està vivint la situació de primera mà entendria per “consol”. Però si hi ha una cosa que – em molesta? M’emprenya? No entenc? – diguem que… no comparteixo, és que no se li digui pel seu nom. És dur, molt dur. Per tothom: pels que ho superen, pels que no ho superen, pels que són a prop durant la malaltia, pels que es queden després, i el pitjor que podem fer és negar l’evidència i no afrontar la situació, en la mesura de les nostres possibilitats.

Potser d’aquí el títol: el càncer no és ni més ni menys que això. Una paraula, terrible, de sis lletres, quelcom que canvia la vida de molta gent. No és “la malaltia”, no és NOMÉS “una putada” (que et robin la cartera ho és), i em sembla certament frívol parlar aquí de quelcom “injust”  perquè… quan ho és? És C-À-N-C-E-R, sis lletres.

Parlar aquí d’aprofitar el temps i dir allò que sentim abans que sigui massa tard perquè aquells a qui estimem, o nosaltres mateixos, som víctimes d’un càncer seria quelcom tan cert com estereotipat. Pot ser un càncer, pot ser un atac de cor, pot ser un autobús… Sempre pot ser massa tard per no dedicar el temps que volíem a una persona estimada, o per haver-li dit que ens importava abans que ja no hi fos.

El càncer, les fatídiques sis lletres, representen a més un procés llarg, massa llarg, implacable (com ho pot ser una malaltia neuro-degenerativa, o un procés depressiu) que duu de forma indissociable un gran desgast, físic, moral i especialment emocional. En aquest procés és fàcil que ens preguntem si estarem fent el que és correcte, el que s’espera de nosaltres? Estarem massa a sobre del malalt o d’aquells que l’estan cuidant, o potser massa poc?

Potser la única cosa que podem fer, la única cosa que cal fer, és fer sentir que som allà, que aquella persona ens preocupa, que som sensibles al que està passant. Sigueu sincers amb vosaltres mateixos, no interpreteu el paper que creieu que se us presuposa com a amic, company, o familiar que sou.  En un procés hi ha moltes etapes en les que podeu donar un cop de mà, acompanyar el malalt o aquells que són més propers, o simplement fer-los sentit la vostre preocupació.

Potser una forma de fer-ho era escriure una entrada en un blog que gairebé ningú llegirà per tal de dir, únicament…. Gràcies per tot Luisjo, allà on siguis. Ànims Vero i David, ànims i vida.

 
Heroes Del Silencio – Virus
 

Capítol 22è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (III)

Avís: aquest post està basat en fets reals. Tan reals de fet, que tal com va passar en el seu moment amb el manuscrit – se’n pot dir així d’una novel·la escrita a ordinador i posteriorment impresa?-, he deixat reposar un temps al blog-congelador aquesta història abans de reprendre-la.

Corria el mes de setembre de l’any de nostre Senyor de 2011, quan l’empresa en què treballava un servidor de vostès va plegar veles i va tancar. Bon moment per endegar projectes personals, vaig dir-me. Feia tot just un parell de mesos que, per tal de donar sortida als meus instints literaris més primaris, havia començat aquest blog. Encara no sé ben bé com, hi ha gent que el va començar a llegir i algú, fins i tot, em va animar a escriure més sovint o fins i tot provar sort amb alguna cosa més extensa i de major entitat: un relat, un conte, un llibre…? Calla – em vaig dir –, si això ja ho tinc fet!

Un dels primers estímuls en aquest sentit però, a més dels que sempre he rebut de la gent més propera (de qui, confesso, sempre que t’animen penses que Cosespetites - Benson - castellshumansés una miqueta el que els toca, però sense els quals no podries seguir endavant), arribava per culpa d’un altre llibre: “Castells Humans”, un recull de contes castellers.

El febrer de 2009 vaig ajudar a gestionar la presentació d’aquest llibre al local dels Xiquets de Reus on, a més de l’Ernest Benach, ens feren l’honor de venir els seus dos autors, Pep Prieto i Carles Ribas, i un dels responsables de l’editorial: Juan Milián (actual diputat pel PP al Parlament de Catalunya). La presentació va anar molt bé, i les copes per Reus de després encara més. Però val a dir que amb el Juan hi va haver molt bon rotllo. En saber que tenia una novel·la escrita va proposar-me (o acceptar després que li ho proposés jo, ja no ho recordo) de llegir-la, i si la cosa prometia, fins i tot mirar de publicar-la a l’editorial episteme.

Cosespetites - Benson - JuanyYoEl temps va passar i malgrat que finalment el tema de la publicació (m’hagués fet il·lusió però es veia venir) no va ésser possible, el Juan, amb qui encara mantinc una molt bona amistat i a qui sempre agrairé aquell gest, va dir-me que el llibre podia tenir futur, i va encoratjar-me a buscar editorial per publicar-lo, tot fent-me algunes recomanacions com a editor. Crec que aquell va ser el primer moment en què vaig pensar seriosament que, més enllà d’haver passat una bona estona escrivint-lo, allò tenia algun futur; un destí diferent de la icona de la paperera a l’escriptori del meu atrotinat PC.

Aquella empenta em va servir per fer una revisió a fons del manuscrit (al final hem quedat que ho podia dir això o no?), corregir faltes, millorar algunes parts i, sobre tot, dotar-lo d’una mica més de congruència, ara que un cop extret del seu metafòric calaix me’l podia mirar amb una mica més calma, distància i ulls més crítics. L’exercici, però, quedà imcomplert i en Benson, versió 2, tornava al calaix.

I ara sí, arribem al setembre de 2011. S’inicia la recerca activa d’editorials…. Recompte: mails i missatges enviats a diferents editorials 15; respotes: 1 (i començava amb “ho sentim però…”). Reconec que això no és res comparat amb les barreres que ha de superar tot escriptor novell sense cap rellevància mediàtica per tal d’arribar a ser considerat com a material digne de ser tingut en compte perquè una editorial admeti que un dels seus becaris es digni a fer un cop d’ull a les primeres planes; però jo ja començava a obrir altre cop el calaix per tal que en Benson s’hi quedés allà una altra temporada, i qui sap si per sempre més, quan arribà… Twitter!

