Capítol 28. Un gran tuit comporta una gran responsabilitat

Ser Community Manager està de moda. És una feina que a molta gent li agradaria fer perquè, total, només és posar tuits, pujar coses al Facebook i penjar alguna foto a Instagram. I això ho sabem fer tots, oi? Doncs potser sí… O potser no.

Jutjar una feina sense saber l’esforç (o manca del mateix) que hi ha al darrera és molt senzill i ho fem tots, contínuament. Critiquem a l’entrenador de futbol perquè no en té ni idea (ja sigui el del Barça o el que entrena els nostres fills gairebé per amor a l’art), critiquem als metges per la seva manca d’empatia, als mestres perquè no fan la nostra feina, critiquem als controladors aeris perquè ens espatllen les vacances amb les seves vagues i als comercials que ens truquen per vendre’ns una oferta telefònica; critiquem l’urbano que ens posa la multa per aparcar malament només 5 minuts, al taxista, al xino del bar de la cantonada, al nostre cap, al paio d’informàtica…

Critiquem. I moltes vegades, segurament, amb raó. Però sabem quines condicions de feina o quines directrius marcades s’amaguen darrera d’aquella actitud, d’aquell error puntual, d’aquella resposta fora de to o, simplement, darrera d’una acció que a nosaltres ens ha importunat?

No jutgeu i no sereu jutjats (Lluc, 6:37).

Tot mentida. La gent us jutjarà, ho hagueu fet valtros abans o no… Tornem però al cas que ens ocupa i que, de fet, encara no hem presentat: Twitter, 5 de juny de 2016, quarts d’onze del vespre. El Community Manager del perfil oficial de Fnac publica això:

És el perill, sempre present, de piular una opinió personal des d’un compte de marca. La cadena d’establiments va mirar de disculpar-se de seguida des del mateix perfil, però ja era massa tard. El comentari havia incendiat la xarxa…

I és que per molt fàcil i trivial que li pugui semblar a algú la feina d’un CM de marca, l’exposició pública i el nivell de responsabilitat que té no hauria de ser menystingut. Menys encara si, a sobre, és el responsable de l’estratègia digital de la marca (tot i que aquest no és el cas).

A partir d’aquí, una allau de reaccions, encapçalades –lògicament- per les crítiques des del sector “podemita” pel tuit. Comentaris mordaços, amb més o menys gràcia, més o menys afortunats, i també alguns comentaris de suport, especialment de companys de professió, amb el l’afegitó final repetit fins a la sacietat de “ens podia haver passat a tots”.

Sí amics, ens podia haver passat a tots. Igual que l’entrenador de futbol pot perdre una lliga quan ho té tot a favor, el metge pot prendre una decisió que posi en risc la vida del pacient, un mestre pot agreujar un trauma o una mala conducta per error o omissió, un controlador aeri fer perillar els 150 passatgers d’un vol, un agent de la llei cagar-la en acte de servei, etc.

Errare humanum est.

Sí, molt bé, però hem d’estar preparats per assumir el nostre error i, en funció de la seva magnitud, disposats també a pagar les conseqüències que se’n derivin, i no només a nivell laboral… De vegades demanar perdó ja no serveix de res.

Ara, el problema ve quan no es mesura igual allò que col·loquem als dos plats de la balança, i oblidem que sovint no valorem igual els errors per una banda que els èxits per l’altra.

Un error com el del Community Manager de Fnac pot conduir a un acomiadament flagrant (tot i que en aquest cas algunes circumstàncies internes sembla que faran que això no sigui així). Si m’hagués passat a mi, jo així ho assumiria. Ara, el que no hem de permetre mai és que se’ns jutgi només per allò que fem malament i no per allò que, dia rere dia, fem com cal.

Un gran tuit requereix una gran responsabilitat i, per això, un ha d’estar disposat tant a admetre un error i a pagar-ne el cost, com a reclamar que es ponderi de la mateixa manera i amb la mateixa magnitud una bona feina, especialment si el reconeixement per aquesta feina no està a l’alçada de les circumstàncies, del temps i esforç invertits, o de la responsabilitat.

Capítol 25è. L’amistat no és una etiqueta

Aquest post ve de llarg…

Ja fa mesos, per no dir anys, que li dono voltes. Més com una idea que no pas amb la intenció de posar res per escrit. Arribats a aquest punt però, crec que val la pena no perdre el fil de la qüestió – ara que m’ha tornat a venir al cap –, i aprofitar de pas per col·locar un altre granet de sorra en l’abocador de reflexions que és el aquest blog.

L’únic que pretenc és fer una revisió personal sobre el concepte d’amistat, tot i que òbviament basades en l’experiència personal (no en tic cap altra), sense mirar en cap cas de sentar càtedra, ni erigir-me en portador de cap definició final o absoluta sobre el concepte de l’amistat en sí.

De definicions en podeu trobar unes quantes. Us en deixo una a tall d’exemple…

Partint la definició del diccionari de la GEC, el concepte d’amistat sembla, d’entrada, força ampli: “Lligam afectuós entre dues persones, afecció d’una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual”. No serveix. Quedem-nos però amb la idea que l’amistat no va lligada necessàriament a una relació familiar, ni a una de sexual (tot i que val la pena destacar que en cap cas són incompatibles).

Potser el meu problema és que sempre he estat “massa exigent” amb aquesta definició, o que no m’he permès variar-la des d’aquells temps de joventut idealista. Sóc conscient que hi ha qui potser hi haurà qui ha pogut arribar a molestar-se si m’ha sentit dir que puc contar els amics de veritat amb una sola mà, i que encara me’n sobrarien.

D’entrada dono per fet que aquí tots som capaços de diferenciar un amic d’un col·lega, un company, o un avatar al Facebook o al Twitter. Pot arribar-ho essent, però un amic és més que això. O així ho espero… En tot cas, tot dependrà del que n’esperem d’un amic, i de quins siguin els atributs que fan que, segons el nostre criteri, es trobi dins aquesta categoria. Un amic ha de ser…

• Algú a qui poder explicar-li els nostres problemes?
• Algú amb qui poder prendre una cervesa o sortir de marxa?
• Algú amb qui compartir gustos i aficions?
• Algú amb qui poder ser nosaltres mateixos?
• Algú que sigui allà quan més ho necessitem?
• Algú que ens digui la veritat, i no allò que volem sentir?
• … (espai perquè hi poseu la vostra definició aquí)

Nombroses són les definicions diferents (i vàlides) sobre l’amistat. Segurament tantes com persones la defineixin, però – deixant de banda les desenes d’aforismes i cites que trobareu a internet sobre el concepte – l’amistat no només no té una definició única si no que aquesta, a més, pot evolucionar a mesura que ho fem nosaltres.

És a dir que aquell que és un amic avui, pot haver-ho deixat de ser demà, perquè allò que ens vinculava com a amics ha deixat d’existir. Això, lluny d’entristir-nos, ens ha de fer pensar que aquella persona, per molt dur que sembli, ja ha “complert” la seva funció, i n’hem de saber treure tot allò que hagi tingut de positiu. Tampoc no significa que no fem el possible per recuperar aquella amistat, però no podem en cap cas – i us ho dic per experiència – revifar un foc que ja no cremarà més.

