Category Archives: Uncategorized

Capítol 7è. Víctimes de la tirania digital

 
I’d have the world around,
To see just whatever happens,
Stood by the door alone,
And then it’s fade away
> Digital (escolta-la mentre llegeixes)
Joy Division (1978)
 
Nota: aquest NO és un post d’homenatge a Steve Jobs…
 
Dissortadament, ja fa més d’un mes de la darrera entrada en aquest blog. Sí, aquella en què havia promès ser més “promiscu” en aquest sentit. Però crec tenir una bona excusa: Internautes, el meu portàtil… va morir (Hiberni En Pau). El cas és que ara mateix ja no tinc massa possibilitats de dedicar-hi temps a la feina on – una altra mala notícia – la meva jornada s’ha vist reduïda al mateix nivell que les opcions de l’Espanyol de jugar la UEFA (òbviament perquè aquesta competició ja no existeix, no per altra cosa, malpensats!).
 
Bé, sigui com sigui, tot aquest reguitzell d’infortunis units a una recent pèrdua temporal del telèfon mòbil (l’últim impacte causat per la tríada “Víctor- tir parabòlic – gravetat”), m’han fet reflexionar sobre la importància, o dependència n’hauríem de dir potser, dels enginys digitals. Aquelles coses petites que suposadament, i a la pràctica, ens fan la vida més fàcil i sense les quals ja no sabem passar. Què seria de nosaltres si durant una setmana – o tot un mes, Déu2.0 no ho vulgui! – ens quedéssim sense connexió a internet o perdéssim el telèfon mòbil? Seria com la nit dels analògics vivents!
 
 
I  és que, en aquesta vida, donem per sentades un munt de coses que, al cap i a la fi, quan hom ens les treu, quedem tan desemparats per la seva absència com asturats per la constatació que, allò que sempre havia restat allà, immutable, ha deixat de ser-hi. Permeteu-me passar de puntetes per sobre de pilars inqüestionables de la inalterabilitat com ara la salut, l’amistat, una relació de parella o el motor del nostre (ehem…) BMW que, tot i quedar dins l’àmbit d’allò que mai pensem que es pot espatllar no tocaré ara i aquí. Centrem-nos..
 
Comencem – és un dir – fent-nos la pregunta clau de “Què passaria si…” aplicada a la separació del nostre ordinador i, per extensió, al cordó umbilical que ens uneix al món exterior (allò que hi ha… a l’altra banda del router). El primer que se’ns presenta és la nostra pròpia imatge amb les mans a les galtes i la boca ben oberta al més pur estil Macaulay Culkin, quan ens adonem que hem perdut  tota aquella informació que hauríem d’haver salvat en un disc de backup però que vam pensar “per què?, què pot passar?”: el projecte de final de carrera, les fotos de les vacances, el llistat en excel catalogat dels 1500 CD’s que tenim a casa, o aquell vídeo que ja no podrem recuperar. Constatem amargament llavors que també els nostres records són digitals!
 
 
Després (o molt abans, per alguns) ens preocuparem pel nostre aïllament social. De sobte prendrem constància que no tenim accés al nostre correu personal i, el que és més greu, a les xarxes socials! Ostres, com transmetrem ara les nostres emocions, farem públics els nostres estats d’ànim i airejarem als quatre vents els nostres pensaments més íntims si no tenim enlloc un requadret de text des d’on fer-ho tranquil·lament? On penjarem les fotos de les vacances, del nostre fill de 10 mesos sense roba o del nostre col·lega borratxo perdut petonejant-se amb la nòvia del seu amic més íntim?
Sí amics, el problema de la nostra societat és que no estem preparats per deixar de gaudir d’avantatges i avenços tecnològics que, en realitat, no ho son tant (o que, si més no, no són tan imprescindibles com pensàvem). Ara ve quan molts de vosaltres em titllareu de “retro” però – i aquí ve la frase fatídica – a la meva època… això no passava. Bàsicament perquè no ens havíem creat tot aquesta troca de necessitats per tal de comunicar-nos amb els demés.I és que sense internet podem seguir quedant amb els companys, podem fer noves coneixences (de les de veritat, no d’aquelles que afegim prement un botó) i fins i tot, encara que sembli mentida, parlar d’allò que ens interessa o preocupa asseguts al voltant d’una taula tot prenent una cervesa, sense connexions USB pel mig, ni necessitat de penjar-ne imatges al facebook o d’anar-ho twittejant en paral·lel!)

Finalment, també ens podem trucar per telèfon i quedar amb temps (allò que ara sempre ens manca) per tal de veure’ns. Reconec que això suposa un esforç suplementari que potser avui en dia ens han fet creure que no ens podem permetre, però… on ha quedat allò de “Quedem divendres vinent al bar a les deu”? Ara tot és “stc x aki. Prdi s vls qdr”. Tot queda a l’atzar, a la disponibilitat del moment, la qual cosa presenta certs avantatges, però ens fa perdre l’encant de la planificació, de l’espectativa.

I, per suposat, no se’ns acudirà mai de la vida escriure una carta a algun amic al qual, per la distància a la que es troba, és molt més senzill escriure-li quan hi coincidim al Facebook “Ei, com va tot?”. Sí, tranquils, admeto que el correu electrònic és bàsic en la gestió del nostre dia a dia però… voleu dir que s’acaba el món si no tenim mail durant.. uns dies? Potser per un empresa és un gran problema, però a títol personal… què significa? I no parlem de deixar de tenir accés a la web. Però si a banda del facebook, twitter, google+, i linkedIn, només us mireu el Marca, la Wikipedia i el GoogleMaps! A qui voleu enganyar?

Potser que no deixem perdre tot això. No em malinterpreteu. No estic dient en cap cas que mori internet, que les xarxes socials siguin la xacra de la nostra societat ni que el fet que les noves generacions pugin més alienades que el Fary en un capítol de Lost sigui culpa exclusiva del món digital. Si no fos per tot això, jo no podria explicar-vos ni fer-vos arribar això que ara esteu llegint (tots aquells que no us hagueu quedat tirats sobre el teclat al 2n paràgraf).

Ara, el que m’agradaria reivindicar és que quan emprem el que hauria de ser “només” una potentíssima eina d’ajuda com a substitutiu de tots els demés canals comunicatius… no anem bé. Esteu avisats.

La música d’avui

Descartant d’entrada un clàssic dels Buggles com era “Video killed the radio star”, m’he acabat decantant per un grup pel qual tinc una especial debilitat, tot aprofitant que el títol escollit era, per raons, òbvies, rodó. Si bé el tema 2.0 encara no el tenien molt per la mà al ’78, la lletra ens transmet la proximitat angoixant i fins i tot invasiva d’un ens que no arribem a abastar del tot. Digital amaga una història curiosa, i és que malgrat ser un dels primers temes gravats per la banda de Salford (Manchester) – segurament el seu primer “hit” tot i no veure’s inclòs en cap dels seus dos àlbums de culte -, fou alhora la darrera cançó que va interpretar mai Joy Division en l’últim concert de la banda a Birmingham abans del suïcidi del seu cantant, Ian Curtis.
 
Reflexionem-hi:una metàfora del concepte de digitalització i l’univers 2.0 com a inici d’un nou món de possibilitats del qual la seva fita pionera, la seva bandera, en resulta ser al mateix temps un comiat, llur “cant del cigne”? Bufff… Sabeu què? Millor llegiu-vos el post, escolteu el grup, i deixeu-vos de metàfores, home!
 
Més informació sobre Joy Division:
Anuncis