Twitter? Sí twitter. Perquè va ser gràcies a un tuit (ara no em feu dir quin) que vaig descobrir un projecte editorial – orientat… a artistes novells de distints gèneres! – que tot just acabava de veure la llum i que, ves per on, convocava un concurs literari entre els seus membres: Bookad (@BookadLab); i, de seguida em vaig apuntar? No. Vaig malfiar, vaig malpensar, vaig desconfiar… de mi mateix. Un concurs, on anava a parar si en Benson no donava per tant… Però al final, com haureu deduït (i a punt d’acabar-se el termini, val a dir) vaig presentar l’obra. I… va guanyar! (si Déu existeix i en sap de literatura, en aquell moment no debia estar mirant).

Cosespetites - Benson - Bookad

A partir de llavors, tot va anar molt ràpid. Conèixer dos de les tres potes del projecte Bookad, l’Oriol i el Yuri, en un bar de Barcelona; parlar de les condicions, esborrany de contracte literari, plans de futur (comencem poquet a poquet però ja es veurà), potser alguna presentació… Només un però: el llibre hauria de ser en català, perquè ells creuen que així  tindrà més sortida. Un problema? Al contrari, em fa molta il·lusió publicar, i si és en català, més encara. Jo mateix faig la traducció, i tot plegat acaba esdevenint una oportunitat immillorable de revisar altre cop el text.

Gairebé deu anys després de començar a escriure’l, un se n’adona que el seu sentit de l’humor ha evolucionat, que la seva manera d’explicar les coses ha canviat, que algunes picades d’ullet ja no tenen sentit però en canvi a un se n’acudeixen d’altres, i en Benson i el seu univers de sobte es fan madurs i creixen davant els meus ulls. Setmanes de treball intens amb una recompensa en forma de data, i tot i que pogués semblar el contrari, no era broma: el 28 de desembre, dia dels innocents, es presentava a Reus “Benson, un agent especial”.

Abans però, hores i hores per arribar a una versió satisfactòria tant pel que fa al nivell de la traducció com en les escuetes però nombroses modificacions de contingut. Més tard, desenes de mails amunt i avall amb la Roser, que va acceptar l’encàrrec de fer la portada i que va acabar fent una feina espectacular, plasmant l’essència del personatge en tan poc espai. Ja estava tot el peix venut (de llibres però, cap ni un encara). Ara em tocava a mi…

Continuarà…


Capítol 21è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (II)

En la darrera entrada presentàvem el nostre nou heroi, en Benson (el seu nom “de pila”, un dels secrets millor guardats, s’amaga en una de les pàgines de la novel·la). Calia veure si afrontava amb prou fermesa els seus primers passos, o si seria capaç d’arribar gaire lluny. A priori, quatre o cinc pàgines de relat no semblaven una fita excessivament complicada, i m’hi vaig posar…

Jo en aquella època treballava a Barcelona, a Retevisión, i va arribar un moment en què per un transvassament massiu de personal del departament que venia acompanyat d’un trasllat des de la seu de Poble Nou fins a l’edifici de Diagonal – tampoc us explicaré la meva vida laboral ara – va esdevenir un convenient període amb un volum de feina, diguéssim, nul.

Fem un petit ‘alto’ al camí per veure quins son els passos fonamentals que tot escriptor, novell o professional, hauria de seguir en un ordre més o menys lax per tal d’escriure una novel·la en condicions:

1) Idea principal: una mena de brainstorming a mode de punt de partida on apuntarem tot allò que se’ns acudeixi: possibles fils argumentals, finals, personatges, idees… Un calaix de sastre al que més endavant ens convindrà a ben segur ficar-hi mà.
2) Argument: toca començar a esbossar la idea central que vertebrarà la nostra història. L’argument ha contenir els famosos plantejament, nus i desenllaç que ja mirava d’explicar-nos fa anys a l’escola. Hi ha qui aconsella, en aquest punt, entrellucar un final, encara que sigui provisional (feina feta no fa destorb…).
3) Fitxes de personatges: perdesenvolupar correcta i, sobretot, ordenadament els personatges principals (i primera línia de secundaris) de la novel·la, els cànons diuen que haurem de crear una fitxa per cadascun d’ells. Hi inclourem descripció física, aficions, trets psicològics, sociològics, etc. L’objectiu: no haver d’improvisar sobre la marxa i especialment no incórrer en incoherències durant la redacció.
4) Documentació: potser no serà la part més agraïda del procés, però recopilar la informació necessària sobre època, conjuntura política, entorn geogràfic, o característiques tecnològiques (si s’escauen), donaran la veracitat necessària al relat.
5) Estructura i trama: comencem a detallar l’estructura narrativa, definirem la intriga de la novel·la, i acabarem d’enllestir la trama, basant-nos en tota la informació treballada en els passos anteriors…
6) Escaleta bàsica: toca definir l’anomenada “escaleta”, on hi posarem a mode de successió d’aconteixements (escalonats sota la premissa de causa-efecte) les accions principals i desenvolupament de la novel·la. Una forma immillorable per, amb un sol cop d’ull, comprovar si hem oblidat algun element, i comprovar la coherència general de tot plegat abans de llançar-nos a escriure.
7) Divisió en capítols: basant-nos en l’escaleta bàsica, fixarem l’ordre dels capítols, creant micro-estructures pels mateixos.

Bé, si pensàveu posar-vos a escriure una novel·la justament ara no us neguitegeu; no és obligatori seguir l’ordre estricte dels passos anteriors. Cadascú pot aportar el seu estil propi i, perquè us feu una idea, us confessaré la meva recepta personal, aplicada fil per randa a l’escriptura d’en Benson…

1) Definir el nom del personatge principal i, amb això decidir un títol
2) Posar-se a escriure i… ja veurem què surt
3) 4)  5) i  6) Bé, ehem…, deixem-ho estar.
7) Disvisió en capítols (yes! Això sí que ho vaig fer…)

Ortodoxe? Potser no… però crec que ja us havia comentat que la idea era escriure un relat curtet, i no pas una novel·la tot i que, si ho penso, suposo que alguna esperança de que algun dia algun incaut ho publiqués (llavors el tema de l’auto-publicació no sé si ja s’estilava, però en tot cas tampoc no n’havia sentit a parlar), i per això vaig pensar que, per si de cas, l’escriuria en castellà.

Així és, com els grups de música nacionals que prefereixen cantar en anglès, perquè vaig pensar que tindria més opcions, o tal volta perquè en aquell moment em vaig sentir més còmode fent-ho així… en aquell moment naixia en Benson, “un agente (muy) especial”.