I tornant a les definicions anteriors… amb quina ens hauríem de quedar? Amb una? Amb totes? Possiblement una combinació ben equilibrada de les anteriors us satisfaria a la majoria però, si us hi fixeu, en totes – i en aquelles altres que de ben segur se us puguin acudir – estem etiquetant l’amistat en base a allò que necessitem nosaltres: amb qui jo pugui…, que m’escolti…, que hi sigui quan…

Tal volta, sigui hora de deixar de buscar definicions per quelcom tan eteri i, sobretot, tan important com l’amistat. Que deixem de mirar d’etiquetar qui és i qui no és un amic en funció del que ell o ella faci, i mirar nosaltres mateixos de ser un bon amic pels demés. Perquè les amitats de pel·lícula són només això… ficció, i les úniques que ens podem aportar quelcom de tangible són les de la vida real.

Si perdem el temps buscant-hi una raó de ser, o comprovant si encaixen en les nostres etiquetes, potser ens les acabem perdent…

Capítol 24è. Càncer és una paraula de sis lletres

Doncs sí, un post sobre el càncer, i amb un títol ben estúpid si m’ho permeteu. De fet, encara no tinc massa clar sobre què parlar, però sembla obvi que alguna cosa m’ha impulsat a fer-ho. Dues, en realitat.

D’una banda tenia pendent una entrada, una reflexió més aviat, sobre algú molt estimat que ens ha deixat fa ben poc (avui fa dos mesos) i que, tot i això, encara és ben present. De l’altra, algú proper està passant per una situació similar. El maleït càncer. Probablement tots els que estigueu llegint això (els set o vuit, vull dir), i la resta també, haureu tingut, teniu o – afrontem-ho – tindreu, algú més o menys proper passant per un procés així: un amic, un company de feina, un pare, un germà o, en el pitjor(?) dels casos, una parella o un fill.

Espero que entengueu que no pretenc arribar a cap veritat immutable sobre el tema, ni anar més allà del que és una sincera i humil apreciació personal basada en la meva experiència particular sempre, suposo, més àmplia de la que qualsevol de nosaltres voldríem haver tingut mai. Tots morim una mica quan a algú proper li diagnostiquen un càncer. A partir d’aquí, la seva gravetat, l’evolució, la relació que tinguem amb el malalt, o fins i tot la nostra manera d’afrontar la nova realitat, farà que cada cas, cada circumstància, sigui diferent i molt particular.

Arribats a aquest punt, hi ha poques coses que puguin dir-se sobre el càncer que no s’hagin dit ja mil vegades, fent que el mot “cliché” es quedi curt. Solen ser un assortiment més o menys trillat de llocs comuns que ens ajuden a afrontar la situació, sobretot quan hem de parlar amb aquelles persones més properes al malalt. “Ho sento molt”; “quina putada”; “no és just”; “no puc ni imaginar-me com et sents”…

Totes elles frases certes, sentiments sincers però incòmodes, especialment per qui les diu. Per qui les rep però, poden trobar-se força properes a allò que algú que està vivint la situació de primera mà entendria per “consol”. Però si hi ha una cosa que – em molesta? M’emprenya? No entenc? – diguem que… no comparteixo, és que no se li digui pel seu nom. És dur, molt dur. Per tothom: pels que ho superen, pels que no ho superen, pels que són a prop durant la malaltia, pels que es queden després, i el pitjor que podem fer és negar l’evidència i no afrontar la situació, en la mesura de les nostres possibilitats.

Potser d’aquí el títol: el càncer no és ni més ni menys que això. Una paraula, terrible, de sis lletres, quelcom que canvia la vida de molta gent. No és “la malaltia”, no és NOMÉS “una putada” (que et robin la cartera ho és), i em sembla certament frívol parlar aquí de quelcom “injust”  perquè… quan ho és? És C-À-N-C-E-R, sis lletres.

Parlar aquí d’aprofitar el temps i dir allò que sentim abans que sigui massa tard perquè aquells a qui estimem, o nosaltres mateixos, som víctimes d’un càncer seria quelcom tan cert com estereotipat. Pot ser un càncer, pot ser un atac de cor, pot ser un autobús… Sempre pot ser massa tard per no dedicar el temps que volíem a una persona estimada, o per haver-li dit que ens importava abans que ja no hi fos.

El càncer, les fatídiques sis lletres, representen a més un procés llarg, massa llarg, implacable (com ho pot ser una malaltia neuro-degenerativa, o un procés depressiu) que duu de forma indissociable un gran desgast, físic, moral i especialment emocional. En aquest procés és fàcil que ens preguntem si estarem fent el que és correcte, el que s’espera de nosaltres? Estarem massa a sobre del malalt o d’aquells que l’estan cuidant, o potser massa poc?

Potser la única cosa que podem fer, la única cosa que cal fer, és fer sentir que som allà, que aquella persona ens preocupa, que som sensibles al que està passant. Sigueu sincers amb vosaltres mateixos, no interpreteu el paper que creieu que se us presuposa com a amic, company, o familiar que sou.  En un procés hi ha moltes etapes en les que podeu donar un cop de mà, acompanyar el malalt o aquells que són més propers, o simplement fer-los sentit la vostre preocupació.

Potser una forma de fer-ho era escriure una entrada en un blog que gairebé ningú llegirà per tal de dir, únicament…. Gràcies per tot Luisjo, allà on siguis, i un petó molt fort per tu, Vero.

 

Heroes Del Silencio – Virus

 

Un nou blog a 33 revolucions

Si fa uns anys m’haguessin preguntat: quin somni irrealitzable t’agradaria veure acomplert o, de ben segur un dels que m’haguessin vingut al cap hagués estat presentar “el meu” propi programa de música i, a poder ser – si el desig venia amb extensions – que pogués posar-hi la música que a mi m’agrada, la que sonava a finals dels anys 60 i principis dels 70.

Es probable que, en funció de quan m’haguessin fet la pregunta, també hauria pogut respondre coses com “tocar en un grup de música”, “que em publiquin un llibre”, “jugar en un equip de bàsquet federat (de la divisió que fos)” o “tenir una feina que m’agradi”… Doncs bé, si agafem aquest saquet de desitjos i, a dia d’avui fem recompte se somnis acomplerts, estaria en disposició de dir que ja tinc el 60% al sac (3/5 pels de lletres i matemàtics del PP) i que, per edat, probablement sigui aquest el límit d’èxit que puc assolir.

Gens malament tenint en compte que, en general, el mot “irrealitzable” que apareix en la primera línia del primer post d’aquest nou espai que engego avui, sol tendir més aviat a 0. De moment això del llibre publicat ja us ho estic explicant (prometo acabar aviat) en aquest mateix espai, i la part de tenir una feina que m’agradi, tot i que encara no fa un any que exerceixo, ja us ho explicaré més endavant, qui sap si en un tercer blog…

Però si algú ha fet possible que el percentatge d’èxit depassi la barrera del 50% (altre cop: pels mandrosos i aquells que s’hagin perdut: passar de 2 a 3 fites utòpiques acomplertes), aquests són els amics de Punt 6 ràdio. Van ser ells qui, després de convidar-me el setembre de 2011 a formar part de l’espai de tertúlia “De Bon Matí” (especialment dedicat al món de Reus), conduit pel Jordi Escoda,  els dilluns de 9 a 10h, i gosar més endavant entregar-me sense masses miraments la secció de castells dins el magazin “Ja hi som tots” amb la Marta Trill (oportunitat que haig d’agrair també al meu predecessor, el grandíssim Enric Puyuelo, A.K.A RENFE), no se’ls va acudir altra cosa – gràcies altre cop, Jordi – que proposar-me A MI, fer un programa de música d’1h a partir de setembre/octubre, jo tot solet en un estudi de gravació, punxant la música que vulgués. A MI! (ja ho he dit això?)

Com em conec, i sé que la meva capacitat per dir que no és força limitadeta, vaig fer-me el dur i vaig dir que m’ho pensaria, tot i que crec que amb la cara – ulls oberts com a plats de discs i un somriure mal dissimulat – pagava. Així que… vaig dir que sí. Somni acomplert? Encara no, o no del tot. Ara calia trobar dia i hora i, el més important, nom i contingut pel nou espai.

Després de donar-hi algunes voltes (tampoc no va costar massa posar-nos d’acord), el 28 de setembre a les nou tocades del vespre, sonaven els primers acords d’un somni fet realitat, la sintonia d’un nou programa de música de l’emissora. L’agulla era a lloc i començava a rodar el 33revolucions.

Ara la historia del nou programa continua, però ho fa en un nou blog, on hi esteu tots convidats:

Nou blog del 33revolucions

Allà us hi aniré deixant, o si més no aquesta és la intenció, un recull més o menys detallat del contingut de cadascun dels programes. Petites proves musicals que els somnis, de vegades, s’escriuen sobre un pentagrama, mentre d’altres s’expliquen a l’hora que se’n gaudeix, rere un micròfon.

No us preocupeu però pel “cosespetites“, que seguirà actiu, tot i que segurament no amb la mateixa periodicitat a la que “obliga” – i jo encantat – un somni, ehem… vull dir un programa setmanal. Així que, poseu-vos còmodes, i sigueu tots molt ben viguts a aquest nou espai…

Capítol 22è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (III)

Avís: aquest post està basat en fets reals. Tan reals de fet, que tal com va passar en el seu moment amb el manuscrit – se’n pot dir així d’una novel·la escrita a ordinador i posteriorment impresa?-, he deixat reposar un temps al blog-congelador aquesta història abans de reprendre-la.

Corria el mes de setembre de l’any de nostre Senyor de 2011, quan l’empresa en què treballava un servidor de vostès va plegar veles i va tancar. Bon moment per endegar projectes personals, vaig dir-me. Feia tot just un parell de mesos que, per tal de donar sortida als meus instints literaris més primaris, havia començat aquest blog. Encara no sé ben bé com, hi ha gent que el va començar a llegir i algú, fins i tot, em va animar a escriure més sovint o fins i tot provar sort amb alguna cosa més extensa i de major entitat: un relat, un conte, un llibre…? Calla – em vaig dir –, si això ja ho tinc fet!

Un dels primers estímuls en aquest sentit però, a més dels que sempre he rebut de la gent més propera (de qui, confesso, sempre que t’animen penses que és una miqueta el que els toca, però sense els quals no podries seguir endavant), arribava per culpa d’un altre llibre: “Castells Humans”, un recull de contes castellers.

El febrer de 2009 vaig ajudar a gestionar la presentació d’aquest llibre al local dels Xiquets de Reus on, a més de l’Ernest Benach, ens feren l’honor de venir els seus dos autors, Pep Prieto i Carles Ribas, i un dels responsables de l’editorial: Juan Milián (actual diputat pel PP al Parlament de Catalunya). La presentació va anar molt bé, i les copes per Reus de després encara més. Però val a dir que amb el Juan hi va haver molt bon rotllo. En saber que tenia una novel·la escrita va proposar-me (o acceptar després que li ho proposés jo, ja no ho recordo) de llegir-la, i si la cosa prometia, fins i tot mirar de publicar-la a l’editorial episteme.

El temps va passar i malgrat que finalment el tema de la publicació (m’hagués fet il·lusió però es veia venir) no va ésser possible, el Juan, amb qui encara mantinc una molt bona amistat i a qui sempre agrairé aquell gest, va dir-me que el llibre podia tenir futur, i va encoratjar-me a buscar editorial per publicar-lo, tot fent-me algunes recomanacions com a editor. Crec que aquell va ser el primer moment en què vaig pensar seriosament que, més enllà d’haver passat una bona estona escrivint-lo, allò tenia algun futur; un destí diferent de la icona de la paperera a l’escriptori del meu atrotinat PC.

Aquella empenta em va servir per fer una revisió a fons del manuscrit (al final hem quedat que ho podia dir això o no?), corregir faltes, millorar algunes parts i, sobre tot, dotar-lo d’una mica més de congruència, ara que un cop extret del seu metafòric calaix me’l podia mirar amb una mica més calma, distància i ulls més crítics. L’exercici, però, quedà imcomplert i en Benson, versió 2, tornava al calaix.

I ara sí, arribem al setembre de 2011. S’inicia la recerca activa d’editorials…. Recompte: mails i missatges enviats a diferents editorials 15; respotes: 1 (i començava amb “ho sentim però…”). Reconec que això no és res comparat amb les barreres que ha de superar tot escriptor novell sense cap rellevància mediàtica per tal d’arribar a ser considerat com a material digne de ser tingut en compte perquè una editorial admeti que un dels seus becaris es digni a fer un cop d’ull a les primeres planes; però jo ja començava a obrir altre cop el calaix per tal que en Benson s’hi quedés allà una altra temporada, i qui sap si per sempre més, quan arribà… Twitter!

Twitter? Sí twitter. Perquè va ser gràcies a un tuit (ara no em feu dir quin) que vaig descobrir un projecte editorial – orientat… a artistes novells de distints gèneres! – que tot just acabava de veure la llum i que, ves per on, convocava un concurs literari entre els seus membres: Bookad (@BookadLab); i, de seguida em vaig apuntar? No. Vaig malfiar, vaig malpensar, vaig desconfiar… de mi mateix. Un concurs, on anava a parar si en Benson no donava per tant… Però al final, com haureu deduït (i a punt d’acabar-se el termini, val a dir) vaig presentar l’obra. I… va guanyar! (si Déu existeix i en sap de literatura, en aquell moment no debia estar mirant).

A partir de llavors, tot va anar molt ràpid. Conèixer dos de les tres potes del projecte Bookad, l’Oriol i el Yuri, en un bar de Barcelona; parlar de les condicions, esborrany de contracte literari, plans de futur (comencem poquet a poquet però ja es veurà), potser alguna presentació… Només un però: el llibre hauria de ser en català, perquè ells creuen que així  tindrà més sortida. Un problema? Al contrari, em fa molta il·lusió publicar, i si és en català, més encara. Jo mateix faig la traducció, i tot plegat acaba esdevenint una oportunitat immillorable de revisar altre cop el text.

Gairebé deu anys després de començar a escriure’l, un se n’adona que el seu sentit de l’humor ha evolucionat, que la seva manera d’explicar les coses ha canviat, que algunes picades d’ullet ja no tenen sentit però en canvi a un se n’acudeixen d’altres, i en Benson i el seu univers de sobte es fan madurs i creixen davant els meus ulls. Setmanes de treball intens amb una recompensa en forma de data, i tot i que pogués semblar el contrari, no era broma: el 28 de desembre, dia dels innocents, es presentava a Reus “Benson, un agent especial”.