Posem-nos-hi. En Benson en acció…

L’experiència va ser inesperadament senzilla, reveladora gairebé. Les idees fluïen dins el meu cap sense parar, s’anava muntant una trama que ja prometia allargar-se més enllà de les esperades 4 o 5 pàgines. Els personatges, que anaven apareixen i formant-se gairebé per art de màgia, anaven guanyant volum i personalitat ells sols a cada passa que daven, a cada línia que jo escrivia. Era gairebé com si ells mateixos decidissin què havien de fer a continuació, com si m’ho transmetessin i jo només hagués de trobar les paraules per explicar-ho, sense necessitar de fer ballar el cap pensant com dissenyar les peces, i encara menys com ajuntar-les. Ho reconec, estava com embogit.

Tot plegat va iniciar-se amb tu pretesament seriós, com mirant de plasmar en el paper tot allò que jo pensava que sabia de novel·les policíaques, atmosferes d’intriga i suspens. No vaig trigar gaire (crec que dues pàgines, si no recordo mal) en derivar perillosa i definitivament cap a l’explotació de clitxés i l'(auto?)paròdia. Al que no estava disposat a renunciar, això ho tenia clar, era a ser jo mateix o si més no a mantenir-me el més fidel possible a la meva forma de ser i pensar. Potser per això tot el procés va resultar més fàcil del que esperava.

Un altre element indissocialble de la meva persona és la música. Els que em conegueu ja ho sabeu, i aquells que sigueu prou incauts per llegir el llibre si cau a les vostres mans, també en podreu donar fe. No sé si amb èxit o no, però la història d’en Benson i en Didmore duu lligada una banda sonora pròpia (mira, potser en properes edicions hi adjunti un CD a l’exemplar en paper i tot).

Més endavant van ser molts i a voltes molt radicals els retocs que vaig fer en segones, terceres i enèsimes repassades d’aquelles primeres pàgines, però en procés vaig aconseguir escriure la meitat del que acabaria essent la meva primera (esperem que no la darrera) novel·la. Fou llavors quan finalment la feina remunerada va tornar a trucar a la meva porta, despertant-me del frenesí creatiu en que m’havia sumit la droga de la l’escriptura. El canvi de departament va acabar fent-se efectiu i vaig haver d’aparcar en Benson en un racó dins un calaix – si som fidels hauríem de dir més aviat en el racó d’un disquette de 3.5 -.

Ara, si la primera meitat de novel·la va escriure’s en pocs mesos, l’altre mitja havia d’allargar-se entre un i dos anys més. Tampoc no us ho sabria dir amb seguretat, doncs els canvis i reescriptures van ser moltes, especialment pel que fa al final. Fins que la cosa va acabar (devíem trobar-nos ja, per dir alguna cosa, sobre el 2005-2006?) …altre cop en un calaix figurat.

I ara… què?

Abans de fer-lo hivernar però, una copia impresa d’una versió més o menys revisada va començar a passar per les mans d’amics i familiars propers. Sensacions bones o neutres, i alguna crítica ben rebuda com la de mirar d’harmonitzar una primera part més consistent i una segona escrita a batzegades. Ja hi hauria temps, pensava jo, per polir defectes i rebre més crítiques.

Ja havia acabat i, per bé o per mal, allò en aquell moment ja representava una gran fita per a mi. Una satisfacció personal que em duia irremissiblement a sentir-me realitzat. I molt. Em podia considerar un escriptor? Era allò que havia creat realment un llibre en estat embrionari o només quelcom inacabat? Tant hi feia. El cas és que la recompensa era haver estat capaç de culminar un projecte que anys enrera m’hagués semblat – i encara ara m’ho sembla si hi penso – inabastable. L’exemple perfecte del que representen aquelles “cosespetites” que acaben convertint-se en grans, enormes, per un mateix.

En Benson dormia ja el somni dels justos en un arxiu d’ordinador, però… fins quan?

Continuarà…


Capítol 20è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (I)

 
> Miles Davis – I Could Write A Book
(escolta-la mentre llegeixes)

Sí, a aquestes alçades molts de vosaltres ja ho sabeu. Alguns fins i tot us haureu cansat de que ho deixi caure en la conversa com qui no vol la cosa, però és que per mi és motiu d’orgull: he escrit un llibre! No només això, sinó que a més, a Bookad (@BookadLab) han tingut la gosadia de publicar-lo.

Aquest post no és pas – no només – un escrit d’ “auto-bombo” sinó més aviat un compendi condensat per a la posteritat dels primers passos, obstacles, anècdotes i, sobretot, agraïments a totes aquelles persones que han fet realitat el naixement d’aquest petit fill meu anomenat Benson, un agent especial.

No sé massa bé si començar per l’inici de tot plegat, com seria lògic, o bé si valorar fins on hem arribat el company Benson i un servidor per anar tirant la vista enrere, rotllo flashback. En fi, ja ho veurem sobre la marxa… Objectiu: vendre més exemplars i aconseguir convertir el meu llibre en un BestSeller demostrar que TOTHOM és, potencialment, un (bon) escriptor.

La història comença fa un bon grapat anys (em refereixo a la de l’escriptura, no pas a la de l’argument, que es remunta dècades enrere), Benson, un agent especiali seria injust no fer esment aquí d’una de les persones responsables que feren possible que Benson acabés veient la llum: en Dídac Morales (@diducot). Company de facultat i amic entranyable que em col·locà en el camí de l’escriptura, animant-me a escriure els meus primers relats curts.

De fet, i si no recordo malament, aquell havia de ser el meu tercer o quart relat curt. Quelcom per anar-me “foguejant” alhora que mirava de descobrir si era capaç de desenvolupar alguna forma de capacitat literària més enllà – i força més tard – de les redaccions obligatòries de l’escola. Jo cercava un tema, una trama, una idea que em permetés encetar una història breu amb que omplir dos o tres fulls de word i, de pas, una fam literària que ja em corroïa…

Benson. Capítol 0.

Devia ser primavera del 2002 quan inesperadament l’Àlex, el meu germà petit, em va demanar que li deixés un vestit (un “traje”, perquè ens entenguem). Jo, coneixent-lo, li pregunto si ha d’anar a un casament, a un enterrament o si ha decidit impressionar algú… Però no, se’n va amb uns amics de cap de setmana a jugar a rol, i és veu que ha d’anar disfressat (vaig pensar que seria com el pessebre vivent, però en friki). I decideixo deixar-li un vestit blau força atrotinat que tenia llavors.

Diumenge al vespre em torna el cos del delicte. Sencer però amb unes taques de fang l’origen de les quals decideixo no preguntar. Total, que cap a la tintoreria hi falta gent. Jo llavors ja feia anys que vivia amb la Paloma, i dúiem la roba a una tintoreria [veure foto…] que coneixíem al costat de casa de sa mare, la Minnie. Fins aquí tot correcte. Però resulta que a la setmana següent, quan la meva estimada sogra va anar a recollir la roba que ella havia deixat allà, li entreguen també el famós vestit blau (doncs ens havíem agafat la comanda amb el nom de soltera de la meva dona).

Ella arriba a casa, i descobreix la “prenda”. Confosa, deu suposar d’entrada que és un vestit que no recorda de la seva parella, el Xavi, però la sorpresa arriba quan d’una de les butxaques en cau… una placa d’agent de policia, amb un cognom en anglès i tot. “Hòstia, o el meu marit o el meu gendre tenen una doble vida! Executiu de dia, stripper de nit“ – o alguna cosa similar devia pensar, dic jo… -. El misteri queda resolt amb una trucada a la seva filla que li aclareix l’origen del vestit blau. Encara sense deixar de riure, la Paloma m’ho explica, i em diu que a la placa hi deia… “Benson”.

De fet, el nom que hi posava no era ben bé aquest, però a mi em va servir d’excusa per començar a urdir una trama policial sobre un tal agent Benson que, certament, havia d’acabar resultant un xic especial…

Continuarà…


Capítol 15è. Les millors pel•lícules de la (meva) història (II)

 
> Tears For Fears – Everybody Wants To Rule The World (from Peter’s Friens OST)
(escolta-la mentre llegeixes)

Ha arribat el moment. Toca enfrontar-se a la difícil decisió – autoimposada de fet, no puc queixar-me – de triar quines són les meves cinc pel•lícules preferides de tots els temps. Vull reiterar que em van ajudar molt totes les vostres col•laboracions en el capítol anterior doncs, a banda de permetre’m agafar una mica d’aire i prendre embranzida abans de llançar-me de cap a la feina, realment m’ha ajudat a reunir i ordenar idees.

Ara però, em permetreu fer una micona més de “trampa” i allargar l’agonia de la decisió final amb un parell de reflexions. Primer de tot efectuarem una nova reflexió – un acte de sinceritat -, mirant de reconèixer què fa que una pel•lícula i no una altra sigui mereixedora de l’estatus d’inoblidable, superba, entranyable o, si més no, significativa. De fet, és a l’entorn d’aquesta darrera característica al voltant de la qual penso que hauria de girar no només l’elecció d’un top5 de pel•lícules, sinó a l’hora de recordar una experiència passada per sobre d’una altra o de valorar la influència en la nostra vida d’una persona que, a priori, no ens semblava tan significativa.

Potser les que triï no seran un exemple d’interpretació, estarà executada sota una direcció memorable, o inclourà un guió originalíssim, però com ja intentava transmetre en la primera part d’aquesta inacabable disquisició – i no voldria fer-me pesat en això –  la pel•lícula que mereix ser recordada per sempre i visionada mil i una vegades és aquella que destaca per sobre de les altres perquè representa allò que necessitàvem veure, escoltar o sentir (físicament) en un moment determinat de la nostra vida, per pueril, intranscendent o comercial que els pugui semblar als demés. Potser ara mateix ja no ens transmetrà el mateix, com aquell amic de l’ànima amb qui ara ja no tenim res a dir-nos per haver acabat circulant per camins diferents, però que no per això no mereix ser recordat com algú inoblidable, superb, entranyable i, sobretot, significatiu.

Tranquils, que ja arribem… Abans d’escollir les cinc cartes guanyadores però, posem tota la baralla sobre la taula per facilitar-ne – o posar més difícil, segons com – l’elecció. Aquestes són totes les candidates (permeteu-me la llicència de llistar els títols indistintament en anglès, castellà o català, segons em sembli): Los amigos de Peter, El club de los poetas muertos, High Fidelity, Almost Famous, Qué bello es vivir, Night on Earth, The Commitments, Easy Rider, El viatge de Chihiro, Historias del Kronen, Historias de Philadelphia, En el nombre del padre, Memento, The Wizard of Oz, The Goonies, American Pop, Los caballeros de la mesa cuadrada, Young Frankenstein, The Quiet Man, Un lugar en ninguna parte, The Big Lebowsky, Apocalypse Now o alguna de Hitchcock (con la muerte en los talones, la ventana indiscreta)

Segurament me’n deixaré alguna però, de fet, si ara no em ve al cap potser no mereix ser entre les escollides, no? En fi, comencem per les que tinc clares:

Un, dos, tres…

1. Peter’s Friends (1992): insuperablement vital, una cinta que fa que vulguis viure i compartir alegries i misèries d’uns personatges que queden ja perfectament definits en els primers deu minuts de metratge. Comèdia, drama, cinta costumbrista? Un grapat de perfils que ens condueixen a una inevitable identificació amb, com a mínim, algun d’ells. Grans actors, anglesos, mestres en la interpretació de veritat, omplint la pantalla a cada fotograma com si de l’escenari d’una obra de teatre – pel seu format bé ho podria ser – es tractés. Un exemple del que han de ser els amics de veritat, o d’allò en què no han (hem) de convertir-nos mai: estanys. Rius, plores, t’emociones amb una cinta que, abusant del tòpic, no és veu sinó que es viu. Cent minuts escassos que concentren nombroses frases i situacions per fer-nos reflexionar, que ens parlen de la mort d’un fill, l’homosexualitat, l’alcoholisme, viure en el passat, les relacions extra-matrimonials i la infelicitat dins i fora del matrimoni, la soledat i, sobretot, de l’amistat i la seva absència. Es possible mantenir l’amistat sense veure’s en 4 anys?; es pot conservar una relació així en el formol del temps? I, com no podia ser d’altra manera, una envejable banda sonora (sí, jo vaig créixer amb la música dels 80).