Abans però, hores i hores per arribar a una versió satisfactòria tant pel que fa al nivell de la traducció com en les escuetes però nombroses modificacions de contingut. Més tard, desenes de mails amunt i avall amb la Roser, que va acceptar l’encàrrec de fer la portada i que va acabar fent una feina espectacular, plasmant l’essència del personatge en tan poc espai. Ja estava tot el peix venut (de llibres però, cap ni un encara). Ara em tocava a mi…

Continuarà…

Capítol 21è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (II)

En la darrera entrada presentàvem el nostre nou heroi, en Benson (el seu nom “de pila”, un dels secrets millor guardats, s’amaga en una de les pàgines de la novel·la). Calia veure si afrontava amb prou fermesa els seus primers passos, o si seria capaç d’arribar gaire lluny. A priori, quatre o cinc pàgines de relat no semblaven una fita excessivament complicada, i m’hi vaig posar…

Jo en aquella època treballava a Barcelona, a Retevisión, i va arribar un moment en què per un transvassament massiu de personal del departament que venia acompanyat d’un trasllat des de la seu de Poble Nou fins a l’edifici de Diagonal – tampoc us explicaré la meva vida laboral ara – va esdevenir un convenient període amb un volum de feina, diguéssim, nul.

Fem un petit ‘alto’ al camí per veure quins son els passos fonamentals que tot escriptor, novell o professional, hauria de seguir en un ordre més o menys lax per tal d’escriure una novel·la en condicions:

1) Idea principal: una mena de brainstorming a mode de punt de partida on apuntarem tot allò que se’ns acudeixi: possibles fils argumentals, finals, personatges, idees… Un calaix de sastre al que més endavant ens convindrà a ben segur ficar-hi mà.

2) Argument: toca començar a esbossar la idea central que vertebrarà la nostra història. L’argument ha contenir els famosos plantejament, nus i desenllaç que ja mirava d’explicar-nos fa anys a l’escola. Hi ha qui aconsella, en aquest punt, entrellucar un final, encara que sigui provisional (feina feta no fa destorb…).

3) Fitxes de personatges: perdesenvolupar correcta i, sobretot, ordenadament els personatges principals (i primera línia de secundaris) de la novel·la, els cànons diuen que haurem de crear una fitxa per cadascun d’ells. Hi inclourem descripció física, aficions, trets psicològics, sociològics, etc. L’objectiu: no haver d’improvisar sobre la marxa i especialment no incórrer en incoherències durant la redacció.

4) Documentació: potser no serà la part més agraïda del procés, però recopilar la informació necessària sobre època, conjuntura política, entorn geogràfic, o característiques tecnològiques (si s’escauen), donaran la veracitat necessària al relat.

5) Estructura i trama: comencem a detallar l’estructura narrativa, definirem la intriga de la novel·la, i acabarem d’enllestir la trama, basant-nos en tota la informació treballada en els passos anteriors…

6) Escaleta bàsica: toca definir l’anomenada “escaleta”, on hi posarem a mode de successió d’aconteixements (escalonats sota la premissa de causa-efecte) les accions principals i desenvolupament de la novel·la. Una forma immillorable per, amb un sol cop d’ull, comprovar si hem oblidat algun element, i comprovar la coherència general de tot plegat abans de llançar-nos a escriure.

7) Divisió en capítols: basant-nos en l’escaleta bàsica, fixarem l’ordre dels capítols, creant micro-estructures pels mateixos.

Bé, si pensàveu posar-vos a escriure una novel·la justament ara no us neguitegeu; no és obligatori seguir l’ordre estricte dels passos anteriors. Cadascú pot aportar el seu estil propi i, perquè us feu una idea, us confessaré la meva recepta personal, aplicada fil per randa a l’escriptura d’en Benson…

1) Definir el nom del personatge principal i, amb això decidir un títol

2) Posar-se a escriure i… ja veurem què surt

3) 4)  5) i  6) Bé, ehem…, deixem-ho estar.

7) Disvisió en capítols (yes! Això sí que ho vaig fer…)

Ortodoxe? Potser no… però crec que ja us havia comentat que la idea era escriure un relat curtet, i no pas una novel·la tot i que, si ho penso, suposo que alguna esperança de que algun dia algun incaut ho publiqués (llavors el tema de l’auto-publicació no sé si ja s’estilava, però en tot cas tampoc no n’havia sentit a parlar), i per això vaig pensar que, per si de cas, l’escriuria en castellà.

Així és, com els grups de música nacionals que prefereixen cantar en anglès, perquè vaig pensar que tindria més opcions, o tal volta perquè en aquell moment em vaig sentir més còmode fent-ho així… en aquell moment naixia en Benson, “un agente (muy) especial”.

Posem-nos-hi. En Benson en acció…

L’experiència va ser inesperadament senzilla, reveladora gairebé. Les idees fluïen dins el meu cap sense parar, s’anava muntant una trama que ja prometia allargar-se més enllà de les esperades 4 o 5 pàgines. Els personatges, que anaven apareixen i formant-se gairebé per art de màgia, anaven guanyant volum i personalitat ells sols a cada passa que daven, a cada línia que jo escrivia. Era gairebé com si ells mateixos decidissin què havien de fer a continuació, com si m’ho transmetessin i jo només hagués de trobar les paraules per explicar-ho, sense necessitar de fer ballar el cap pensant com dissenyar les peces, i encara menys com ajuntar-les. Ho reconec, estava com embogit.

Tot plegat va iniciar-se amb tu pretesament seriós, com mirant de plasmar en el paper tot allò que jo pensava que sabia de novel·les policíaques, atmosferes d’intriga i suspens. No vaig trigar gaire (crec que dues pàgines, si no recordo mal) en derivar perillosa i definitivament cap a l’explotació de clitxés i l'(auto?)paròdia. Al que no estava disposat a renunciar, això ho tenia clar, era a ser jo mateix o si més no a mantenir-me el més fidel possible a la meva forma de ser i pensar. Potser per això tot el procés va resultar més fàcil del que esperava.

Un altre element indissocialble de la meva persona és la música. Els que em conegueu ja ho sabeu, i aquells que sigueu prou incauts per llegir el llibre si cau a les vostres mans, també en podreu donar fe. No sé si amb èxit o no, però la història d’en Benson i en Didmore duu lligada una banda sonora pròpia (mira, potser en properes edicions hi adjunti un CD a l’exemplar en paper i tot).

Més endavant van ser molts i a voltes molt radicals els retocs que vaig fer en segones, terceres i enèsimes repassades d’aquelles primeres pàgines, però en procés vaig aconseguir escriure la meitat del que acabaria essent la meva primera (esperem que no la darrera) novel·la. Fou llavors quan finalment la feina remunerada va tornar a trucar a la meva porta, despertant-me del frenesí creatiu en que m’havia sumit la droga de la l’escriptura. El canvi de departament va acabar fent-se efectiu i vaig haver d’aparcar en Benson en un racó dins un calaix – si som fidels hauríem de dir més aviat en el racó d’un disquette de 3.5 -.

Ara, si la primera meitat de novel·la va escriure’s en pocs mesos, l’altre mitja havia d’allargar-se entre un i dos anys més. Tampoc no us ho sabria dir amb seguretat, doncs els canvis i reescriptures van ser moltes, especialment pel que fa al final. Fins que la cosa va acabar (devíem trobar-nos ja, per dir alguna cosa, sobre el 2005-2006?) …altre cop en un calaix figurat.

I ara… què?