2. It’s a wonderful life (1946): durant molt anys és la primera que em venia a la ment quan pensava en la meva cinta preferida. M’he afartat de veure-la a la tele, sobretot en dates nadalenques quan canals com La2 o Antena3 la posaven any rere any. Però jo ja l’adorava anys abans, des que la vaig descobrir en una de les cintes de VHS de mon pare (que també contenia “Un hombre y una mujer”) i vaig caure profundament seduït per la història de George Bailey (Stewart és sense dubte un dels meus actors preferits de tots els temps), una història de sofriment, sacrifici i misèria. Sí, misèria humana que és allò que impregna de sentiment la pel•lícula. Pot ser un suïcidi un cant a la vida? Més enllà d’actes heroics, de traïcions i confabulacions, solidaritat… Jo volia ser en Bailey. No per ser algú que actua pensant en el bé comú, o en esdevenir una mena d’heroi pels seus iguals. No, perquè ell és, per sobre de tot, una bona persona, susceptible de ser víctima de la desesperació. Humà. Imperfecte. Un model de ficció que, ves per on, per mi ha estat sempre un exemple a imitar.

3. The Breakfast Club (1985): una pel•lícula amb un repartiment d’adolescents i un missatge aparentment dirigit a aquests? Potser sí, però per mi aquesta cinta dirigida per John Hughes, que podria ser perfectament – també – una obra de teatre, va més enllà. Cinc personatges, cinc patrons. A priori superficials i mil vegades explicats a la història del cinema: “a brain, a beauty, a jock, a rebel and a recluse”; plens de clixés sí, però admirable i hàbilment explotats i duts fins el límit. Però el que de veritat fa especial aquesta peli és que va ser la Paloma qui me la va descobrir, i és inevitable que sigui per sempre una més dels milers de coses que compartiré amb ella. Plena de reflexions vàlides per a un adol•lescent, però vigents fins i tot ara: què esperem de la vida?, en què ens convertim quan ens fem grans?, serem com els nostres pares…?, som capaços de fugir dels lligams socials que ens imposa (amb el nostre permís) la societat?  I el més important: serem significatius en la vida dels altres? Decididament no, si no permetem que els demés ho siguin en la nostra.

Parada i fonda

Ànims, que només en queden dues. Massa poques per tot allò que m’agradaria destacar. Impossible però no incloure alguna que giri al voltant o que tingui com a referent un dels temes ineludibles que han vertebrat sempre la meva vida: com ara la música. Però quina triar? Reduïm opcions: The Commitments, Almost Famous, High Fidelity o fins i tot Easy Rider.

I l’humor… o aquell estat d’autoparòdia permanent amb què sempre m’he sentit identificat i al que he provat d’aferrar-me en bons i mals moment per  mirar de compensar carències, endolcir certs moment i, també, mirar d’esdevenir, fins a cert punt, significatiu. Però n’hi ha tantes… Top secret, Agárralo como puedas, los caballeros de la mesa cuadrada (sí, fins i tot per sobre de La vida de Brian) o El jovencito Frankenstein. Nota mental: potser aquí tinc prou material per fer un top5 de la comèdia en un altre moment.

I com deixar fora clàssics com The Quiet Man (què gran!) o Historias de  Filadelfia (Hepburn, Grant i Stewart junts!) o altres cintes memorables dels 80 com The Goonies, Admiradora Secreta o Pretty in Pink! Sigui com sigui caldrà fer-ho, o sigui que som-hi…

…quatre i cinc.

4. The Quiet Man (1952): la meva estimada Irlanda. Ja abans de visitar en persona el poble de Cong, on va rodar-se aquesta cinta de John Ford, les imatges de la relació entre l’ex boxejador Sean Thornton i Mary Kate Danaher (brillant O’Hara), l’entranyable Michaleen, els inoblidables pastors catòlic i protestant… em resulten encara ara tant i tant properes i vitals, ho sento com a propi de tal forma, que ho reviuria una i mil vegades. The Quiet Man, un home tranquil. John Wayne representa per mi la viva imatge del retorn als orígens, la demostració de que és possible deixar-ho tot enrere – i no parlo només del seu passat desafortunadament cèlebre – per redescobrir-se a un mateix i, per sobre de tot, mantenir la serenitat davant situacions adverses, mantenint la fidelitat envers un mateix, envers les pròpies creences. No fa falta dir que les escenes del petó a la casa en runes (imitada per Elliot a E.T.) o del camí que el matrimoni fa “plegat” per anar a reclamar els diners que el germà d’ella els deu, són de les més memorables de la història del cinema (i suposo que no només de la meva) . Sí, jo també volia ser irlandès, també volia ser The Quiet Man. Ah! I aquella melodia enganxosa que no hi ha qui es tregui del cap (o dels llavis)…

5. Almost Famous (2000): La més recent i potser la que més m’ha costat triar, però no podia quedar-se fora una cinta que no només parla de música, sinó que ho fa de la música que adoro, la que forma part de mi i, d’alguna forma, em defineix com a persona. Dos anys més tard del que fou, al meu parer, el millor any de la història del Rock – el 1971 s’editaren el darrer gran LP de Led Zeppelin, els Who’s Next de The Who, Sticky Fingers dels Stones, L.A. Woman dels Doors, Aqualung… -. Aquí, un joveníssim periodista aficionat que segueix un grup de rock de segona fila per a la revista Rolling Stone acaba compartint el dia a dia de la banda, convertint-se gairebé en un més. Recoi, si el cinema és un realment una fàbrica de somnis, somiem! Quin enamorat del Rock dels setanta no hagués volgut ser William Miller, o qualsevol dels membres de Still Water. Una banda sonora impressionant, referències constants al imaginari musical dels late 60’s i early 70’s (que pedant queda això) i relacions d’amistat que es tornen reals només quan les coses comencen a anar malament; dosis justes d’humor i, repeteixo, molta, molta bona música. La promesa de l’èxit convivint constantment amb l’ombra del fracàs per demostrar, si sabem llegir entre línies, que l’èxit no es troba en allò que els demés valoren, ni tampoc en allò que aconseguim, ni fins on hem arribat, sinó en l’ànima que hem posat en mirar d’arribar-hi. Sí, decididament havia de ser al #top5pelis.

I ja està. Moltes (masses) s’han quedat fora i, tirant la vista enrere, me’n adono que segurament el meu top5 no és més que una llista de pel•lícules que defineixen allò que jo sempre he volgut ser com a persona; de grans moments plens de coses petites. Haureu vist que de cinema no en sé massa, però com a mínim he mirat de ser fidel als meus sentiments. No sé si estareu massa d’acord amb alguna de les meves eleccions però en tot cas – no us molesteu – aquesta era, al cap i a la fi, la meva llista… Cinc bocinets de la meva vida.


Capítol 14è. Les 5 millors pel·lícules de la (meva) història (I)

This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend
The end of our elaborate plans
The end of everything that stands
> The End (escolta-la mentre llegeixes)
The Doors – The Doors (1967)

Fa tot just un parell de dies que m’he decidit i… sí, finalment, m’he apuntat al Spotify “unlimited”. Ara, tot escoltant el mode “radio” sona The End i se’m tanquen els ulls; miro de beure’m aquesta música deliciosa desitjant haver nascut quinze o vint anys abans mentre el cap, després de saltar d’ací a allà, em marxa indefectiblement cap les primeres escenes d’Apocalypse Now. Una de les meves cintes preferides i, sense dubtar-ho, deu dels millors primers minuts de metratge de la (meva) història del cinema.

Ben mirat, què complicat és això de fer rànquings… oi? I és que no només trobarem que, en intentar fer-ne un cadascú oferirà la seva pròpia visió i opinió personals, sinó que també nosaltres mateixos, segons el moment, l’estat d’ànim o la direcció de vent, escollirem uns o altres integrants per compondre un #top5, un #top10 o un #top327 del que sigui: cançons, pel·lícules, llibres o, fins i tot – com fa el personatge interpretat per John Cusack a High Fidelity – exnòvies.

És precisament aquest film basat en la novel·la de Nick Hornby – que encara tinc pendent de llegir! – el que fa que, temps ençà em volti pel cap la qüestió de “quines serien les meves cinc pel·lícules preferides?” (afegint-hi òbviament allò que es diu… “de tots els temps”). Però abans d’aquesta és obligat fer-se una pregunta gens trivial: en base a què hem de decidir-ho? Han de ser les cinc millors de la història del cinema? Més aviat no, per això ja existeixen crítics suposadament entesos armats fins les dents amb opinions inqüestionables, així com milions de llistes i subllistes d’afeccionats i bloggers que exploten tots els punts de vista possibles.

Ara, si voleu llistes contrastades i impersonals, aquí en teniu alguns exemples:

En què ens hem de basar doncs? taquillatges, premis, nombre de crispetes o de Kleenex consumits… No, crec que no. Com us insinuava abans en el cas de les escenes amb Martin Sheen – i en això crec caldria que fóssim tots molt curosos en general quan emprem a la lleugera el terme “millor” – haurien de ser pel·lícules que, per algun motiu, esdevinguin significatives per un mateix. Especials, memorables. De vegades tenim el costum de deixar-nos endur pel “què diran” o per opinions suposadament expertes àmpliament defensades. És com tenir por de dir que “El Gran Gatsby” o “el Guardian entre el Centeno” no són grans novel·les . I no, (per mi) no ho són ni de bon tros.

Jo no n’entenc massa de cinema, ni de si una interpretació d’un secundari, un director de fotografia o l’adaptació d’un guió és mereixedora d’una figureta d’or o plata, però sí que sento perfectament quan una pel·lícula em parla directament i em fa pensar, sentir o transformar-me com no és capaç de fer-ho Casablanca, Ciutadà Kane o Allò que el vent s’endugué… Potser abans triaria Admiradora Secreta o els Goonies, ves!

Com ja haureu vist els que de tant en tant teniu la santa paciència de llegir-me que de vegades, quan em poso a escriure no és per posar de manifest una opinió formada, sinó més aviat a l’inrevés: miro de gestar-la, donar-li forma i acabar concretant-la a mesura que escric. Potser per això vaig demanar a la gent de Twitter que em fotés un cop de mà preguntant precisament quines serien les seves #top5pelis, per anar fent boca, i agafar alguna idea. Aquí teniu el resultat de l’experiment…

@Vivancos_III: 1941; The Blues Brothers; Amelie; Aterriza como puedas; La vida de Brian;
@JosepEscano: Sospechosos Habituales; El Golpe; Trainspotting; El Club de la lucha; El silenci dels anyells; (canviant Els club de la Lucha i El silenci dels anyells per El Padrino i StarWars després de la piulada de @Ritxi_Witxi…)
@jordibauer (defensa un #top5pelis clàssic) Casablanca; Eva al desnudo; Laura; El apartamento; Manhattan
@Ritxi_Witxi: El Padrino; StarWars; Life of Brian; 2001; Annie Hall;
@andreubot: Paths of Glory; Pulp Fiction; Groundhog day; Fargo; Indiana Jones (i…?); Hannah and her sisters; Crimes and misdemeanors
@tlk92: La piel que habito; The descendants; Senderos de Gloria; Ciudadano Keane; Dirty Dancing.
@tempsmoderns: En el nombre del padre; Trainspotting; Les choristes; Men in Black; Toy Story
@kuestmaster: El Imperio contraataca; El Padrino; Pulp Fiction; En busca del Arca perdida; Seven
@MarcMerli: trilogia StarWars (cap. IV – VI); El Padrino; Big Fish; El meu veí Totoro; Dolls
@Gilcdt: Pulp fiction; El Gran Dictador; Malditos Bastardos; El Resplandor; La naranja mecànica
@alextarroja: Night on Earth; The Man Who Wasn’t there; Der Himmel über Berlin; Rashomon; to be or not to be (guardonada amb un +1000 per part de @Gildct però que el mateix @alextorroja modificava en especificar que cercàvem les #top5pelis “personals”: Strangers than Paradise; Merry Christmas Mr.Laurence; Les nuits de la pleine lune; Paris, Texas; Blue Velvet)
@quimaguilar: The Godfather; Breaking the waves; The godfellas; Bridges of Madison; Lolita
@jordibauer (contemporani): Pulp Fiction; Seven; the silenci of the lambs; Fargo; american Beauty
@martibarbera: El padrino, El golpe, Amelie, Espartaco, 9 reinas
@Vicjota: El hombre elefante; star Wars episodi V; El retorno del Rey; Suspect Criminals; Indiana jones & The last crusade;
@Vicjota (1 o 2 VollDamms després): Back to the Future I, Ghostbusters, El Padrino II, Blade Runner, Alien
@VicJota (2 o 3 més…): Dune; Ford Fairlane; Zoolander; Golpe en la pequeña china; la botiga dels horrors
@BriennedeDarth: Campo de Sueños; The Rocky Horror Picture Show; La vida de Brian; El hombre tranquilo; JFK
@nafent: La vida de Brian; Pulp Fiction; Airbag; Casablanca; StarWars
@orillevat: Cadena Perpetua; el Club de los Poetas muertos; Pulp Fiction; ESDLA; The Goonies
@elias_anna: El Padrino; Reservoir Dogs; Pulp Fiction; no es paris para viejos; Babel
@ealessandria: Citizen Kane i quatre més
@Toni_BCN: Citizane Kane; Blade Runner i tres més.
@KSastre99RZ: Pulp Fiction; EL club de la Lucha; La noche del cazador; taxi Driver; Apocalypse Now.