Abans de fer-lo hivernar però, una copia impresa d’una versió més o menys revisada va començar a passar per les mans d’amics i familiars propers. Sensacions bones o neutres, i alguna crítica ben rebuda com la de mirar d’harmonitzar una primera part més consistent i una segona escrita a batzegades. Ja hi hauria temps, pensava jo, per polir defectes i rebre més crítiques.

Ja havia acabat i, per bé o per mal, allò en aquell moment ja representava una gran fita per a mi. Una satisfacció personal que em duia irremissiblement a sentir-me realitzat. I molt. Em podia considerar un escriptor? Era allò que havia creat realment un llibre en estat embrionari o només quelcom inacabat? Tant hi feia. El cas és que la recompensa era haver estat capaç de culminar un projecte que anys enrera m’hagués semblat – i encara ara m’ho sembla si hi penso – inabastable. L’exemple perfecte del que representen aquelles “cosespetites” que acaben convertint-se en grans, enormes, per un mateix.

En Benson dormia ja el somni dels justos en un arxiu d’ordinador, però… fins quan?

Continuarà…

Capítol 20è. El periple d’en Benson, història d’una novel•la (I)

 

> Miles Davis – I Could Write A Book

(escolta-la mentre llegeixes)

Sí, a aquestes alçades molts de vosaltres ja ho sabeu. Alguns fins i tot us haureu cansat de que ho deixi caure en la conversa com qui no vol la cosa, però és que per mi és motiu d’orgull: he escrit un llibre! No només això, sinó que a més, a Bookad (@BookadLab) han tingut la gosadia de publicar-lo.

Aquest post no és pas – no només – un escrit d’ “auto-bombo” sinó més aviat un compendi condensat per a la posteritat dels primers passos, obstacles, anècdotes i, sobretot, agraïments a totes aquelles persones que han fet realitat el naixement d’aquest petit fill meu anomenat Benson, un agent especial.

No sé massa bé si començar per l’inici de tot plegat, com seria lògic, o bé si valorar fins on hem arribat el company Benson i un servidor per anar tirant la vista enrere, rotllo flashback. En fi, ja ho veurem sobre la marxa… Objectiu: vendre més exemplars i aconseguir convertir el meu llibre en un BestSeller demostrar que TOTHOM és, potencialment, un (bon) escriptor.

La història comença fa un bon grapat anys (em refereixo a la de l’escriptura, no pas a la de l’argument, que es remunta dècades enrere), i seria injust no fer esment aquí d’una de les persones responsables que feren possible que Benson acabés veient la llum: en Dídac Morales (@diducot). Company de facultat i amic entranyable que em col·locà en el camí de l’escriptura, animant-me a escriure els meus primers relats curts.

De fet, i si no recordo malament, aquell havia de ser el meu tercer o quart relat curt. Quelcom per anar-me “foguejant” alhora que mirava de descobrir si era capaç de desenvolupar alguna forma de capacitat literària més enllà – i força més tard – de les redaccions obligatòries de l’escola. Jo cercava un tema, una trama, una idea que em permetés encetar una història breu amb que omplir dos o tres fulls de word i, de pas, una fam literària que ja em corroïa…

Benson. Capítol 0.

Devia ser primavera del 2002 quan inesperadament l’Àlex, el meu germà petit, em va demanar que li deixés un vestit (un “traje”, perquè ens entenguem). Jo, coneixent-lo, li pregunto si ha d’anar a un casament, a un enterrament o si ha decidit impressionar algú… Però no, se’n va amb uns amics de cap de setmana a jugar a rol, i és veu que ha d’anar disfressat (vaig pensar que seria com el pessebre vivent, però en friki). I decideixo deixar-li un vestit blau força atrotinat que tenia llavors.

Diumenge al vespre em torna el cos del delicte. Sencer però amb unes taques de fang l’origen de les quals decideixo no preguntar. Total, que cap a la tintoreria hi falta gent. Jo llavors ja feia anys que vivia amb la Paloma, i dúiem la roba a una tintoreria [veure foto…] que coneixíem al costat de casa de sa mare, la Minnie. Fins aquí tot correcte. Però resulta que a la setmana següent, quan la meva estimada sogra va anar a recollir la roba que ella havia deixat allà, li entreguen també el famós vestit blau (doncs ens havíem agafat la comanda amb el nom de soltera de la meva dona).

Ella arriba a casa, i descobreix la “prenda”. Confosa, deu suposar d’entrada que és un vestit que no recorda de la seva parella, el Xavi, però la sorpresa arriba quan d’una de les butxaques en cau… una placa d’agent de policia, amb un cognom en anglès i tot. “Hòstia, o el meu marit o el meu gendre tenen una doble vida! Executiu de dia, stripper de nit“ – o alguna cosa similar devia pensar, dic jo… -. El misteri queda resolt amb una trucada a la seva filla que li aclareix l’origen del vestit blau. Encara sense deixar de riure, la Paloma m’ho explica, i em diu que a la placa hi deia… “Benson”.

De fet, el nom que hi posava no era ben bé aquest, però a mi em va servir d’excusa per començar a urdir una trama policial sobre un tal agent Benson que, certament, havia d’acabar resultant un xic especial…

Continuarà…

Capítol 18è. La mida sí que importa

 

> Terços Amunt – Toc De Vermut

(escolta-la mentre llegeixes)

Recentment llegia l’article d’un company casteller que parlava del bon moment de les colles mitjanes. La meva immediata reacció va ser preguntar-me en què ens hem de basar ara mateix per catalogar una colla com a petita, mitjana o gran, com si es tractés d’una pizza en comptes d’una formació castellera.

Potser fa uns anys les distàncies entre colles de Gamma Extra estaven ben marcades no pas per fines línies – vermelles o no -, sinó més aviat per àmplies distàncies, abismes en algunes ocasions, que ens permetien parlar tranquil·lament i sense despentinar-nos de colles “top”, “de 9”, “de 8”, “de 7” i així successivament…

De tant en tant, de forma aïllada, alguna colla tenia la gosadia de saltar d’una categoria a una altra; són especialment recordats els assalts als castells de 9 i gamma alta de 8 (Castellers de Terrassa el 1995, Xiquets de Reus el 1996 o Bordegassos de Vilanova al 1999-2000), gosadia que dissortadament solia precedir una època de davallada de resultats castellers que arribava a culminar, fins i tot, en una dura travessa pel desert.

A l’actual menú casteller però, ja no podem encasellar els ingredients sota simples etiquetes estadístiques. Us repto a què ho feu. Actualment colles com Capgrossos o Jove de Tarragona que han estrenat galons de gamma extra prometen no ser flor d’un dia, i d’altres com Xiquets de Tarragona vénen pitjant l’accelerador, mentre els borinots esdevenen tot un exemple a seguir de colla que entra en el panorama dels nou pisos per quedar-s’hi. Un balcó al que fa ben poc van abocar-s’hi també Castellers de Lleida.

Però per darrera cada cop són més les formacions que, un cop consolidat el nivell de castells de 8 pisos, truquen a la porta del 2de8f com a primer pas per a plantejar-se reptes superiors. N’hi ha també que fa quatre dies celebraven el primer carro gros i ara reparteixen clàssiques de vuit pel territori casteller com qui planta pilars d’entrada a plaça. O les que tot just treuen el nas als castells de vuit. Sabadell, Vila de Gràcia, Reus, Gausacs, Xicots, Sagals, Bordegassos, Nens, Castellers de Terrassa, Xics, Moixiganguers… la llista de colles preparades per fer el salt a nivells superiors – o en vies ja de fer-ho – és inacabable. I el mateix passa si fem un cop d’ull algunes colles de set.