Primera conclusió: no veiem cinema en català. No és estrany si pensem quan i on vam veure’ls per primera (o primeres 50) vegades. @Vicjota feia una molt bona definició del que jo cercava amb aquesta improvitzada enquesta: “el #top5pelis són per mi aquelles pelis que has vist 1000 vegades però que si la passen per TV, la tornes a veure SENCERA”. En @lluisgibert ens apuntava finalment la impossibilitat de fer un #top5pelis degut a que només s’han estrenat quatre “Torrentes” de moment… Geni i figura.

En tot cas, segons la mostra pseudo-representativa anterior, un #top5pelis basat en el meu TL de Twitter estaria composada per:

  • Pulp Fiction (8)
  • El Padrino (7)
  • La vida de Brian (4)
  • StarWars (4)
  • Ciudadano Kane (3)

Quedant fora per poc, amb dos vots: Indiana Jones i l’arca perduda, El Imperio contraataca, Sospitosos habituals, El club de la lucha, Trainspotting i – cuidao! – Blade Runner o Casablanca.

I la meva llista? Us haureu d’esperar a la segona part d’aquest “post”, que encara ho haig d’acabar de madurar, però ja me’n vaig fent una idea: no hi serà cap d’aquestes…


Capítol 11è. On hi ha un franctirador quan el necessites?

God let us go now and finish
what’s to be done
Thy Kingdom Come
Thy shall be done… on earth
> Afraid to Shoot strangers (escolta-la mentre llegeixes)
Iron Maiden – Fear of the Dark (1992)

Aquesta no pretén esdevenir únicament una entrada més, útil o no, estàtica i acumulant pols 2.0 pels bytes dels bytes, Amén. No. Aquest serà – espero – l’embrió d’un nou apartat al blog de les cosespetites on miraré d’anar incorporant setmana a setmana (i amb la vostra inestimable col•laboració si us hi animeu) un seguit de situacions quotidianes en què trobem a faltar un franctirador que, diguem-ho així, ens ajudi a alliberar el món de la molesta i egocèntrica conducta de gent irresponsable.

Com el tema dels assassins a sou i les morts per encàrrec està – a banda d’un pèl trillat – certament mal vist, proporcionarem al nostre franctirador virtual una munició un xic especial: l’armarem amb “cartutxos de seny” (no us queixeu, podia haver estat encara més irònic i armar-lo amb gomets vermells; vosaltres equipeu-lo amb allò que us sembli millor). Així, quan faci la seva feina i encanoni algú que mereix ser víctima de la seva bona punteria i no menys encertat criteri (és a dir: el meu i, quan em doneu un cop de mà, també el vostre) aquest es convertirà, automàticament no pas en un personatge potencial de Walking Dead sinó en quelcom més útil: una persona millor.

Com a venjadors que es prenen la justícia del civisme per compte propi, l’objectiu seran aquells que, emparats en el propi egoisme i falta de consideració, queden sempre sense càstig  per no trobar-se llur mala acció tipificada com a punible en cap llei o codi (doncs, que jo sàpiga no n’existeix cap – mal fet – contra el sentit comú).

Siguem sincers: en un moment o altre de la nostra vida tots hem pensat “n’hi ha per matar-lo a aquell/a paio/a”. O no? Assumim però que fins i tot nosaltres hem pogut estar una o més vegades en el punt de mira de les ires (justificades o no) d’un d’aquests venjadors ambulants, així que mirarem de no defenestrar de bones a primeres aquells que incorrin en una imprudència per error o desconeixement i que, dissortadament seran els menys habituals.

Ens acarnissarem en canvi amb els casos flagrants de desídia, passotisme i “mala folla”. Si s’escau, ens assegurarem d’inculcar com cal la imprescindible dosi de “coherència” amb un bon cop de culata donat amb el fusell del seny a tots aquells que, una vegada comés el seu crim, no sigui capaços de reconèixer-lo mostrant així un mínim gest d’humilitat o autocrítica.

Els usuaris assidus de Twitter ja estareu familiaritzats amb alguns d’aquests malfactors a través d’etiquetes com #SenyorsQ, #SenyoresQ i, especialment, el lloable i expeditiu #tretalgenoll. Si em permeteu, jo traslladaré la meva personal croada al món 2.0 amb un nou hashtag: #carndefranctirador

I perquè cal fer-ho tot això? Doncs perquè tots aquests enemics públics de l’educació i el civisme són SEMPRE gent que no té cap consideració pels demés i que MAI, sota cap circumstància , es posen en el lloc dels altres (i, si ho fan, se’ls en refot). Així que es mereixen tot el seny que siguem capaços de ficar-los entre cella i cella.

Vegem doncs els que podrien ser els 10 primers objectius pel nostre franctirador:

  1. Gent que entra i surt d’una rotonda pel carril que els sembla… PAM! I que a sobre s’indigna quan, després de tallar-te, els hi recrimines… PAM! ( i cop de culata!)
  2. Gent que a l’autopista circula invariablement pel carril del mig encara que no hi hagi ningú a la dreta a 3km vista… PAM!
  3. Gent que et truca per telèfon i et pregunta a tu “Qui ets?”… PAM!
  4. Gent que treu el gos a fer les seves necessitats a un parc infantil… PAM! (i cop de culata!)
  5. Gent que aparca el cotxe just enmig d’un espai en què n’hi cabien dos… PAM!
  6. Senyores armades amb paraigües que van repartint trompades per recollir més caramels que ningú a la cavalcada de Reis…  PAM!
  7. La Tuna… PAM!
  8. Veïns que, en intuir que entres al portal, corren cap a l’ascensor i tanquen ràpid la porta per no haver de compartir 25 incòmodes segons… PAM!
  9. Pseudo-periodistes que, emparats en la coartada de la llibertat d’expressió, envaeixen la vida dels altres i, de pas, en fer-la pública, també la nostra… PAM!
  10. Pares que permeten que els seus fills donin pel sac als demés amb tal que no els molestin a ells… PAM! PAM! (un per cada progenitor)

Acabada aquesta humil reflexió i, des d’aquestes línies, us convido a què hi aporteu les vostres víctimes propiciatòries i així mirem, entre tots, de fer d’aquest un món millor (virtualment si més no).