De tots és sabut que per veure grans construccions, com a les pizzes, el secret és a la massa (social). Personalment però, segueixo gaudint més d’un castell límit d’una colla, posem per cas, de set i mig, que no pas d’un 3de9f d’una colla de gamma extra, doncs aquí segueix residint la grandesa d’un castell, d’una colla i d’aquells que la composem, els castellers… i és que no se’ns pot posar límits. Som així de grans, encara que d’altres ens titllin de petits o mitjans. I és que en l’actual panorama casteller, tal com diria en Roger Hodgson: “Crisi? Quina crisi?”

Nota: aquest és el contingut original de l’article publicat al Diadi de Tarragona amb data 7/7/2012 (Gràcies Oki!)

Capítol 14è. Les 5 millors pel·lícules de la (meva) història (I)

This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend
The end of our elaborate plans
The end of everything that stands

> The End (escolta-la mentre llegeixes)

The Doors – The Doors (1967)

Fa tot just un parell de dies que m’he decidit i… sí, finalment, m’he apuntat al Spotify “unlimited”. Ara, tot escoltant el mode “radio” sona The End i se’m tanquen els ulls; miro de beure’m aquesta música deliciosa desitjant haver nascut quinze o vint anys abans mentre el cap, després de saltar d’ací a allà, em marxa indefectiblement cap les primeres escenes d’Apocalypse Now. Una de les meves cintes preferides i, sense dubtar-ho, deu dels millors primers minuts de metratge de la (meva) història del cinema.

Ben mirat, què complicat és això de fer rànquings… oi? I és que no només trobarem que, en intentar fer-ne un cadascú oferirà la seva pròpia visió i opinió personals, sinó que també nosaltres mateixos, segons el moment, l’estat d’ànim o la direcció de vent, escollirem uns o altres integrants per compondre un #top5, un #top10 o un #top327 del que sigui: cançons, pel·lícules, llibres o, fins i tot – com fa el personatge interpretat per John Cusack a High Fidelity – exnòvies.

És precisament aquest film basat en la novel·la de Nick Hornby – que encara tinc pendent de llegir! – el que fa que, temps ençà em volti pel cap la qüestió de “quines serien les meves cinc pel·lícules preferides?” (afegint-hi òbviament allò que es diu… “de tots els temps”). Però abans d’aquesta és obligat fer-se una pregunta gens trivial: en base a què hem de decidir-ho? Han de ser les cinc millors de la història del cinema? Més aviat no, per això ja existeixen crítics suposadament entesos armats fins les dents amb opinions inqüestionables, així com milions de llistes i subllistes d’afeccionats i bloggers que exploten tots els punts de vista possibles.

Ara, si voleu llistes contrastades i impersonals, aquí en teniu alguns exemples:

• Llista dels millors 250 a IMDB (triades pels usuaris)
• Les millors segons un article de Wikipedia (Buf!)
• El top 100 segons la AFI

En què ens hem de basar doncs? taquillatges, premis, nombre de crispetes o de Kleenex consumits… No, crec que no. Com us insinuava abans en el cas de les escenes amb Martin Sheen – i en això crec caldria que fóssim tots molt curosos en general quan emprem a la lleugera el terme “millor” – haurien de ser pel·lícules que, per algun motiu, esdevinguin significatives per un mateix. Especials, memorables. De vegades tenim el costum de deixar-nos endur pel “què diran” o per opinions suposadament expertes àmpliament defensades. És com tenir por de dir que “El Gran Gatsby” o “el Guardian entre el Centeno” no són grans novel·les . I no, (per mi) no ho són ni de bon tros.

Jo no n’entenc massa de cinema, ni de si una interpretació d’un secundari, un director de fotografia o l’adaptació d’un guió és mereixedora d’una figureta d’or o plata, però sí que sento perfectament quan una pel·lícula em parla directament i em fa pensar, sentir o transformar-me com no és capaç de fer-ho Casablanca, Ciutadà Kane o Allò que el vent s’endugué… Potser abans triaria Admiradora Secreta o els Goonies, ves!

Com ja haureu vist els que de tant en tant teniu la santa paciència de llegir-me que de vegades, quan em poso a escriure no és per posar de manifest una opinió formada, sinó més aviat a l’inrevés: miro de gestar-la, donar-li forma i acabar concretant-la a mesura que escric. Potser per això vaig demanar a la gent de Twitter que em fotés un cop de mà preguntant precisament quines serien les seves #top5pelis, per anar fent boca, i agafar alguna idea. Aquí teniu el resultat de l’experiment…

@Vivancos_III: 1941; The Blues Brothers; Amelie; Aterriza como puedas; La vida de Brian;

@JosepEscano: Sospechosos Habituales; El Golpe; Trainspotting; El Club de la lucha; El silenci dels anyells; (canviant Els club de la Lucha i El silenci dels anyells per El Padrino i StarWars després de la piulada de @Ritxi_Witxi…)

@jordibauer (defensa un #top5pelis clàssic) Casablanca; Eva al desnudo; Laura; El apartamento; Manhattan

@Ritxi_Witxi: El Padrino; StarWars; Life of Brian; 2001; Annie Hall;

@andreubot: Paths of Glory; Pulp Fiction; Groundhog day; Fargo; Indiana Jones (i…?); Hannah and her sisters; Crimes and misdemeanors

@tlk92: La piel que habito; The descendants; Senderos de Gloria; Ciudadano Keane; Dirty Dancing.

@tempsmoderns: En el nombre del padre; Trainspotting; Les choristes; Men in Black; Toy Story

@kuestmaster: El Imperio contraataca; El Padrino; Pulp Fiction; En busca del Arca perdida; Seven

@MarcMerli: trilogia StarWars (cap. IV – VI); El Padrino; Big Fish; El meu veí Totoro; Dolls

@Gilcdt: Pulp fiction; El Gran Dictador; Malditos Bastardos; El Resplandor; La naranja mecànica

@alextarroja: Night on Earth; The Man Who Wasn’t there; Der Himmel über Berlin; Rashomon; to be or not to be (guardonada amb un +1000 per part de @Gildct però que el mateix @alextorroja modificava en especificar que cercàvem les #top5pelis “personals”: Strangers than Paradise; Merry Christmas Mr.Laurence; Les nuits de la pleine lune; Paris, Texas; Blue Velvet)

@quimaguilar: The Godfather; Breaking the waves; The godfellas; Bridges of Madison; Lolita

@jordibauer (contemporani): Pulp Fiction; Seven; the silenci of the lambs; Fargo; american Beauty

@martibarbera: El padrino, El golpe, Amelie, Espartaco, 9 reinas

@Vicjota: El hombre elefante; star Wars episodi V; El retorno del Rey; Suspect Criminals; Indiana jones & The last crusade;

@Vicjota (1 o 2 VollDamms després): Back to the Future I, Ghostbusters, El Padrino II, Blade Runner, Alien

@VicJota (2 o 3 més…): Dune; Ford Fairlane; Zoolander; Golpe en la pequeña china; la botiga dels horrors

@BriennedeDarth: Campo de Sueños; The Rocky Horror Picture Show; La vida de Brian; El hombre tranquilo; JFK

@nafent: La vida de Brian; Pulp Fiction; Airbag; Casablanca; StarWars

@orillevat: Cadena Perpetua; el Club de los Poetas muertos; Pulp Fiction; ESDLA; The Goonies

@elias_anna: El Padrino; Reservoir Dogs; Pulp Fiction; no es paris para viejos; Babel

@ealessandria: Citizen Kane i quatre més

@Toni_BCN: Citizane Kane; Blade Runner i tres més.

@KSastre99RZ: Pulp Fiction; EL club de la Lucha; La noche del cazador; taxi Driver; Apocalypse Now.

Primera conclusió: no veiem cinema en català. No és estrany si pensem quan i on vam veure’ls per primera (o primeres 50) vegades. @Vicjota feia una molt bona definició del que jo cercava amb aquesta improvitzada enquesta: “el #top5pelis són per mi aquelles pelis que has vist 1000 vegades però que si la passen per TV, la tornes a veure SENCERA”. En @lluisgibert ens apuntava finalment la impossibilitat de fer un #top5pelis degut a que només s’han estrenat quatre “Torrentes” de moment… Geni i figura.

En tot cas, segons la mostra pseudo-representativa anterior, un #top5pelis basat en el meu TL de Twitter estaria composada per:

• Pulp Fiction (8)
• El Padrino (7)
• La vida de Brian (4)
• StarWars (4)
• Ciudadano Kane (3)

Quedant fora per poc, amb dos vots: Indiana Jones i l’arca perduda, El Imperio contraataca, Sospitosos habituals, El club de la lucha, Trainspotting i – cuidao! – Blade Runner o Casablanca.

I la meva llista? Us haureu d’esperar a la segona part d’aquest “post”, que encara ho haig d’acabar de madurar, però ja me’n vaig fent una idea: no hi serà cap d’aquestes…

Capítol 13è. Entenem el que escoltem? (II)

Si en el capítol anterior miràvem de decidir si preníem cura d’escoltar les cançons o només les sentíem – i parlàvem sobre el valor afegit que podem obtenir de seguir la primera opció –, ara anem un xic més enllà i provarem de treure l’entrellat sobre algunes cançons que… no són ben bé el que semblen a primer cop d’orella.

Una de les facetes més enriquidores d’escoltar música, a banda de la satisfacció d’una necessitat immediata – ja sigui ballar, relaxar-se, omplir el silenci, o la de compensar o bé reforçar un sentiment d’alegria, tristor, ràbia, etc. -, deriva de fer-ho en companyia. Això ens permet no només compartir un plaer fent-ne perdurar l’efecte sinó també, com solem fer amb una pel•lícula o un llibre, comparar sensacions i, fins i tot, debatre’n el significat que té per nosaltres.

I és que, a banda de les cançons que ens costen d’entendre per qüestions idiomàtiques n’hi ha que, a més, amaguen un significat poc clar o, si més no, interpretable. En la majoria de casos, les coses ens haguessin quedat més clares si haguéssim posat un xic d’interès en esbrinar què deia la lletra. En algunes només cal furgar una mica però, en d’altres, el ventall de significats que podem donar a una mateixa lletra és inabastable (pensem per exemple en Stairway to Heaven de Led Zeppelin, el 25 o 6 to 4 de Chicago o l’Hotel California dels Eagles). D’ací la importància del que la cançó ens transmet a nosaltres, més enllà del significat que el compositor li hagi volgut donar.

Perquè no tot en aquesta vida ha d’estar tan “mastegadet” com el que jo catalogaria de “vers més estúpid de la història de la música” – ‘Se me jode el coche, me deja mi novia, me mareo cuando subo a la noria. No estoy moreno, estoy quemado, y los mosquitos me han destrozadooooo, uoo, uoo, uoooo’ (Nassau – Hombres G. Agitar antes de usar) -, aquí us deixo alguns exemples més sucosos i amb una mica més de criteri musical, perquè hi reflexioneu:

1.    Du Hast (Rammstein): fixem-nos per exemple en aquesta cançó que, pel seu ritme sincopat i agressivitat germànica a molts ens ha fet ballar, botar o, si més no, donar cops de cap amb el puny ben amunt. La lletra és, en realitat, un progressiu joc d’ambigüitats lèxiques amb – d’això me n’he assabentat tot escrivint aquest post –  els vots alemanys del matrimoni: Du / Du hast / Du hast mich (tu / tu has / tu em tens), on la pronunciació homòfona “du hasst mich” (du haßt mich) significaria “m’odies”. El vers es complerta amb Du hast mich gefragt/  und ich hab nichts gesagt (tu m’has preguntat i jo no he dit res) que, al cap i a la fi – direu – sembla una bajanada. No ho és: la cançó que només té dos versos més acaba sent una negació total dels esmentats vots d’amor i fidelitat.

2.    Al pasar la barca (popular): Oh!, una cançó infantil… què innocent. Doncs no! No heu parat mai atenció a la lletra? Al pasar la barca / me dijo el barquero / las niñas bonitas / no pagan dinero. Sí, segur que us la sabeu però… no us heu preguntat mai perquè després d’aquest flagrant acte de favoritisme que tantes vegades hem vist aplicar a les portes de les discoteques (nena, si ets maca entres gratis), la nena maca en qüestió respon: Yo no soy bonita / ni lo quiero ser. / Las niñas bonitas / se echan a perder, i segueix Como soy tan fea / yo lo pagaré… Tal com jo ho veig, sembla evident que la nena (molt maca a ulls del barquer) no vol pas semblar-ho i, incomprensiblement, s’ofereix a abonar el viatge per tal que el paio no li faci pagar el trajecte d’una altra manera. Que no? Reflexioneu-hi…

3.    Born in the U.S.A. (Bruce Springsteen):  quedem-nos amb el títol, la imatge de “patriota ianqui” del Boss amb la RW&B al fons i la força del mític tema que donà nom al seu 7è LP, i ja podrem cantar-la ben alt convençudíssims que es tracta  d’un autèntic himne americà! Si ho fem, cometrem però el mateix error que el republicà Ronald Reagan (i els pallussos dels seus assessors) durant la campanya del ’84 quan, malgrat haver mirat de “captar” en Bruce cap al costat fosc fent servir la cançó, en un míting a New Jersey va dir: “El futur d’Amèrica recau en milers de somnis dins els vostres cors; recau en el missatge d’esperança en cançons que molts joves americans admireu: les de Bruce Springsteen”. La cançó parla però, en to molt crític, dels efectes de la Guerra del Vietnam sobre tota una generació de joves americans (la mateixa a que Reagan apel•lava), molts dels quals mai tornaren mentre, molts d’altres que ho feren, malvisqueren com a veterans.