Capítol 10è. El tresor no és al final del camí

 
And now that we’re here it’s so far away
And I feel like I can face the day
I can forgive, and I’m not ashamed
to be the person that I am today
> So far away (escolta-la mentre llegeixes)
Staind – 14 Shades of Grey (2003)

Aquesta és una entrada que m’hauria agradat escriure ja fa dies per tal que hagués coincidit amb el meu 35è aniversari, el pas per l’equador dels 70. Com sempre, massa pardals al cap i poc temps per posar coses en pràctica. Aquest cop però, això no hauria de ser excusa per deixar de fer un cop d’ull a aquestes tres dècades i mitja, sinó únicament un motiu per demorar-ho. O més aviat per fer-ho en el moment adequat. Ben mirat, aquest podria ser el leitmotiv de la meva vida: fer les coses en el moment adequat, i no defallir.

Us ben asseguro que no és una mala política aquesta de la paciència i la perseverança. Potser no fossin aquestes les màximes que marcaren la meva forma de ser ni d’afrontar les coses durant la primera part d’aquests 35 anys però… per a qui ho són? Els nostres primers anys no deixen de ser una successió de fets que “ens passen” sense saber massa bé com, de deures imposats, d’accions que se suposa que hem de fer fins que, finalment, agafem les regnes de la nostra existència.

Primers passos

En aquesta primera època però som, tal com jo ho veig, esclaus de les nostres circumstàncies, de la sort si voleu.  Som espectadors més que no pas actors de la nostre pròpia realitat, doncs depenem d’allò que no podem triar: tenir o no uns bons pares, una educació de qualitat, amics de veritat; o fins i tot elements tan vitals – que donem per fets – com ara una bona salut, un sostre, o un plat a taula. Lamentablement, aquesta dependència sol perllongar-se ne el temps i incloure decisions tan importants sobre el nostre futur com la primera relació, l’elecció d’una carrera, o el nostre primer treball.

Les primeres relacions no deixen de ser, suposo, pedres de toc que ens fan madurar i preparar-nos per la següent, aquella que sempre esperem que sigui l’adequada. Pels estudis però, solem disposar només d’una bala, i potser molts de nosaltres, contents o no amb allò que amb més o menys criteri vam escollir, triaríem ara (a toro passat i amb uns anyets més d’experiència) una munició diferent. El mateix pot passar amb una primera feina que en ocasions, i com si de mals actors es tractés, ens marca i encasella de per vida a l’hora de prosseguir la nostra trajectòria laboral.

Aquí però és on hem de saber treure allò que tenen de positiu i enriquidor totes les experiències i, essent amos finalment dels nostres propis èxits i misèries, acceptar allò que hem fet per, si s’escau, donar un cop de timó (o, si més no, corregir lleugerament el rumb del nostre dia a dia) i dirigir la nostra vida a bon port.  I ja està?

Ni de bon tros! Ara ja comandem el vaixell, disposem d’una tripulació plena d’anhels, una bodega farcida de coneixements teòrics i un mar de possibilitats que s’obre davant nostre, però no tenim ni idea de quina serà la millor ruta, les trampes que ens esperen, o els tresors i recompenses que amaga la travessia.

Què hem d’esperar-ne doncs d’aquest viatge vital sense retorn?

Fent camí…

Fou el polític, filòsof i poeta cubà José Martí qui digué allò de “hi ha tres coses que cada persona hauria de fer en aquesta vida: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre”. Una frase molt maca per brodar-la, emmarcar-la i penjar-la al saló de casa. Però si fos així jo ja podria caure fulminat ara mateix amb un somriure dibuixat al rostre, doncs ja ho tinc fet tot en aquesta vida. I aquells sense interès en plantar un arbre, possibilitats de tenir un fill o capacitat per escriure un llibre haurien de viure amb la frustració o morir-se de vergonya per no ser capaços d’assolir la quota mínima de fites.

Personalment, prefereixo una altre cita, lamentablement menys cèlebre, del mateix autor que diu que “l’únic autògraf digne d’un home és el que deixa escrit amb les seves obres”. L’essència expressada és la mateixa: som allò que deixem darrera nostre. Si entenem per obres quelcom tan subjectiu i immaterial com les pròpies accions, potser trobarem una manera de buscar-li un significat a la nostra existència més enllà del “carpe diem” que ens acompanya a molts durant la joventut (i la senectut d’uns quants).

Una de les lliçons més valuoses que he tingut la sort que m’ensenyessin en aquesta vida és que l’objectiu, més enllà de premis i èxits personals, és mirar de sentir-se orgullós en tot allò que fem. Una màxima que sempre miro de seguir, aquesta de collita pròpia, és “estigues orgullós del teu esforç més que no pas del resultat”. Perquè és el camí el que ens enriqueix, no pas el que hi trobem al final.

L’arbre, el fill o el llibre no són, o no haurien de ser, més que tres exemples per il·lustrar allò que deixem com herència rere nostre. En la majoria d’ocasions aquest llegat no el representa un únic “èxit” personal, sinó un seguit de coses petites que, a més, afecten també aquells que ens envolten. Una mà estesa, una paraula amable, saber escoltar algú, fer bé la nostra feina… El nostre dia a dia és ple de minúscules peces amb les que anar traçant el nostre rumb, i el que per nosaltres és una petita acció pot resultar un punt d’inflexió per un altre.

El vaixell de la meva vida navega ara a tot drap i hom podria dir que he tingut la sort de cara. Ara, la sort se l’ha de buscar cadascú, com també la paciència i la perseverança per saber fer escala, el temps que calgui, als ports adequats. Jo segueixo ara el viatge al costat de la meva dona i del meu tresor més recent i preuat, el meu fill. Però també amb valuosíssims amics, experiències inoblidables, noves coses apreses, reptes afrontats (no tots assolits) i, sobretot, amb molt de camí encara per endavant per tal de seguir enriquint la meva existència i, si pot ser, mirant de fer el mateix amb la d’aquells que m’envolten.

Com diu l’extracte de la cançó del grup Staind triada en aquesta ocasió per un servidor per encapçalar l’entrada: no m’avergonyeixo de la persona que sóc avui. Que seguim estant-ho demà, depèn només de nosaltres.