4.    Smoke on the Water (Deep Purple): molts ja coneixereu el rerefons d’aquest arxi-famós tema de Deep Purple inclòs al LP Machine Head del 1972 (tot i que de no és el seu millor tall, ni de lluny), especialment si us heu parat a escoltar la lletra. La cançó relata el moment en què, durant el concert de Frank Zappa el 4 de Desembre del 1971 al casino de Montreal – on els Purple es trobaven per mirar de gravar a corre-cuita un àlbum en directe usant l’estudi mòbil dels Rolling Stones (We all came out to Montreux / on the Lake Geneva shoreline / to make records with a mobile / we didn’t have much time) -, durant el qual algú va llançar una bengala cap al sostre que va iniciar un foc que acabà destruint tot l’edifici. El fum de l’incendi sobre el llac Ginebra, vist més tard des de l’habitació de l’hotel de la banda, acabà convertint-se el “Smoke on the Water” que ara tan bé coneixem…

5.    La Fera Ferotge (Ovidi Montllor): he pres aquesta cançó entre moltes d’altres com a exemple de cançó protesta que, gràcies a la perícia i temeritat d’alguns cantautors – lluitadors més aviat – durant la dictadura, aconseguia saltar-se el vil garrot de la censura per arribar fins a les oïdes de milions de ciutadans en forma de crua realitat disfressada. És una petita faula que parla d’un animalot “perillosíssim” que cal reduir a qualsevol preu però que, en realitat, només busca la llibertat (Vull parlar amb l’Alcalde / i dir-li que tinc fam / que la gàbia és petita / jo necessite espai). Tot plegat és una metàfora sobre la percepció i manipulació de la realitat segons qui l’explica. Avui en dia en tenim nombrosos exemples sobre la diferència entre el que vivim a casa nostra i el que raja de la boca de polítics i les plomes de periodistes a 600km de distància. Al final, malauradament, el resultat sempre és el mateix… Com són molts i ella és sola / no pot i me l’estoven / I emprenyats per la feina /a la gàbia me la tornen.

6.    You’re Beautiful (James Blunt): no és un dels artistes als que hi dedicaria massa temps, però la perversió soferta per aquest tema és digne d’estudi. Milers d’adolescents boges per un paio “guaperilles” amb pinta de necessitar un parell d’hòsties cantant un tema titolat “ets preciosa” i que comença com una declaració d’amor. Al contrari del que podia semblar amb aquests quatre detalls, la lletra va desglossant la fugaç trobada amb una ex-novia (la directora de càsting de les pelis de Harry Potter a la vida real) que va amb un paio. Deixant de banda que en el videoclip el cantant posa fil a l’agulla duent fins al darrer extrem el vers But I won’t lose no sleep on that / ‘Cause I’ve got a plan, el que queda més que clar és la sensació de pèrdua definitiva (But it’s time to face the truth / I will never be with you) i, sobretot, de sentir-se miserable. Val a dir que, segons la majoria de versions editades en CD, també drogat: She could see from my face / that I was fucking high. No, tot plegat no fa de massa enamoradís… o sí?

7.    Every Breath You Take (The Police): aquesta sí, direu, aquesta és la cançó que li cantaria a la noia que m’agrada per fer-la caure al sac… Error! Aquest èxit del 83, que hem escoltat mil cops a la ràdio associant-lo a un preciós tema d’amor sobre un paio enamoradíssim de tots i cadascun dels moviments de la xicota de torn (Every breath you take / Every move you make / Every bond you break / Every step you take…) no és res més – segons admeté el propi Sting – que  la confessió d’un marit gelós de la seva dona que l’espia i la segueix, incansable (… I’ll be watching you). Gordon Summer (Sting) va escriure-la durant els moments finals del seu matrimoni amb l’actriu Frances Tomelty, que acabà el 1982, enmig d’una riada de sentiments de gelosia i obsessió que es trasllueixen clarament en el perfil “assetjador” del protagonista (Oh can’t you see / You belong to me), que vol controlar-la fins i tot – i especialment – quan sap que ja no és “seva”.

8.    Killing an arab (The Cure): Una altra víctima del fanatisme. Ara els toca el rebre a aquesta banda britànica que l’any 1979 gravava el que fou el seu single debut. La traducció del títol “matant un àrab” fou una calculada maniobra de la banda de Michael Smith que els dugué no pocs mal de caps quan la cançó fou censurada davant el temor a que promogués la violència racista (sí, allà són així de burros) quan, en realitat, la lletra es una lliure interpretació de la novel•la l’Étranger d’Albert Camus, en què el protagonista Meursault, mata de forma absurda a un home àrab de peu en una platja (Standing on a Beach / With a gun in my hand) i, tot i no sentir-se’n responsable, no mostra llàstima o penediment per evitar la seva execució final (si això no és existencialista, ja m’explicareu…). La cançó s’emprà a la gira europea del 2005, on la lletra fou canviada a “Kissing an Arab” , mentre que a l’actuació de l’1 d’abril de 2006 al Royal Albert Hall de Londres, el tema es convertí per art de màgia en “Killing Another”. Trist.

9.    Perfect day (Lou Reed): Aquest tema ha estat utilitzat en campanyes benèfiques en pro de la caritat (BBC 1997) i també contra el SIDA. Altre cop, els responsables es queden a mig camí: la lletra parla de passejos, visites al zoo, prendre sangria al parc… i el més fàcil era pensar que es tractava d’un tema romàntic que al•ludia a la relació amb la seva primera dona, Bettye Kronstadt. Ara, versos com You just keep me hanging on (em tens penjat), You made me forget myself / I thought I was someone else / Someone good  (fas que m’oblidi de mi mateix / pensava que era un altre / algú bo) i sobretot el darrer i, al meu entendre lapidari You’re going to reap just what you sow… (recolliràs només allò que has sembrat) duen a pensar que Reed es referia al seu gran amor no confessat d’aquella època: l’heroïna. Una mica en la línia del “Sister Morphine” dels Stones…

10.    Al Alba (Luis Eduardo Aute): Som molts els que, en una àpoca determinada de la nostra vida en què els sentiments són a flor de pell i tot gira al voltant de l’amor i el sexe. En aquesta situació de delicat equilibri hormonal hi ha certa tendència a prendre’s qualsevol cosa i, per extensió, qualsevol cançó que pugui semblar remotament romàntica o dramàtica, com a reflex del que ens passa pel cap, pel cor o per… bé, del que ens passa. Potser em titllareu d’innocent, però em consta que per a alguns “Al Alba” ha estat durant molts anys (i encara roman així) com una cançó d’amor només perquè conté versos com Presiento que tras la noche / vendrá la noche más larga. / Quiero que no me abandones/ amor mío, al alba. Aute va escriure-la els dies previs als afusellaments de setembre de 1975 i, segons ell mateix, per tal d’el·ludir la censura, va estructurar-la com una cançó d’amor, de comiat, i com un al·legat a la mort. Passada la censura, fou gravada (així vaig escoltar-la jo per primer cop) per la Rosa León.

Se m’han quedat molts temes a la recàmera com l’evident Lucy in the Sky with Diamonds (L.S.D.) dels Beatles, però no, de moment no hi haurà 3a part. Deixeu que em disculpi per l’extensió de l’article i que aprofiti també per agrair als herois que han arribat fins al final per l’esforç invertit en empassar-se les divagacions sobre una de les meves grans fal•leres. La MÚSICA. Sí, així, en majúscules…

Aquí teniu les lletres dels deu temes comentats i l’enllaç al vídeo-clip:

1.    Du Hast (Rammstein) – [lletra] [vídeo]
2.   Al pasar la barca (popular) – [lletra] [vídeo]
3.   Born in the U.S.A. (Bruce Springsteen) – [lletra] [vídeo]
4.   Smoke on the Water (Deep Purple) – [lletra] [vídeo]
5.   La Fera ferotge (Ovidi Montllor) – [lletra] [vídeo]
6.   You’re beautiful (James Blunt) – [lletra] [vídeo]
7.   Every breath you take (The Police) – [lletra] [vídeo]
8.   Killing an arab (The Cure) – [lletra] [vídeo]
9.   Perfect day (lou Reed) – [lletra] [vídeo]
10. Al Alba (Luis Eduardo Aute) – [lletra] [vídeo]